divendres, 22 de gener de 2010

Pandora o la dona hesiòdica


Pandora, de Jules Joseph Lefebvre

A Teogonia i a Treballs i dies, Hesíode presenta la dona, millor dit, la creació de la dona (mite de Pandora), com una contrapartida negativa d’un bé: es tracta del càstig que Zeus decreta contra els mortals per raó del robatori del foc per part de Prometeu.
Això no obstant, la dona, com el foc, no és una categoria absoluta, i dependrà de la bona tria de l’home la troballa d’una dona que no comporti problemes: en cas contrari, millor disposar de serventes, acomiadables, que no pas d’una dona.
La misogínia de la literatura grega, que, abans d’Hesíode, ja és present en alguns poemes homèrics, té continuïtat en la poesia lírica. Així, Semònides d'Amorgós és autor d’una sàtira molt misògina, Catàleg de les dones, en què compara les dones amb els animals, entre d'altres elements: brutes com els porcs, astutes com la guineu, primmirades com els gossos, apàtiques com el fang, vel·leïtoses com la mar, tossudes com els ases, incontinents com les mosteles, gandules com les eugues i més lletges que les mones. Les millors són, en canvi, tan treballadores i mel·líferes com les abelles.

No cal dir que aquesta misogínia literària és un reflex de la concepció de la dona en la nova societat grega, en què l'aïllament geogràfic, el sedentarisme i la colonització fan necessàries llars estables en les quals la dona és imprescindible per a la continuïtat del llinatge amb la descendència i el manteniment de la llar amb les serventes i les esclaves.

Mite de Pandora: Hesíode, versió de la Teogonia (561-602)
Així va parlar irritat Zeus, coneixedor de designis immortals. Per això, perquè recordava aquest engany, no donava als homes mortals que habiten sobre la terra la força del foc incansable, que pren en els freixes. Però el coratjós fill de Jàpet el va enganyar i va robar el guspireig del foc que es veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior d’una fèrula. Zeus, que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del seu cor i el seu esperit va irritar-se quan va veure en poder del homes la guspira del foc que es veu de lluny. I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat per als homes. L’il·lustre Rancallós, per complaure la voluntat del Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella. La deessa d’ulls blaus, Atena, li va ajustar la cintura i la va abillar amb un vestit d’una blancor refulgent i amb les seves mans feia lliscar des del cap un vel sumptuosament treballat, meravellós de veure. Pal·las Atena va posar-li al cap delicades diademes fetes de flors boscanes tendres i una corona d’or que havia fet l’il·lustre Rancallós, amb el treball de les seves pròpies mans, per fer plaer al pare Zeus. L’engalanaven nombrosos guarniments, meravellosos de veure, figures de tota mena d’animals salvatges que nodreixen la terra i el mar. El nombre de figures que hi posà era molt gran, i totes lluïen pel seu atractiu; eren figures admirables, talment figures vives dotades de veu.
Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, amb els ornaments afaiçonats per la deessa d’ulls blaus, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible per als homes. D’ell prové la raça femenina, la funesta generació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a comportar penúria funesta, sinó l’abundància. També s’esdevé en els eixams d’abelles que, en els ruscs, nodreixen abellots, inclinats a les obres del mal. Les abelles treballen diàriament la jornada sencera fins a la posta del sol i produeixen cera blanca. Ells, en canvi, es queden a cobert del rusc aspre i recullen en el seu ventre l’esforç aliè. De la mateixa manera Zeus, que trona des del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones, sempre amatents a accions doloroses i, per compensar un bé, els ha proporcionat una altra desgràcia
(Traducció de Joan Castellanos, 1999).


Mite de Pandora: Hesíode, versió de Treballs i dies (54-101)
Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia.
Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir de riure. Va ordenar a l’ínclit Hefest que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, els treballs dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.
Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l'il·lustre Rancallós va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guariments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors.
Després de completar el seu engany terrible i fatal, el pare va encomanar a l’il·lustre Argifont, missatger diligent, que portés el present dels déus a Epimeteu. Aquest no va fer cas del consell que li havia donat Prometeu de no acceptar mai cap present de Zeus Olímpic, sinó de rebutjar-lo, no fos cas que es tractés d’alguna desgràcia per als mortals. Després d’acceptar-lo, quan el mal ja era a les seves mans, aleshores se n’adonà.
Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena
(Traducció de Joan Castellanos, 1999).


