Ambició insana

Què s'ha fet de l'enveja?
per Lluís V. Aracil

Tema de tota mena d'històries (rondalles, faules, romanços, mites, epopeies, tragèdies, comèdies, novel·les, pel·lícules) i de no pocs proverbis, l'enveja és certament un lloc comú universal. No és cap ficció ni convenció literària, sinó una de les coses humanes més fonamentals i familiars. Val a dir que la idea mateixa d'enveja ha estat (fins ahir mateix) una de les més útils per entendre i tractar accions, trames i personatges.
Per començar, tothom sabia que l'enveja és equívoca i furtiva. Insidiosa i esquiva —perquè és intrínsecament vergonyosa i inconfessable. La foscor que l'envolta segurament no és tan impenetrable com la tenebra que ella mateixa és. Per consegüent, tenir notícia de la seva existència i una certa noció de la seva natura pèrfida i perniciosa ajuda a haver-se-les-hi. La tradició no donava respostes, sinó pistes que podien suggerir preguntes i experiments. La tradició ensenyava també que l'enveja, essencialment enganyosa i danyosa, és una desgràcia per als envejosos, els envejats, els circumstants i la posteritat. De fet, la seva víctima indefectible és la humanitat mateixa —que no és aquesta ni aquella persona, sinó la solidaritat íntima que les uneix. Doncs bé: gràcies a la tradició, la gent tenia en compte l'enveja com a possibilitat òbvia —i no havia de topar-hi i bregar-hi a les fosques.
No dic que no hi hagués ofuscacions deplorables i odis mortífers. Dic que hi havia una certa sagacitat capaç d'escrutar i esbrinar coses tan obscures com l'ofuscació i tan malignes com l'odi. L'existència i la transmissió de textos sagrats i d'altres prova que la ceguesa no era universal. Els estudis successius de René Girard sobre el tema de la víctima expiatòria mostren que els Evangelis i altres parts de la Bíblia ensenyen grans lliçons —a qui s'avingui a aprendre-les. Ara: ¿què s'ha fet de tot allò que els nostres millors avantpassats aprenien i ensenyaven sobre l'enveja? ¿Direm que s'ha "perdut" (potser "oblidat") en pocs anys el tresor de tants segles? Però no ens precipitem a respondre —que és acabar. Comencem —és a dir: observem—, i fem cas del que ja sabem. Notem almenys que moltes propagandes coincideixen amb els terrorismes en un punt capital: exploten les discòrdies i la misèria humanes que la saviesa tradicional procurava mitigar. La tradició veia en l'enveja una calamitat. Molts ideòlegs i propagandistes hi han vist un recurs utilitzable per "guanyar" ( = imposar-se). A aquesta nova línia pertany la publicitat comercial que excita l'enveja per vendre —una altra manera de guanyar.
La diferència entre la tradició i el sentit comú actual és més gran que no sospitàvem. Els mites antics sobre l'enveja semblen haver estat suplantats per mites inventats per ella —mentre la patologia de sempre es transformava en ideologies modernes. Alguns moviments de masses són "religions de l'enveja" —impressió que mereix almenys un comentari. És prou curiós que l'enveja (proverbialment antisocial i antihumana) hagi estat ingredient essencial de tantes pretensions i il·lusions de "salvació" col·lectiva de la història recent.
Si indaguem seriosament què se n'ha fet, de l'enveja, en regions especialment devastades per ella (com aquesta mateixa), no sols haurem de prendre nota de permanències i canvis patents, sinó que sobretot haurem de descobrir novetats i estabilitats importants que no salten a la vista.
Evitem almenys les pífies més estúpides. Una cosa és que parlem (o no) de l'enveja, i una altra que n'hi hagi (o no). Que el rètol i la noció tradicionals hagin caigut en desús darrerament no és cap prova de superació —sinó més aviat símptoma d'empobriment.
Segurament l'enveja s'ha transformat —i això podria afavorir terriblement els envejosos contra la humanitat.