dimarts, 26 de gener de 2010

Hi ha llengües més aptes per al pensar que d’altres?


Le mur des je t'aime i les llengües de l'estimar

Sembla que Martin Heidegger arribà a afirmar que l’alemany, el grec i, segons Eduardo Chillida, l’èuscara eren llengües més apropiades per a la filosofia que no pas d’altres com el llatí, l’anglès i les llengües neollatines. En principi, l’afirmació comporta una concepció jeràrquica i distributiva de les llengües, si més no pel que fa a la filosofia, la reflexió o al pensament, que no es troba corroborada pels autors de la filosofia analítica o del llenguatge, els quals parlen sempre, sigui des de la lògica del llenguatge com des dels seus usos, del llenguatge com a facultat i capacitat universals, i no de llengua com a sistema o codi concret.
Així, de la lectura de Gottlob Frege i la seva queixa de les deficiències del llenguatge ordinari, precisament l’alemany en el seu cas, s’entreveu un projecte universalista _els llenguatges artificials_ que remetia a sentits accessibles a tothom. Tampoc W. O. Quine i el tema de la indeterminació de la traducció permeten d’establir diferències d’indeterminació segons quines siguin les llengües en qüestió. I la idea de jocs de llenguatge del segon Ludwig Wittgenstein, el d’Investigacions filosòfiques, tot i que admet certa diferenciació per raó de la llengua concreta i perquè la participació en una altra fa necessària certa aclimatació, està a anys llum de la pretensió a l’autèntica veritat de les divagacions de Heidegger mateix sobre l’ésser.
Contràriament, hi ha una estreta relació dialèctica entre llenguatge i pensament, relació en la qual les estructures lògiques del llenguatge es converteixen en les estructures bàsiques del pensament que es realitza al seu torn com a acte lingüístic, per la qual cosa ens trobem davant d’un fet universal que no té res a veure amb les particularitats de cada llengua concreta.
Així mateix, el llenguatge està estretament relacionat amb la realitat en la qual interactua, per la qual cosa els seus usos i les seves funcions depenen més de la determinació del real que no pas de les característiques concretes de cada llengua en particular.
Atenent a ambdues consideracions, doncs, totes les llengües són aptes per als usos als quals llenguatge i pensament es veuen abocats en la realitat. Qüestió diferent és la traductibilitat exacta i simètrica entre les llengües, a causa de les diferències lèxiques i conceptuals entre els diversos idiomes i els pobles que les parlen.
En qualsevol cas, la universalitat de les capacitats de llenguatge i pensament, i de les seves estructures lògiques permeten de pensar en una diversitat d’usos en totes les llengües, i aquesta pluralitat inclouria, amb perdó de Heidegger i la seva nacionalitària afirmació, la reflexió filosòfica.

1 comentari:

Gemma ha dit...

Hi estic d'acord. Totes les llengües són aptes per a la filosofia, perquè com si no a través de la pròpia llengua podem expressar millor els nostres pensaments? Si moltes vegades ja costa convertir en paraules el que ens passa pel cap... no em vull imaginar què passaria si hagués d'escriure en un altre idioma suposadament més "adequat". No sé qui va dir que cada llengua implica una manera de veure el món, però trobo que ho va encertar de ple.
Gràcies per llegir-me!