Ab ovo, “Des de l’ou”: L’ou del cap de setmana

L’ou del cap de setmana:

“El meu nom veritable és tan conegut als arxius o registres de la presó de Newgate i dels tribunals de l’Old Bailey, i hi tinc pendents encara qüestions de tanta conseqüència, relatives a la meva conducta particular, que no cal pas esperar que estampi el meu nom en aquesta obra, o hi doni clarícies de la meva família. Potser després de la meva mort se’n podrà saber alguna cosa; ara com ara, però, no fóra gens escaient; no, ni tan sols en el cas que es publiqués un indult general, mal que fos sense excepcions ni reserves de persones o delictes.”

Solució de l’ou passat:

Felicitats Zel, encara que hagis triat el nom més comercial, perquè de veritat, d’acord amb Jordi Llovet, traductor d’aquesta obra de Franz Kafka (1883-1924) del 1912, el títol hauria de ser tot un altre: "Heus ací una obra que en cap llenguatge de traducció no s’anomena com en l’original: Die Verwandlung, la transformació. I no pas la metamorfosi, que va ser un invent, més o menys afortunat, sens dubte espectacular, dels primers traductors del relat –els nord-americans. Si Kafka hagués volgut intitular aquest text amb el terme de procedència grega (meta-morfosis), ho hauria pogut fer molt fàcilment: tot alemany, i tot txec que parlés alemany l’any 1912, coneixia el mot Metamorphose. Però el reservava per parlar de les grans transformacions, de les transformacions fabuloses, mítiques, talment les d’Ovidi. Per parlar de les transformacions d’estar per casa, cap alemany no hauria parlat d’una Metamorphose, sinó, senzillament, d’una Verwandlung: una transformació, una transmutació, un canvi d’aspecte. I aquest és precisament el cas del relat de Kafka: és un relat d’estar per casa, un episodi familiar, fins i tot diré que és el relat d’algú que ha estat massa per casa." Per aquest motiu, la traducció (1978) de Jordi Llovet es titula La transformació, amb el subtítol entre parèntesi (qui paga mana) de La metamorfosi.

"Cada matí l’amistat recorre la terra per despertar els homes, de manera que puguin fer-se feliços recíprocament" (Epicur)

Artista: Celtas Cortos
Album: Tienes la puerta abierta
Canción: Pajarico

Hoy me cambio de vida
como lo hice ayer mismo y anteayer
Voy a empezar de cero
y en La Habana te espero tomando ron.
Siempre esta la esperanza, amor,
acechando en la esquina del corazón
de una vida en la playa
baile, hierba y ron.
Y la luna,
que esta noche nos fía otra vez mas,
nos invita a otro trago de libertad,
la esencia de la risa.
Y la luna,
que esta noche nos fía otra vez mas,
nos ofrece la mano para escapar
y a gozar de la vida.
Vida para beber
Vida para jugarla y apostar
Vida para gastar
sin contraindicaciones para gozar.
Otro río que se ríe del frío en el corazón.
!Que subidón de Son!
Que ataque de anarquía en el corazón.
Que si sale la luna
me dirá que te robe el corazón
no lo tomo prestado
o tú me lo regalas sin condición.
O me quedo en tu puerta
o te invito a mi cama y a una canción
colorín, colorado,
y el cuento se ha acabado
y ya me voy.
Me voy...

Efectivament, la setmana que ve deixo una provisionalitat per passar a una altra. I què és la vida si no un salt d'una provisionalitat a una altra? I allò que resta, allò que no sucumbeix, és el record que deixes i els records que t'emportes, perquè "De totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida en la seva integritat sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat" (Epicur), siguis epicuri o no. I si has aconseguit sorprendre amb aquests principis a gent orba per a la qual l'amistat no és altra cosa que un instrument o un recurs per a benefici propi, te'n pots anar sense tentinejar i deixar anar un comiat com aquest: "No m'has de representar cap paper, Steve. No has de dir res ni fer res. Només xiula, Saps xiular, no? Ajuntes els llavis i bufes" (Tenir i no tenir). I els voltors, i les "amistades peligrosas", emmudiran!

