Llibertat religiosa o de castració

JA Montoya: La piedad

En su libro "Historia de los Castrati", Patrick Barbier inicia el primer capítulo con las siguientes palabras: "Al bajar su cuchillo el docto cirujano o el simple barbero del pueblo, tenían conciencia de estar decidiendo irrevocablemente la gloria o la vergüenza de un hombre?" (Mario Solomonoff: Las Voces de los Ángeles: "Los Castrados")

Al solstici d’hivern hem suportat estoicament les expressions i manifestacions públiques d’una festa de caire religiós: estúpides cançonetes amb veus horripilants semblants a la dels castrati _una abominable pràctica de què l'església no n'ha estat absent a partir de la prohibició papal que les dones cantessin al Vaticà_ als carrers i als grans magatzems, ridícules figuretes entre rius de paper de plata i muntanyes enfarinades, múltiples “cavalcades” _en tren, en vaixell..._ de tres reis un dels quals acostuma a ser pintat de negre malgrat l’assortiment de negres naturals al país, arbres vint dies enllefardats de bombetes multicolors i intermitents abans de ser llençats a les escombraries, etc.

Ara, a l’equinocci de primavera, la religió i les creences particulars del catolicinisme tornaran a sortir a la plaça pública per tallar i ocupar els carrers amb caducades processons medievals en què els participants acostumen a vestir llargues i dretes cogulles i a passejar un llarg ciri encès.
I això, any rere any, sense gaires canvis d'atrezzo ni de guió. Mentrestant, tots els laics, es tracti d’ateus, agnòstics, aconfessionals, indiferents, maçons, irreligiosos, irreverents, areligiosos, anticlericals, creients de caràcter privat, laïcistes, etc, hem de realitzar els nostres rituals i les nostres cerimònies de cohesió interna en el clos privat o allunyats de la vista de la gran urbs: així no molestem i no ferim sensibilitats.
Semblaria lògic que els creients fessin el mateix, oi més quan la seva església disposa d’importants espais expressament habilitats per a la realització dels seus rituals i pràctiques, gràcies sobretot a la generositat testamentària que ha rebut al llarg dels segles pel seu paper d’immobiliària del cel.
Per què les sensibilitats no religioses s’han d’expressar i manifestar privadament per no molestar i no ferir d’altres sensibilitats i en canvi les creences religioses es poden expressar i manifestar públicament per carrers i places sense tenir presents ni la seva possible molèstia ni la sensibilitat dels no creients?