"Hi ha monuments que perpetuen cafres" (Joan Brossa)

Al meu país, les serpents no són només d’estiu. Acostumen a durar tot l’any i els seus encantadors toquen la flauta precisa: autodeterminació, dret a decidir, independència, nosaltres sols, etc, per portar la màgia a la gent. Ara durant una costellada de cap de setmana, ara durant una missa vespertina d’acòlits, sempre hi ha ocasió o oportunitat perquè aparegui l’encantador de torn amb la funció de sacralitzar i banalitzar les paraules que han d’amagar la realitat freda: la Catalunya que sempre ha menjat del pastís i la Catalunya que sempre n’ha espiocat les engrunes, o, com deia el malaguanyat Àngel Carmona (Dues Catalunyes), la “Catalunya dels instal·lats” i la “Catalunya dels desheretats”.

I mira que hi ha hagut grans crisis d’estat, a España, al llarg de la seva història, amb possibilitats, doncs, de reformulacions i de separacions. Mai, però, cap d’aquestes ocasions ha estat aprofitada per les classes dirigents i hegemòniques _polítiques i econòmiques_ del meu país per fer el pas endavant que aquests encantadors ens ofereixen en diversos terminis, com els sortejos d’una tómbola. Ja se sap, a les tómboles s'acostuma més a perdre que a guanyar. Llàstima, però, que la gent més incauta corre el perill de caure en la ludopatia i esmerçar els millors anys de la seva vida en objectius més aviat estèrils en quant al repte de viure millor, que és el més corrent i el més normal que es planteja la gent de països que no són el meu, en educació, sanitat, habitatge, transport públic, etc.
I és que tots plegats formem part de la Catalunya que no es vol rentar la cara: uns perquè són hereus d’aquells que van sufragar les despeses del monument a Colom al port de Barcelona i d’altres perquè, més d’un cop, ens hem emocionat en passar per sota del monument a aquell senyor que, segons ens han dit, va “descobrir” Amèrica.

I si a més era, com ens diuen cada cop més, català, nova bandera feta, i fora qualsevol reflexió menys supèrflua!

Totes les cantonades tomben

Si saps alimentar la intel·ligència,

no deixis que el teu ànim es corsequi,

car la suprema revelació

de la vida floreix sempre en el cor.

La salutació fresca d’un noi,

i encara més el balbuç d’un infant,

pot projectar més llum dins la teva ànima

que la saviesa de tots els savis.

Només sota besades, jocs, facècies,

sabràs del tot allò que vol dir viure;

oh, cal que aprenguis a pensar amb el cor

i aprenguis a sentir amb la intel·ligència.

(Theodor Fontane: Adagis)

Anar-se'n és fugir?

Se m'ha enganxat com el vesc la Julieta Venegas. A l'origen d'un escrit sempre hi ha algú o alguna cosa que se t'ha enganxat. Avui és la seva cançoneta:

No voy a llorar y decir,

que no merezco esto porque,

es probable que lo merezco

pero no lo quiero, por eso...

Me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti y

me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti.

(Julieta Venegas: Me voy, àlbum Limón y sal)

Amb el benentès que, en ocasions, qui se'n va ho fa quan ja fa temps que l'han fet fora: canviant-li el pany de la porta o desnonant-lo, deixant de trucar-li o d'agafar-li les trucades, o evitant-ne la companyia fins i tot a l'hora del cafè.

Encara que totes les cantonades tomben, el món és un mocador, ple de gent que se'n va, ple de gent que se'n torna, perquè l'han feta fora d'algun lloc, i sovint sense un perquè.

Veritats

La qüestió de saber si es pot reconèixer al pensament humà una veritat objectiva no és pas una qüestió teòrica, sinó pràctica. És en la pràctica on l’home ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i la força del seu pensament, en aquest món i per al nostre temps. La disputa sobre la realitat o la fantasia d’un pensament isolat de la pràctica és purament escolàstica.

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, II)

Ulls que no llegeixen el que llegeixen

Com el reflex de la lluna en les aigües límpides i cristal·lines d'una platja rocallosa de tramuntana, entusiasmava a tothom amb la sinceritat i la claredat dels gestos i dels pensaments: aquells porus de la pell sempre oberts als trenta-dos vents de la rosa!
Un cop endreçada aquella valenta, fresca i jovial túnica, la foscor l'ha recobert i abrigat: paradoxalment, despullada d'aquella seda transparent, només se'n pot veure una lleu ombra.
I la lluna, ara somorta com una àncora sense mar, ja no ens dirà mai més quan tornarà a gronxar-se damunt de l'aigua clara. Encara més: no s'hi tornarà a emmirallar mai més, perquè no es veuria.
Però "Seguir mantenint la jovialitat en mig d'un assumpte ombrívol i excessivament responsable és una gesta gens petita: i, tanmateix, què seria més necessari que la jovialitat?" (F. Nietzsche, Pròleg al Crepuscle dels ídols, 1888)

Eficiència i efectivitat

Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal [però] és transformar-lo.

