"D'un roig encès" (Raimon)

És curiós això del record i la memòria. Ahir vaig visitar Ca l'Elur, una nòmada del vent que ens descriu les seves anades i vingudes amb la poesia i la fotografia, i el seu post roig... em va portar al record una antiga cançó de Raimon: A Joan Miró (1968). Estranya associació d'idees, podeu pensar, però és igual, us la penjo aquí.

D'un roig encès

voldria les cançons.

D'un roig encès

voldria la vida.

D'un roig encès

tots els amors.

D'un roig encès

aquest racó tan perillós;

la gent d'ací i la de fora

que fossen tots

d'un roig encès.

D'un roig encès

voldria el món,

i dir les coses

tal com són.

Fent números me n'he adonat que han passat quaranta anys des d'aquell Maig del 68 ple d'il·lusions i esperances en un futur diferent i aquest estrany 2008 en què les forces conservadores españoles assagen per primer cop en una democràcia la derrota de les esquerres amb la mateixa estratègia amb què Reagan i Woytila van fer caure el règim comunista de Polònia i, de retruc, tots els règims d'allò que s'anomenava l'Europa de l'Est, és a dir, amb la connivència i la beligerància de l'Església catòlica española i el mateix Vaticà, i dels seus mitjans: ràdios, trones, manifestacions, etc.

He expressat en més d'una ocasió els meus dubtes que amb aquesta estratègia els surti bé. Oi més, quan estan confonent democràcies, si voleu incomplertes, amb règims molt diferents: aquí no està en qüestió cap tipus de llibertat, sinó l'extensió i la universalització de drets que conformin allò que se'n diu l'estat del benestar.

Amb tot, però, la cançó m'ha recordat que ni la claudicació, ni la pusil·lanimitat, ni la tebior han estat les millors maneres per domesticar una fera ni per avançar en la conquesta de drets socials. D'un roig encès, voldria aquest proper 9 de març!