Catàleg de les dones, de Semònides
De modo diverso la divinidad hizo el talante de la mujer / desde un comienzo. A la una la sacó de la híspida cerda: / en su casa está todo mugriento por el fango, / en desorden y rodando por los suelos. / Y ella sin lavarse y con vestidos sucios, / revolcándose en estiércol se hincha de grasa. / A otra la hizo Zeus de la perversa zorra, / una mujer que lo sabe todo. No se le escapa / inadvertido nada de lo malo ni de lo bueno. / De las mismas cosas muchas veces dice que una es mala, / y otras que es buena. Tiene un humor diverso en cada caso. / Otra, de la perra salió; gruñona e impulsiva, / que pretende oírlo todo, sabérselo todo, / y va por todas partes fisgando y vagando / y ladra de continuo, aun sin ver nadie. / No la puede contener su marido, por más que la amenace, / ni aunque, irritado, le parte los dientes a pedradas, / ni tampoco hablándole con ternura, / ni siquiera cuando está sentada con extraños; / sino que mantiene sin pausa su irrestañable ladrar. / A otra la moldearon los Olímpicos del barro, / y la dieron al hombre como algo tarado. Porque ni el mal / ni el bien conoce una mujer de esa clase. / De las labores sólo sabe una: comer. / Ni siquiera cuando Zeus envía un mal invierno, / por más que tirite de frío, acerca su banqueta al fuego. / Otra vino del mar. Ésta presenta dos aspectos. / Un día ríe y está radiante de gozo. / Cualquiera de fuera que la ve en su hogar la elogia: / “No hay otra mujer más agradable que ésta / ni más hermosa en toda la tierra.” / Al otro día está insoportable y no deja que la vean / ni que se acerque nadie; sino que está enloquecida / e inabordable entonces, como una perra con cachorros. / Es áspera con todos y motivo de disgusto / resulta tanto a enemigos como a íntimos. / Como el mar que muchas veces sereno / y sin peligro se presenta, alegría grande a los marinos, / en época de verano, y muchas veces enloquece / revolviéndose en olas de sordo retumbar. / A éste es a lo que más se parece tal mujer / en su carácter: al mar que es de índole inestable. / Otra procede del asno apaleado y gris, / que a duras penas por la fuerza y tras los gritos / se resigna a todo y trabaja con esfuerzo / en lo que sea. Mientras tanto come en el establo / toda la noche y todo el día, y come ante el hogar. / Sin embargo, cuando se trata del acto sexual, / acepta sin más a cualquiera que venga. / Y otra es de la comadreja, un linaje triste y ruin. / Pues ésta no posee nada hermoso ni atractivo, / nada que cause placer o amor despierte. / Está que desvaría por la unión de Afrodita, / pero al hombre que la posee le da náuseas. / Con sus hurtos causa muchos daños a sus vecinos, / y a menudo devora ofrendas destinadas al culto. / A otra la engendró una yegua linda de larga melena. / Ésta evita los trabajos serviles y la fatiga, / y no quiere tocar el mortero ni el cedazo / levanta ni la basura saca fuera de su casa, / ni siquiera se sienta junto al hogar para evitar / el hollín. Por necesidad se busca un buen marido. / Cada día se lava la suciedad hasta dos veces, / e incluso tres, y se unta de perfumes. / Siempre lleva su cabello bien peinado, / y cardado y adornado con flores. / Un bello espectáculo es una mujer así / para los demás, para su marido una desgracia, / de los que regocijan su ánimo con tales seres. / Otra viene de la mona. Ésta es, sin duda, / la mayor calamidad que Zeus dio a los hombres. / Es feísima de cara. Semejante mujer va por el pueblo / como objeto de risa para toda la gente. / Corta de cuello, apenas puede moverlo, / va sin trasero, brazos y piernas secos como palos. / ¡Infeliz, quienquiera que tal fealdad abrace! / Todos los trucos y las trampas sabe / como un mono y no le preocupa el ridículo. / No quiere hacer bien a ninguno, sino que lo que mira / y de lo que todo el día delibera es justo esto: / cómo causar a cualquiera el mayor mal posible. / A otra la sacaron de la abeja. ¡Afortunado quien la tiene! / Pues es la única a la que no alcanza el reproche, / y en sus manos florece y aumenta la hacienda. / Querida envejece junto a su amante esposo / y cría una familia hermosa y renombrada. / Y se hace muy ilustre entre todas las mujeres, / y en torno suyo se derrama una gracia divina. / Y no le gusta sentarse con otras mujeres / cuando se cuentan historias de amoríos. / Tales son las mejores y más prudentes / mujeres que Zeus a los hombres depara. / Y las demás, todas ellas existen por un truco / de Zeus, y así permanecen junto a los hombres. / Pues éste es el mayor mal que Zeus creó: / las mujeres. Incluso si parecen ser de algún provecho, / resultan, para el marido sobre todo, un daño. / Pues no pasa tranquilo nunca un día entero / todo aquel que con mujer convive, / y no va a rechazar rápidamente de su casa al hambre, / odioso compañero del hogar, dios de mal temple. / Cuando piensa un hombre gozar de mejor ánimo / en su hogar, por gracia de los dioses o fortuna humana, / encuentra ella un reproche y se arma para la batalla. / Pues donde hay mujer no puede recibirse con agrado / ni siquiera a un huésped que acude a la casa. / La que parece, en efecto, que es la más sensata, / ésa resulta ser la que más ofende a su marido, / y mientras anda él de pasmarote, sus vecinos / se ríen a su costa, viendo cuánto se equivoca. / Cada uno hará elogios recordando a su propia / mujer, y censuras cuando evoque a la de otro. / ¡Y no advertimos que es igual nuestro destino! / Porque éste es el mayor mal que Zeus creó, / y nos lo echó en torno como una argolla irrompible, / desde la época aquella en que Hades acogiera / a los que por causa de una mujer se hicieron guerra (Traducció de C. García Gual).


Amb aquesta mentalitat, no sobta gens l'especificitat de la democràcia grega, en la qual només podien participar els ciutadans: i les dones, com els metecs, els ilotes i els esclaus, no gaudien llavors d’aquesta categoria.

1 comentari:

Frannia ha dit...

Vaja, vaja i no hem canviat tant des de llavors...misògins sempre n'hi haurà i em sorprèn que no vagin sempre de la mà de l'imbecilitat. Ha hagut grans pensadors que odiaven obertament les dones, quina incongruència. Avui dissimulen més perquè no queda bé, però no hem canviat tant. No serà per què les temen? o per què les desitgen? o per què voldrien ser dones en realitat? :)