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, XI, amb un afegit de Friedrich Engels, 1888)

Determinisme i llibertat

La doctrina materialista que pretén que els homes són producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per tant, els homes transformats són producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el propi educador té bona necessitat de ser educat. És així com sofreix una inevitable tendència a dividir la societat en dues parts una de les quals és superior a la societat [(cas de Robert Owen, per exemple)].

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser racionalment considerada i compresa com a pràctica revolucionària.

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, III, amb diversos afegits de Friedrich Engels, 1888)

"¿Por qué no te callas?" (SM Juan Carlos I)

Los funerales de Atahualpa, de Luis Montero (1865-1867)

¡Ccollanan Pachacutec! ¡Ricuy
anceacunac yahuarniy richacaucuta!
TÚPAC AMARU I

(Pablo Neruda: Los conquistadores, amb les últimes paraules, en quítxua, de Túpac Amaru I, "Mare Terra, testimonia com els meus enemics vessen la meva sang")

A banda el gran saqueig dels recursos naturals, poc ens han pervingut les dissorts de la gent anònima als primers temps de la conquesta, si no és per fra Bartolomé de Las Casas. No obstant això, les morts tràgiques _decapitacions, trossejaments, escorxaments, empalaments, etc_ dels seus cabdills: asteques com Moctezuma II i Cuauhtémoc, inques com Atahualpa i Túpac Amaru I, quítxues com José Gabriel Condorcanqui Noguera (Túpac Amaru II), maputxes o araucans com Lautaro i Caupolicán, entre molts d’altres, permeten d’il·lustrar la mala llet que corre per les venes llatinoamericanes, i per què no callaran mai.

N’hi ha ben bé prou amb aquest exemple: Atahualpa (1497-1533), rei de Quito (1525-1533) i Emperador Inca (1532-1533).
L’any 1531, els castellans, comandats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, aprofitaren la guerra civil del Cusco (1527-1532) entre els germanastres Huàscar, proclamat inca per la noblesa, i Atahualpa, elegit sobirà per l’exèrcit i el poble, per dur a terme la destrucció de l’Imperi Inca i la conquesta del Perú.
Gràcies a l’engany, els castellans aconseguiren la confiança d’Atahualpa, el qual es presentà (16 de novembre de 1532) amb uns milers d’homes desarmats en un convit a Cajamarca, on, després de la seva negativa a reconèixer la religió catòlica i a sotmetre’s a l’autoritat del rei Carles I d’Espanya i del papa Climent VII a què el comminà el capellà fra Vicente de Valverde, fou capturat per només 180 homes, però armats amb armes de foc i a cavall, que estaven amagats.
Tot i que intentà d’alliberar-se amb un rescat consistent a omplir un cop d’or i dos cops de plata i pedres precioses, i fins on abastés la seva mà, la gran estança on era pres, el qual arribà a Cajamarca des de tots els racons de l’Imperi, fou sotmès a “judici”.

Jutjat per 12 càrrecs, alguns tan insòlits, segons els usos i costums d’un indi, com idolatria, fratricidi, poligàmia, usurpació del tron, incest i no cumpliment del rescat, fou condemnat a morir a la foguera.

El 26 de juliol de 1533 fou executat al garrot, graciosa commutació que obtingué en acceptar el bateig per tal de deslliurar-se d’una mort que, segons els inques, l'hauria privat de la vida ultraterrenal.

Pizarro, illetrat fins a la seva mort _però no pas pobre com havia vingut al món_, havia signat la sentència de mort amb una creu.

"som la nació humana!" (Edward O. Wilson)

El biòleg Edward O. Wilson rep el Premi Internacional Catalunya
El president Montilla lliurarà avui al vespre el XIX Premi Internacional Catalunya al prestigiós biòleg nord-americà Edward Osborne Wilson, considerat el pare de la sociobiologia i de qui l'editorial Empúries acaba de publicar la traducció al català del llibre 'La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra'. Wilson assegura que la meitat de la flora i la fauna del planeta podrien desaparèixer durant el pròxim segle, tot i que la catàstrofe encara es pot evitar. [+ article]

A "La Contra" _encara la millor pàgina de la premsa catalana_ de La Vanguardia d'avui, ens ofereix, entre d'altres, aquestes perles:

"Nuestro sistema hoy sólo nos concede a la mayoría la posibilidad de sobrevir. Deberíamos empezar a pensar en vivir de verdad, y eso será imposible si acabamos con la biodevisidad en nuestro entorno: las plantas, árboles, playas y especies diversas que extinguimos día a día són nuestra única posibilidad de disfrutar de esa vida grata de seres humanos."

"...y nosotros no somos robots: ¡somos la nación humana! Una nación llamada a buscar la felicidad en armonía con el ecosistema del que forma parte inseparable."