Ventar: Tirar enlaire (la batuda) perquè el vent separi del gra la palla, les volves, etc

"El conjunt dels fenòmens que omplen l'ambient quotidià i l'atmosfera comuna de la vida humana, que amb llur regularitat, immediatesa i evidència penetren a la consciència dels individus agents assumint un aspecte independent i natural, constitueix el món de la “pseudo-concretesa”. A aquest món pertanyen:
El món dels fenòmens exteriors, que s’esdevenen a la superfície dels processos realment essencials.
El món del traficar i del manipular, això és, de la pràctica fetitxitzada dels homes _que no coincideix amb la pràctica crítico-revolucionària de la humanitat.
El món de les representacions comunes, que són projeccions dels fenòmens externs en la consciència dels homes, producte de la pràctica fetitxitzada i la forma ideològica del seu moviment.
El món dels objectes fixats, que fan l'efecte d’ésser condicions naturals i que no són immediatament cognoscibles com a resultat de l'activitat social dels homes.

El món de la pseudo-concretesa és un clarobscur de veritat i d’engany. El seu propi element és el doble sentit. El fenomen indica l'essència i alhora l'oculta. L'essència es manifesta en el fenomen, però només d’una manera inadequada, parcialment, en alguna de les seves facetes i en certs aspectes. El fenomen remet a quelcom d’altre que ell mateix, i viu només gràcies al seu contrari. L'essència no és donada immediatament: és mediatitzada pel fenomen i, per tant, es manifesta en quelcom d’altre que ella mateixa. L'essència es manifesta en el fenomen. Aquest fet revela el seu moviment i demostra que l'essència no és inerta ni passiva. Però precisament de la mateixa manera el fenomen revela l'essència. La manifestació de l'essència és justament l'activitat del fenomen." (Karel Kosík, 1926-2003: Dialèctica del concret. Estudi sobre els problemes de l'home i del món, 1963)

Ab ovo, "Des de l'ou": l'ou del cap de setmana

L’ou del cap de setmana:
"Quan, un matí, Gregor Samsa es despertà d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l’esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, veia la seva panxa bruna, segmentada per estreps arquejats, com un voltam, tan prominent, que el cobrellit a punt de relliscar del tot a penes s’aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes amb comparació amb el gruix que tenien abans, s’agitaven indefenses davant els seus ulls."

Solució de l’ou passat:

Per no fer-ho fàcil ho vaig fer difícil suprimint l’últim punt i seguit del paràgraf.

“Quan l’abril, amb els seus fragants ruixats, ha travessat d’arrel la secada de març, i ha banyat cada vena amb el líquid la virtut del qual engendra la flor; quan Zèfir també, amb dolç alè, ha inspirat tendres brots en boscos i garrigues; quan el jove sol ja ha fet en Àries la segona meitat del seu curs i els ocellets _que dormen amb ulls oberts_ fan melodia, car la natura els esperona en ses coratges; aleshores la gent desitja pelegrinar, i alguns amb palmes cerquen platges foranes i llunyans santuaris famosos. Molt especialment, des de tots els comtats d’Anglaterra n’hi ha que van a Canterbury, a visitar el sant màrtir benaventurat que els ha ajudat quan estaven malalts.”

Efectivament, es tractava dels Contes de Canterbury (la foto era de la Catedral de Canterbury), de Geoffrey Chaucer (1343-1400), escrits entre 1386-1400. Una obra antiga, però fresquíssima, que l’editorial catalana presenta així: "A l’hostal del Tabard s’hi reuneixen vint-i-nou persones, decidides a anar de romiatge a Canterbury. L’hostaler, entusiasmat amb el projecte, es posa al capdavant de l’expedició i proposa que cada pelegrí expliqui quatre contes (dos a l’anada i dos a la tornada), i que es premiï aquell qui expliqui el més divertit amb un banquet que hauran de pagar entre tots. Si bé Chaucer va arribar a escriure’n tan sols vint-i-dos de complets i un parell de fragmentaris, la fama de l’obra ha arribat intacta fins als nostres dies, com un monument de la literatura occidental."

