dilluns, 18 de gener de 2010

Adorno III: La identitat entre assaig i crítica



A partir de la situació en la filosofia alemanya de l’època, per a la qual l’assaig no gaudeix d’aquell estatus propi i indiferenciat (“encara ara no ha sabut anar fins a la fi pel camí de la seva independització”, p 13) que ha aconseguit la poesia en concret o l’art en general, i que porta a considerar-lo com una estranya impuresa (“com a impur”, p 14) mancada de rigor per fer filosofia (“caigut en descrèdit”, “producte ambivalent”, mancat de “tradició formal convincent”, ocasional, “criticat a bastament”, p 13), Adorno estableix, en L'assaig com a forma, diverses comparacions entre assaig i art en general, o entre assaig i alguna parcel·la artística concreta.
Així, pel positivisme dominant, mentre l’art s’ha independitzat completament de la ciència, “reservant l'art com a territori de la irracionalitat” (p 13) i “identificant el coneixement amb la ciència organitzada” (p 14), l’assaig encara es vist com un epifenomen estrany, “impur” (p 14) i mancat de rigor.
Contràriament a Lukács però, per a qui l’assaig era una simple forma artística, Adorno reconeix certes diferències entre assaig i art. En els mitjans: mentre els conceptes, la seva creació i el seu ús, amb els signes són els instruments de l’assaig, en l’art només hi ha intuïció o imatge sense conceptes. En la funció: aspiració a la veritat sense necessitat d’aparença estètica en el cas de l’assaig, aparença estètica en el cas de l’art.
En contrapartida, Adorno considera que assaig i art comparteixen el trasllat a llenguatge de tots els elements de l’objecte, la diferenciació conscient entre l’objecte o la cosa i el mètode d’exposició, per la qual cosa admeten possibilitat de joc i diversió, i aboquen l’assagista i l’artista a la permanent exploració i indagació. També amb la música comparteix una sobresignificació que s’escapa de la lògica discursiva, i amb la imatge un estatisme fruit de la juxtaposició construïda en l’exposició.
I és que, per Adorno, més problemàtic que la confluència de l’art i la filosofia en l’assaig, és la necessària identitat entre assaig i crítica, és a dir, la tria dels objectes del filosofar entre els elements reals de qualsevol totalitat, per petits que siguin.


(Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004)