Amb aquest premi, però també amb la hibernació dels eixorcs discursos victimistes i identitaris, sembla que el govern del meu país comença a prendre'n consciència. Tan de bo el Departament d'Obres i Construccions del Ciment i el Departament d'Indústries i Energies Antigues comencin a posar fil a l'agulla i prioritzin un model de mobilitat basat en el transport públic i ferroviari i un model energètic basat en les energies renovables.

Sí, també vull un estat propi, però un gran estat europeu o universal amb capacitat d'influència a favor d'aquesta nació humana que tan bé ens defineix el fundador de la sociobiologia i la biodiversitat.

"Han de florir les flors a tots els cors" (Vicent Andrés Estellés)

És compatible la sostenibilitat amb el benestar? O amb allò que entenem per benestar als nostres països? Les dues preguntes, malgrat la semblança, són capcioses.
La sostenibilitat ens proposa el concepte d’espai ambiental per càpita (individual o col·lectiu) suposant l’accés igualitari i universal als recursos, i amb la definició següent: la quantitat de recursos naturals que individus o col·lectivitats poden consumir sosteniblement. Tenint present que l’actual accés o consum de recursos naturals és extremadament desigual: un ciutadà estatunidenc, per exemple, consumeix o destrueix cinc-cents cops els recursos naturals que consumeix un hindú, evidentment que el seu càlcul implica reduccions en el consum de recursos naturals (energia, aigua, recursos no renovables, fusta i sòl fèrtil) per aconseguir la sostenibilitat amb equitat universal en un temps determinat.
I el benestar? Aquestes reduccions no han de comportar necessàriament considerables disminucions de benestar i d’opcions vitals, perquè és factible la modificació de les nostres pautes insostenibles de producció i consum per reduir dràsticament el nostre impacte ambiental, garantint al mateix temps la satisfacció igualitària de les necessitats bàsiques i de molts desitjos de les persones, i de vegades amb millora i tot de la qualitat de vida.
Com? Mitjançant la millora de l’eficiència ambiental de la nostra tecnosfera (món d'objectes i instal·lacions construïts per l'home dins el qual i gràcies al qual vivim, treballem, produïm i consumim), avui en general espectacularment dilapidadora i ineficient, i amb la revolució de l’eficiència: fer més amb menys.
Per això la sostenibilitat ens proposa distingir entre les necessitats i els satisfactors (mitjans per satisfer-les), millorar l'eficiència amb què usem els recursos naturals, augmentar la reutilització dels béns, augmentar el reciclatge dels materials, millorar el disseny dels productes per fer-los més duradors i fàcilment reparables, i la substitució de la cultura del malbaratament per la cultura de la suficiència.
I ha dissenyat una estratègia a aplicar a gairebé totes les necessitats en les societats industrialitzades per a la reducció (ajustament al nostre espai ambiental) de l’impacte ambiental a una petita fracció de l'actual, sense pèrdua substancial del benestar ni les opcions vitals, i de vegades amb millora de la qualitat de vida, de dues fases:
1ª fase: substitució de satisfactors, que només comporta canvis tècnics relativament senzills i quasi cap canvi de valors, i que significa una reducció enorme de l'impacte ambiental global;
2a fase: canvis més infrastructurals, en els quals també intervenen qüestions de valors i hàbits de vida, i que signifiquen una reducció dràstica de l'impacte ambiental global.
Vegem-ne l’aplicació, encara que resumida i molt simplificada, a dues necessitats. En la il·luminació, les dues fases es resoldrien d’aquesta manera:
1ª: substitució de les bombetes de filament incandescent per bombetes fluorescents compactes, les quals, per a una satisfacció igual de la necessitat (un nivell igual de lluminositat), només usen una cinquena part d'electricitat i són deu vegades més duradores;
2ª: millor disseny dels edificis per captar la mateixa quantitat possible de llum natural i disminuir la nostra dependència de la il·luminació elèctrica.
I en la mobilitat així:
1ª: canvi del model de transport amb la substitució de l’automòbil privat, que a igualtat de prestació (transport d’una persona al llarg d’una unitat de trajecte) consumeix de mitjana dues vegades més energia que el tren, i l’avió, que consumeix tres vegades més energia que el tren, pel tren en recorreguts llargs i la bicicleta i el tramvia en recorreguts curts, i mantenint només l’ús de vehicles privats, i encara impulsats per biogàs o hidrogen solar, per a ús de vells i discapacitats;
2ª: reducció del número i de la longitud dels desplaçaments necessaris per viure, treballar i divertir-nos, apropant els centres residencials, laborals i de lleure mitjançant un urbanisme ecològic, desenvolupant economies locals autocentrades, etc, que comporta, d’altra banda, una millora de la qualitat de vida: conservació de l'accessibilitat, fi dels desplaçaments llargs, fi del retard causat pels embussos.
En resum, hi ha propostes i estratègies que permeten fer possible una altra societat industrial, ecologitzada i reconciliada amb la natura, sense pèrdua de benestar, ans al contrari, amb guanys en la qualitat de la nostra vida.