divendres, 8 de gener de 2010

Adorno II: Petites heretgies contra les grans trampes de l’ortodòxia


“L'assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal. Es fa veritable en el seu procés de fer-se, que el porta més enllà d'ell mateix, no en la recerca obsessiva de fonaments, semblant a la de qui va en cerca de tresors amagats. Allò que il·lumina els seus conceptes és un terminus ad quem ocult en l'assaig mateix, no pas un terminus a quo descobert: en això palesa el seu mètode mateix la intenció utòpica.” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 37)

Simptomàticament, Adorno enceta l’assaig amb una cita de Goethe força reveladora d’allò que l’assaig pot abastar: “Veure allò precís, allò il·luminat, no pas la llum” (p 13).
Impensable tant la facticitat sense concepte _el seu mateix pensament ja conceptua_ com el concepte sense facticitat _fins i tot la fantasia remet a existència individual espacial i temporal_, Adorno, contràriament a la filosofia establerta, hipotitza l’estreta relació de veritat i història, i per tant el caràcter temporal, provisional, històric, circumstancial, en desenvolupament de la veritat i dels seus continguts. En fi, el caràcter utòpic, com a possibilitat, de la veritat. L’assaig no pretén extreure eternitats de temporalitats, sinó eternitzar la temporalitat.
Essent la realitat diferent d’una totalitat donada, amb identitat de subjecte i objecte, aprehesa totalment, l’assaig només pot ser per força fragmentari i ocasional, esdevenint inconclusió i oportunitat.
L’expressió de la no identitat entre subjecte i objecte, entre pensament i cosa, l’accent intencional i subjectiu per sobre del mateix objecte i la utopia reclosa en un món escindit amb eternitat i perennebilitat palesen la seva mateixa debilitat. I és que en l’assaig, “el pensament es deslliura de la idea tradicional de veritat” (p 31): eternitat, universalitat i immutabilitat.
D’altra banda, per la seva afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, basada en l’aprenentatge, l’experimentació i l’exploració, l’assaig s’exposa a l’error i per tant a la inseguretat. L’assaig, com a indagació permanent, posa en dubte tan l’ideal de percepció clara i distinta com l’ideal de certesa sense dubte.
Essent la intenció del subjecte qui decideix en la selecció entre els infinits aspectes d’un objecte, l’assaig no pot ser exhaustiu ni definitiu i reconeix la seva insuficiència.
El caràcter antagonista de la cosa i la fragmentació de la realitat fan de l’assaig, contràriament al caràcter unidireccional i uniforme del mateix pensament i el seu ordre lògic, una conjunt de ruptures i discontinuïtats, que caracteritzen la seva unitat que és inconclusió, conflicte ajornat, avenç i regrés constant, prova i assaig.
La contradicció entre un pensament utòpicament carregat d’abastabilitat i una consciència de fal·libilitat i provisionalitat es resol en l’assaig com a intent, temptativa, prova. El seu objectiu esdevé la il·luminació d’aspectes parcials només, no la llum del tot, l’avenç de la no veritat com a veritat, la irrupció en l’opacitat dels mateixos conceptes. Per això, juntament a les característiques d’experimentació, exploració, indagació, suposició, fragmentació, multiplicitat, autocrítica, crítica, revisió o procés, cal tenir-ne present encara una altra: “l’assaig és l’heretgia” (p 60) contra l’ortodòxia establerta, perquè desvetlla allò que l’ortodòxia pretén d’amagar.