"l'ombra corba incitant de l'esguard" (Joan Salvat-Papasseit)

Cada cop que llegeixo la presentació del blog de la Carme Fortià, que acostuma a esporgar les belles riqueses que fluctuen entre la vall i la cresta de les onades, entre els somnis i les realitats, penso en l’historiador Josep Fontana i la seva invitació a pensar "el passat en termes d’encreuaments a partir dels quals diverses opcions eren possibles, evitant d’admetre sense discussió que la fórmula que va imposar-se fos l’única possible (o la millor)" (Josep Fontana: La història després de la fi de la història, 1992) i a tenir presents els "caminos cortados _programas fracasados, derrotas y utopías_, porque nada nos garantiza que lo que triunfó fue siempre lo mejor, lo que conducía en la dirección del futuro deseable" (Josep Fontana: Historia. Análisis del pasado y proyecto social, 1982).

Aquest cop el seu post Un dia gris m’ha provocat l’associació d’idees d’avui: on rau la bellesa, en l’objecte o subjecte contemplats, en l’esguard dels ulls que els contemplen o en ambdós alhora? I aquest és el record que m’ha reportat:

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

(Joan Salvat-Papasseit: I el seu esguard, de La rosa als llavis, 1923)