"Les llimones casolanes" (Josep Carner)

Tot i reconèixer que si sóc devot d'alguna obra de Plató és més com a literatura que no pas com a filosofia, he de reconèixer la influència d’algun element del seu idealisme dualista, el qual aplico ben conscientment en la meva relació amb un llimoner.

En efecte, Plató bastí una teoria del coneixement fonamentada en la teoria de l’ànima immortal d’origen pitagòric, la qual, a causa de la seva llarga convivència entre el món de les idees mentre espera un nou cos al qual il·luminar, adquireix el coneixement que la persona que l’aculli nomes s’haurà de limitar a recordar amb el conreu virtuós de l’intel·lecte: neix així el coneixement com a reminiscència (anamnesi) de les idees contemplades per l’ànima.

Bé, doncs aquest platonisme encara té una aplicació avui en el conreu fructícola del llimoner. Segons la tradició agrícola, el llimoner només produeix llimones per record, de manera que el fructicultor que arreplega cobejosament totes les llimones de l’arbre n’escapça o n’avorta la producció futura, que en condicions òptimes pot arribar a ser de quatre llevades en un any. És per això que qui estima el seu llimoner i en vol una producció generosa i continuada deixa la cobdícia de banda i manté sempre a la planta, fins a la nova florida, una llimona de recordatori.

Semblantment a les llimones, quantes flors no hi deu haver avui que tenen el seu origen en aquella fruita que alguna persona generosa va oblidar gratament al brancatge de l’arbre durant l’època de collita o de poda!

Qui menja una fruita hauria com a mínim de plantar-ne la llavor; i, si és possible, una llavor millor que la de la fruita que ha assaborit (Henry David Thoreau, 1817-1862: Una setmana en els rius Concord i Merrimack, 1849).