Digueu-me maniàtic
Amb el pas del temps, un es torna més pusil·lànime del que era, i a les manies tradicionals va afegint-ne d’altres. Voilà una petita recopilació de final d’any d’aquelles cosetes que no m’acaben de barrufar:
1. La confusió entre corrent i normal, característiques que no han de coincidir necessàriament. Així, pot ser corrent i normal tallar-se les ungles amb un tallaungles o unes tisores, com pot ser corrent, però gens normal, menjar-se-les.
2. La confusió entre pensar i creure, perquè en un cas la raó és necessària i imprescindible, si més no com a punt de partida, i en l'altre la fe n'ocupa el lloc. És a dir, un més aviat pot pensar que es faran bolets, però hi ha algú _s'entén un algú sa_ que s'ho pugui arribar a creure?
3. La inclusió, sense haver atorgat cap tipus de consentiment, dins plurals genèrics per justificar causes més aviat singulars particulars. Per exemple, "com a catalans hem de salvar la Sagrada Família del pas del TGV", diuen alguns, quan és evident que un pot ser català i fotre-se’n de les vicissituds de la Sagrada Família. Una qüestió diferent és la gent del barri de la Sagrada Família. Però en aquest cas, tampoc ha de ser necessària la catalanitat per justificar la solidaritat.
4. La pretesa esquerrositat de posicions polítiques incapaces de trobar l’equilibri entre identitat i solidaritat, o entre el reclam de respecte a la identitat pròpia i el respecte a les identitats més properes. Per exemple, alguns poden ser capaços de vendre solidaritat amb qualsevol racó del món, fins i tot amb els tibetans, però incapaços de respectar els sentiments de la gent de pobles molt més semblants i propers: Espanya i França, i per aquest ordre, per exemple.
5. Els blogs carregats de popups publicitaris, els autors dels quals prefereixen quatre cèntims en detriment d’una càrrega ràpida i d’una lectura fàcil i còmoda. L’alentiment acostuma a emmandrir, i aquests tipus de blogs romanen, a casa meva, abandonats i oblidats llargues temporades.
6. Els col·leccionistes competidors d’amistats virtuals del facebook, que sense conèixer-te gens ni de res, se t’enganxen com una paparra reclamant la teva "amistat". Fins que un dia els portes la contrària, i corren de pressa a bloquejar-te, esborrar-te del seu cercle i a qualificar-te de provocador, una manera còmoda d'estalviar-se d'assumir un nou fracàs en el seu vici proselitista i col·leccionista, el qual confonen amb l'amistat.
7. El racisme encobert o vergonyant, és a dir, el d’aquells que afirmen que no són racistes però que són capaços, per exemple, de penjar frases establint una hipotètica diferenciació respecte del traçat del TGV si la Sagrada Família fos mesquita musulmana en lloc de ser temple catòlic. I això amanit encara amb l'admiració que senten pels àrabs per la seva tenacitat a fer respectar el seu patrimoni arquitectònic. Després d'Iraq i l'Afganistan, una broma de mal gust o una nova versió de Si non è vero, è ben trovato?
1. La confusió entre corrent i normal, característiques que no han de coincidir necessàriament. Així, pot ser corrent i normal tallar-se les ungles amb un tallaungles o unes tisores, com pot ser corrent, però gens normal, menjar-se-les.
2. La confusió entre pensar i creure, perquè en un cas la raó és necessària i imprescindible, si més no com a punt de partida, i en l'altre la fe n'ocupa el lloc. És a dir, un més aviat pot pensar que es faran bolets, però hi ha algú _s'entén un algú sa_ que s'ho pugui arribar a creure?
3. La inclusió, sense haver atorgat cap tipus de consentiment, dins plurals genèrics per justificar causes més aviat singulars particulars. Per exemple, "com a catalans hem de salvar la Sagrada Família del pas del TGV", diuen alguns, quan és evident que un pot ser català i fotre-se’n de les vicissituds de la Sagrada Família. Una qüestió diferent és la gent del barri de la Sagrada Família. Però en aquest cas, tampoc ha de ser necessària la catalanitat per justificar la solidaritat.
4. La pretesa esquerrositat de posicions polítiques incapaces de trobar l’equilibri entre identitat i solidaritat, o entre el reclam de respecte a la identitat pròpia i el respecte a les identitats més properes. Per exemple, alguns poden ser capaços de vendre solidaritat amb qualsevol racó del món, fins i tot amb els tibetans, però incapaços de respectar els sentiments de la gent de pobles molt més semblants i propers: Espanya i França, i per aquest ordre, per exemple.
5. Els blogs carregats de popups publicitaris, els autors dels quals prefereixen quatre cèntims en detriment d’una càrrega ràpida i d’una lectura fàcil i còmoda. L’alentiment acostuma a emmandrir, i aquests tipus de blogs romanen, a casa meva, abandonats i oblidats llargues temporades.
6. Els col·leccionistes competidors d’amistats virtuals del facebook, que sense conèixer-te gens ni de res, se t’enganxen com una paparra reclamant la teva "amistat". Fins que un dia els portes la contrària, i corren de pressa a bloquejar-te, esborrar-te del seu cercle i a qualificar-te de provocador, una manera còmoda d'estalviar-se d'assumir un nou fracàs en el seu vici proselitista i col·leccionista, el qual confonen amb l'amistat.
7. El racisme encobert o vergonyant, és a dir, el d’aquells que afirmen que no són racistes però que són capaços, per exemple, de penjar frases establint una hipotètica diferenciació respecte del traçat del TGV si la Sagrada Família fos mesquita musulmana en lloc de ser temple catòlic. I això amanit encara amb l'admiració que senten pels àrabs per la seva tenacitat a fer respectar el seu patrimoni arquitectònic. Després d'Iraq i l'Afganistan, una broma de mal gust o una nova versió de Si non è vero, è ben trovato?
Racisme o no? (Exemple tret del Facebook)Àpali, set manies per a set dies!
.jpg)
Entrades
3 comentaris:
Em sembla que és el primer post sencer que he llegit avui. I el primer amb cara i ulls.
De fet, fa mesos que llegeixo poc, per saturació de les mateixes bajanades en les que sovint caic jo mateixa. I tens tota la raó.
I per curiositat, jo, sóc de les que odio els publicitaris aquests, però no sé com fer-ho per treure els que em surten espontanis, si em dónes un cop de mà, t'ho agrairé, sóc nega da en llenguatges virtuals, i a més ni un borral d'anglès...
El que deia, gràcies per ser-hi, i burra jo per no passar més sovint.
Un petonàs.
ostres... això de la SAgrada Familia i la mesquita és molt gros, è?!
uns 7 punts que fan rumiar i que fan que mentre llegeixis vagis assentint, pensant (no creient) que tens tota la raó.
molt bon any!!
Tens molta raó. I pel que fa als embolics lingüistics que afecten de retruc la vida i la societat, encara n'hi ha més:
Sentir i escoltar (en el segon cas, amb una clara dimensió d'intencionalitat que no existeix en el primer). En aquesta societat, sovint sentim moltes coses, però n'escoltem poques. No sabem escoltar.
Veure i mirar (el mateix). També veiem suposadament tot allò que ens envolta, però rarament ho mirem de debò i això impedeix que hi hagi una veritable comprensió.
Gràcies, Josep, per tenir sempre la ment tan clara.
Publica un comentari a l'entrada