divendres, 4 de gener del 2008

Per la República!


Les conviccions polítiques republicanes no priven a ningú de tenir tres reis o tres reines al cor, fins i tot fora de diada.

Quan arriben els Reis Mags
troben la porta tancada
perquè a dins hi feien tragos
amanint la cargolada.

(Carles Fages de Climent: Epigrama dels Reis Mags)

dimecres, 2 de gener del 2008

Trucades


Com més fàcil és la vida, més complicats són els humans.
El darrer cop que la va trucar, la seva secretària, interpretant-la erròniament, li va jugar una mala passada. En lloc de dir: “ara no pot posar-s’hi”, va dir: “no vol pas posar-s’hi”. No està en les mans d'ell, doncs, i molt menys en les de la secretària, desfer el malentès: haurà de trucar-li ella mateixa. Per sort Telefònica té serveis per a tot: "Servei Devolució de l'Ultima Trucada. Assabenti's de l'última trucada rebuda. Aquest servei li permetrà assabentar-se, des de la seva línia telefònica, de l'última trucada rebuda i no contestada, així com de la data i l'hora i, si vol, podrà tornar la trucada."


¿No es gracioso?, oyes un teléfono sonando y podría ser cualquiera. Hay que responder cuando un teléfono suena, ¿no te parece? (Última llamada)

diumenge, 30 de desembre del 2007

Adéu 2007, benvingut 2008!


Cadascú de nosaltres pot arribar a decidir el record que els altres conservaran de nosaltres mateixos, perquè generalment acostumem a recordar d'altri a partir del passat més recent o proper: els saluts del comiat o l'acomiadament. Segons com són les maneres i formes de l'adéu, el record pot quedar-s'hi encallat i difícilment podrà retrocedir més enrere. De vegades és una gran sort, d'altres una veritable llàstima.

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

(Lluís Llach: Que tinguem sort)

Bon Any nou a tothom!

dissabte, 29 de desembre del 2007

Perquè demà la gran família episcopal española no continuï pixant fora de test


Als apologetes de la penitència, del conformisme i de la passivitat; als menyspreadors dels sentits, dels desitjos, del plaer i de la sexualitat; als prometedors d'un món ultraterrenal al qual cal condicionar i sacrificar la vida terrenal; als obsedits a potinejar activitats racionals de l'àmbit públic com la ciència, la història, la política, l'ensenyament o la sanitat amb la introducció d'irracionalitats de l'esfera privada com la creença, la fe, la teologia o la moral; als promotors de la religió del no viure amb el foment de la por, el remordiment, l’abstinència sexual o la culpa; als manipuladors, pervertidors i podridors de les qüestions exclusivament humanes: "Guerra als palaus, pau a les cabanes" (Georg Büchner: El missatger rural de Hessen).

divendres, 28 de desembre del 2007

Teixim, teixim!


Sense cap llàgrima als ulls enfosquits,
seuen al teler i estrenyen les dents:
“Alemanya, et teixim la mortalla,
t’hi teixim la triple maledicció...
Teixim, teixim!

Maleït sigui el Déu a qui hem pregat
en els freds hivernals, i durant les caresties;
fou vana l’esperança i l’espera anhelant,
Ell ens ha entabanat, i burlat, i escarnit...
Teixim, teixim!

Maleït sigui el rei, el rei dels rics,
que no ha pogut calmar-nos la misèria,
que fins el darrer sou ens ha arrencat
i ens fa matar com a gossos...
Teixim, teixim!

Maleïda sigui la pàtria falsa,
on sols prosperen l’oprobi i la vergonya,
on les flors són tallades massa d’hora
i la podridura engreixa el cuc...
Teixim, teixim!

La llançadora vola, espetega el teler,
teixim amb diligència nit i dia,
vella Alemanya, et teixim la mortalla,
t’hi teixim la triple maledicció,
teixim, teixim!

(Heinrich Heine, 1797–1856: Els teixidors de Silèsia)


Creix sobre la terra pa suficient
per a tots els fills dels homes
i roses i murtres i bellesa i plaer
i pèsols no menys dolços.

(Heinrich Heine, 1797-1856: Alemanya, un conte d’hivern, 1844)

