Les persones fem la història que fa les mateixes persones

Inscripció d'Oenoanda (Oenoanda, Àsia Menor, s II)

Els últims xiuxiuejos podrien fer equivocar més d’un dels lectors del blog.

Bertrand Russell, en referir-se als filòsofs, afirmava: “són, alhora, efectes i causes: efectes de les circumstàncies socials, de la política i de les institucions de la seva època; causes (si són afortunats) de les creences que serviran de motlle a la política i a les institucions d’èpoques posteriors" (Prefaci de la Història social de la filosofia, 1961). Molt abans que ell, Karl Marx havia expressat la mateixa idea per a tots els mortals, filòsofs o no: “Els humans fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb les quals es troben directament, que existeixen i que els han estat transmeses pel passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt dels cervells dels vius" (El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852).
No, no sóc nacionalista, i continuo fent meves les paraules de Diògenes d’Oenoanda, un ric senyor del segle II, que va triar un mitjà ben insòlit per transmetre els ensenyaments d'Epicur, el seu mestre: l’any 120 va comprar un turó prop de la seva terra i, en un clar que rematava el cim, va construir una galeria rectangular. Després d’això, en el frontó dels pòrtics, va fer esculpir una inscripció de més de cent metres que resumia el pensament epicuri. El maxiepígraf (descobert per casualitat el 1884 per dos arqueòlegs francesos) començava aproximadament d’aquesta manera:
EM TROBO A L’OCÀS DE LA VIDA I NO VULL ANAR-ME’N SENSE HAVER ABANS ELEVAT UN HIMNE A EPICUR PER LA FELICITAT QUE M’HA DONAT AMB ELS SEUS ENSENYAMENTS. DESITJO TRANSMETRE A LA POSTERIORITAT AQUEST CONCEPTE: LES DIVERSES DIVISIONS DE LA TERRA DONEN A CADA POBLE UNA PÀTRIA DISTINTA. PERÒ EL MÓN HABITAT OFEREIX A TOTS ELS HOMES CAPAÇOS D’AMISTAT UNA SOLA CASA COMUNA: LA TERRA.
Això no em deslliura, però, de la meva condició d’efecte, sotmès a les escenes de desamor entre un matrimoni desavingut, que em porta a declarar-me, ras i curt, separatista d’una realitat no triada, excessivament manipulada pels nacionalistes españoles i catalunyesos que en viuen, si més no electoralment.

I perquè sé que en sóc efecte, he triat no ser-ne causa.