Ves, quines coses que té la democràcia!

España se rompe: El PP, desesperat per deixar anar el llast dels mitjans que fins ara li han dissenyat l’estratègia molt fatxa però molt perdedora, s’està esparracant. I pel que sembla els sargits seran, si més no a curt termini, difícils: “Roma no paga traïdors”, insisteixen els mitjans de la caverna española. La dreta econòmica, però, que sap de negocis, no apostarà, i menys amb una llei electoral feta a mida de dos, per més d’un partit: guanyi qui guanyi, l’extrema dreta romandrà a dins, tallant el bacallà o escatant-lo, però a dins.

Amigos para siempre: Carod, l’enfant terrible de l’independentisme catalunyès per als independentismes español i catalunyès, continua "fent amics" per a la independència de Catunya. Aquest cop ens ha enemistat amb Portugal _recordeu allò de "l’autonomia que ens cal, la de Portugal"? Fins i tot en Saramago l’ha hagut d’engegar a dida. I és que un independentista catalunyès no pot anar a Portugal amb el mateix provincianisme amb què hi van els españols, que aquests al menys els poden oferir, si molt convé, alguna cosa, encara que sigui una engruna.

Contra els transvasaments: Al moment que tocava, és a dir, quan hi havia sobre la taula el Plan Hidrológico Nacional, un projecte polític global exclusivament transvasista i de finalitats dubtoses, Jo mateix també hi era. Avui, que no hi ha a cap taula un projecte polític globalment transvasista, i vist que l’únic transvasament, real i per llei, del Ter sembla intocable fins i tot pels acèrrims antitransvasistes, ni aigua!

COPPE renova Losantos i Vidal: Ni un euro per a la COPPE, cap creu per a l’Església en la Declaració de l’IRPF! Que l’Església catalunyesa és diferent? Els membres de qualsevol secta es deuen fidelitats i lleialtats, per què hauria de ser diferent? Els catalunyesos no són ni pitjors ni millors que d’altres, en res, malgrat els mites del nacionalisme, que, opressor o oprimit, no pot escapar, per sobreviure, de “som els millors”.

Ibarretxe i PSOE, tafurs: En el seu full de ruta el lehendakari ha inclòs allò que el PSOE estava disposat a concedir a ETA. Com quedem, lehendakari, ETA pot o no marcar l’agenda política d’Euskadi? El PSOE, en les converses amb ETA, oficiosament una “banda terrorista”, va incloure “cosetes” que no està disposat a parlar amb demòcrates d’Euskadi o de Catalunya. Com quedem, gent del PSOE, cap concessió política al terrorisme o cap bonificació per als que lluiten només democràticament?

Rosa Díez de ESPAÑA

La líder de UPyD comienza ya su campaña electoral con tintes populistas
Rosa Díez pontifica: “No hay que preguntarse si se es de izquierdas o de derechas”

I tant que no, dona: “Quan em pregunten si la diferència entre els partits de dreta i els d’esquerra, entre els homes de dreta i els d’esquerra encara té sentit, la primera idea que em ve al cap és que l’home que m’ho pregunta no és, certament, un home d’esquerra” (Alain, 1868-1951)

Ab ovo, “Des de l’ou”: l'ou del cap de setmana

David Lodge, a L’art de la ficció, ens mostra com el començament d’una novel·la no acostuma a ser fruit d’una elecció banal o improvisada per part del seu autor, sinó que les primeres ratlles són tant o més importants que la resta per tal d’aconseguir l’atenció dels lectors des de bon principi: “El definim com el definim, el començament d’una novel·la és un llindar, que separa el món real que habitem del món imaginat pel novel·lista. Per tant ens hauria de fer “entrar”.”
Qui no recorda alguna novel·la pel seu començament?

“En un llogarret de la Manxa, del nom del qual no em vull recordar, no fa molt de temps vivia un cavaller dels de llança a la perxa, darga antiga, rossí escardalenc i gànguil corredor. Una olla amb més vaca que moltó, carn capolada gairebé totes les nits, ous i rostes els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomí de més a més els diumenges, consumien les tres parts de la seva hisenda.”

No penso que m’equivoqui si afirmo que tots els xiuxiuejadors d’aquest blog hauran endevinat l’obra que té el començament anterior i el seu autor.

Com un joc, a partir d’avui enceto Ab ovo, “Des de l'ou”, una secció setmanal que pretén recordar obres, de qualsevol gènere, a partir dels seus començaments, i amb la pista d'una imatge.

L’ou d’avui:

"Quan l’abril, amb els seus fragants ruixats, ha travessat d’arrel la secada de març, i ha banyat cada vena amb el líquid la virtut del qual engendra la flor; quan Zèfir també, amb dolç alè, ha inspirat tendres brots en boscos i garrigues; quan el jove sol ja ha fet en Àries la segona meitat del seu curs i els ocellets _que dormen amb ulls oberts_ fan melodia, car la natura els esperona en ses coratges; aleshores la gent desitja pelegrinar, i alguns amb palmes cerquen platges foranes i llunyans santuaris famosos."

De quina obra forma part?

Divendres que ve la sol·lució i un nou ou.

Per la derogació de la Ley 15/1959, de 11 de mayo, un transvasament!

Epíleg dedicat al riu Ter

Extret d'Alguns elements per a una cultura –nova– de l’aigua i un epíleg dedicat al riu Ter.
Manel Serra i Pardàs
Consorci de la Costa Brava. Plaça Josep Pla, 4, 3er. 1a. 17001 Girona
E-mail: mserra@ccbgi.org

http://www.ccbgi.org/docs/llibre_aigua_a_catalunya/Llibre_Agbar_%20Serra.pdf

“Pensar globalment i actuar localment”

Les xifres, arrodonides i expressades en hm³, seran més eloqüents que les paraules:

Quadre 1: Dotacions teòriques segons la Ley 15/1959, de 11 de mayo i el Pla de Cabals de Manteniment de 2004.
Dotacions abastament Girona (a.m.) i Costa Brava centre 30 hm³/any
Dotacions regadiu agrícola (principalment Baix Ter) 100 hm³/any
Cabal bàsic (Pla Cabals Manteniment 2004) 170 hm³/any
Transvasament a comarques barcelonines 250 hm³/any

Quadre 2: Dotacions teòriques segons Decret 93/2005, de 17 de maig.
Dotacions abastament Girona (a.m.) i Costa Brava centre 20 hm³/any
Dotacions regadiu 60 hm³/any
Cabal circulant a Torroella Montgrí 10 hm³/any
Transvasament a comarques barcelonines 240 hm³/any

A la vista d’aquestes dades, podem donar la raó a aquells que afirmen que el Ter desemboca entre el Besòs i el Llobregat i no a Torroella de Montgrí com venia fent des de fa centenars d’anys.

La gravetat d’aquesta situació –crítica pel riu Ter– deriva de la relativa normalitat estadística amb què es produeixen episodis que obliguen a limitar, i a disminuir, els cabals de manteniment del riu, així com els cabals destinats al reg agrícola (vuit vegades en els darrers trenta anys segons dades d’Aigües Ter Llobregat). Ni la supervivència del riu Ter, ni la zona agrícola regable, ni l’abastament amb garanties raonables poden suportar gaire temps més aquest autèntic stress hídric. I si, fins ara, ha estat possible aquest stress, deu ser gràcies a la generositat dels regants i al tarannà pacífic de les persones, i de les institucions, de Girona.

Sembla obvi constatar que el major problema d’abastament a Catalunya és l’abastament a la regió de Barcelona. L’abastament a més de 100 municipis de vuit comarques diferents de l’entorn metropolità, on es concentren quasi 5 milions de persones, supera els 500 hm³/any. D’aquests 500 hm³/any, més del 40% provenen del transvasament del Ter: 210-240 hm³/any; el Llobregat aporta de l’ordre de 125 hm³/any; i la resta –uns 175 hm³/any– provenen de recursos locals que en la seva major part són captacions d’aigües subterrànies.

Aquesta realitat objectiva no accepta cap argumentació a favor. Ni amb els principis de la nova cultura de l’aigua, ni amb els axiomes de la “vella” cultura de l’aigua –si n’hi haguessin.

I allò que no es considera correcte pel riu Ebre (10 vegades més “gran” que el Ter), ni pel Roine (60 vegades més “gran” que el Ter), no pot ser-ho de cap de les maneres per un vell i esgotat riu Ter que “ja no és” riu. Desitgem i necessitem amb urgència les declaracions solemnes, els projectes concrets, les realitzacions d’obres adequades en el temps, i les modificacions legislatives necessàries que permetin retornar en un termini raonable de temps la condició de viu al riu Ter.

Tothom ho agrairà!

"Sapere aude" (Horaci i Kant)

"La Il·lustració és la sortida de l'ésser humà de la seva minoria d'edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d'edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d'un altre..." (Kant: Què és la Il·lustració?)

“Però la "cosa mateixa" no es manifesta immediatament a l'home. Per arribar a comprendre-la, no solament cal fer un cert esforç sinó també un détour, una marrada. (...)

Però "l’existència real" i les formes fenomèniques de la realitat —que es reprodueixen immediatament a la ment dels qui realitzen una pràctica històrica determinada, com un complex de representacions o categories del "pensament comú" (que només per una "habitud bàrbara" són considerades conceptes)— són diferents i sovint absolutament contradictòries amb la “llei” del fenomen, amb l'”estructura” de la cosa, o amb el seu nucli intern “essencial” i amb el concepte corresponent. Els homes utilitzen el diner i amb ell executen les transaccions més complicades sense ni tan solament saber, ni estar obligats a saber, què és el diner. Heus ací que la pràctica utilitària immediata i el sentit comú que li correspon posen els homes en condicions d'orientar-se en el món, de familiaritzar-se amb les coses i de manejar-les, però no els forneixen la comprensió de les coses i de la realitat.” (Karel Kosík: Dialèctica del concret)

Provisionalitat

Com tota flor es marceix i tota joventut
abaixa el cap davant els anys, cada etapa
de la vida floreix, floreixen també saviesa
i virtut al moment just, i eternament no duren.
Cal que estigui prompte a acomiadar-se el cor
i a començar de nou a cada nova crida,
per poder lliurar-se a lligams nous,
valent i sense pena.
I en tot inici hi ha sempre un encís
que ens empara i ens ajuda a viure.

Hem d’avançar alegres de regió en regió,
no aferrar-nos a cap com si fos la nadiua,
l’esperit del món no ens vol grillons ni setges,
vol engrandir-nos, impulsar-nos d’edat en edat.
A penes avesats a un àmbit de la vida
com si fos la nostra llar, la flaquesa amenaça;
només aquell que és prompte a partir, a viatjar,
pot escapar de l’habitud anquilosant.

Potser a l’hora de la mort també
ens enviarà a noves regions,
mai finirà el crit que ens fa la vida...
Au, doncs, cor, pren comiat i guareix-te.

(Hermann Hesse, 1877-1962: Etapes)

Primer de Maig

Il quarto stato (1901), “El quart estat”, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1868-1907)

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.

(Josep Carner)