dijous, 27 de desembre del 2007

Glups! sense comentaris


27/12/2007
Se manifiestan a favor de "la familia cristiana", pero no condenan que se justifiquen los abusos sexuales a menores
Escandaloso silencio de los obispos españoles frente a las palabras del obispo de Tenerife
JOSÉ MARÍA GARRIDO
Las palabras del Obispo de Tenerife no dejan lugar a duda. "Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece", afirmó Bernardo Álvarez.
Noticias relacionadas
El obispo de Tenerife arremete contra los homosexuales, pero justifica los abusos sexuales...
Sin embargo, en el día de hoy, el obispado de Tenerife asegura que Bernardo Álvarez, con sus lamentables declaraciones, no ha querido justificar “en ningún caso, un hecho tan rechazable como es el abuso a menores”.
Mala interpretación
Desde la vicaría de Tenerife aseguran que todo se debe a una mala interpretación de las palabras del obispo de Tenerife. Pero el fragmento literal extraído de la entrevista que Bernardo Álvarez concedió al periódico local, La Opinión de Tenerife, demuestra que el obispo fue mucho más comprensivo con los violadores que con los homosexuales.
- Pregunta: “La diferencia entre una relación homosexual y un abuso está clara”.
- Respuesta: “Por supuesto. Pero, ¿por qué el abusador de menores es enfermo?”
- Pregunta: “Para empezar, un abuso es una relación no consentida”.
- Respuesta: “Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece”.
¿Vicio?
Además de comentar su opinión sobre los abusos sexuales a menores de edad, Bernardo Álvarez también decidió analizar el tema de la homosexualidad. Para el jerarca católico, frente al 94% que lo son por vicio, “sólo un 6% de los homosexuales se deben a cuestiones biológicas”.
"Una deformación de la naturaleza"
Álvarez también lamentó que ya no fuera “políticamente correcto” decir que la homosexualidad es una “enfermedad, una carencia, una deformación de la naturaleza propia del ser humano”. “Eso que decía cualquier diccionario de Psiquiatría diez años atrás, hoy no se puede decir”, declaró entristecido uno de los jefes de la Iglesia Católica.
Defensor del Menor
Frente a las lamentables palabras pronunciadas por Bernardo Álvarez, son muchos los que empiezan a preguntarse sí el Defensor del Menor debería intervenir en esta polémica. De igual modo, resulta incomprensible el silencio que la jerarquía de la Iglesia católica mantiene respecto a estas declaraciones.
"Familia cristiana"
Los obispos españoles, que el próximo domingo se manifestarán en Madrid a favor “de la familia cristiana”, guardan un escandaloso silencio respecto a las declaraciones efectuadas por uno de los suyos.
Silencio
Hasta el momento, ningún representante de la Conferencia Episcopal ha condenado que el obispo de Tenerife afirmara la pasada Nochebuena que hay adolescentes de 13 años que están desando que se abuse sexualmente de ellos. Asimismo, la emisora propiedad de los obispos, la cadena COPE, tampoco ha decidido informar sobre las palabras pronunciadas por Bernardo Álvarez. Este silencio informativo quizás se debe a que, mientras mostraba comprensión hacía los violadores y criticaba duramente a los homosexuales, el obispo de Tenerife defendió a capa y espada a Federico Jiménez Losantos.
Protagonista del día
“Si no existiera la COPE habría que inventarla, porque si no estaríamos todos cortados por la misma línea informativa”, recalcó Álvarez, quien, con sus declaraciones a La Opinión recogidas anoche por elplural.com, se ha convertido en un desafortunado protagonista de la actualidad.

dimecres, 26 de desembre del 2007

El noble origen dels menjacapellans




Ha format part de totes les conspiracions i de tots els alçaments contra la voluntat popular que qüestionava el seu domini polític, social i econòmic, i la seva intromissió en la vida pública.
Des del trontollament de l’antic règim absolutista, ha pres opció política descaradament, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, contra qualsevol avenç que signifiqués pèrdua de poder polític, econòmic i social. I a favor de què? Potser en defensa de la religió? De les partides reialistes (1820-1823), la Guerra dels Malcontents (1827), la Primera guerra carlina o Guerra dels Set anys (1833-1839), la Segona guerra carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849), la Tercera guerra carlina (1872-1876), la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), la Dictadura de Franco (1939-1975), l’intent de cop d’estat de Tejero (23F, 1981), etc, trinxeres des d'on es lluitava contra la majoria, el liberalisme, el constitucionalisme, el progressisme, el republicanisme, el federalisme, les esquerres, la democràcia.
Això sí, les víctimes de les seves files tenen, segons aquest individu i la seva església, una pàtina que no tenen les altres víctimes: ho són per raó de la seva religió, no pas per raó de la seva política.
I si fos així com dius, per què et queixes, individu Vázquez?: cel guanyat, i a callar! Però no, aquest individu sap prou bé que no és així, que l'anticlericalisme no és fruit de la religiositat de l'església o dels seus feligresos sinó de les preses de posició política de la institució i els seus prelats, per això, opusdeista convençut i confés, forma part de l’esquerra tova, per tenir tots els trumfos en una mà, com ha fet sempre l’església catòlica española.

dimarts, 25 de desembre del 2007

“forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà)


Por Dios, por la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres
Por Dios, por la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también

(Oriamendi, himne carlísta)

Me temo que sí, pero me esforzaré, como cada año, para que no. “No és la meva pàtria una torre o una casa; sí que tots els pobles de la terra em serveixen de mansió i de triclini” (Crates de Tebes).
La història és plena d’exemples. L’emancipació no ha esta mai possible sense posar fi a la inconsciència invertida del món i llençar, conseqüentment i consegüentment, a les escombraries de la història tots aquells paranys que han servit per despullar la majoria dels humans de les prerrogatives amb què van néixer. Ni els déus que ens volen conformistes en atenció a un món millor ultraterrenal, ni les pàtries que ens pretenen enemistats en atenció al divide et vinceras, ni els reis que ens desitgen súbdits en atenció a les riqueses dels poderosos han servit per al creixement de la solidaritat i, doncs, dels ideals i esperances alliberadors. Ans al contrari, han domesticat la fera, han adormit els nostres instints, han distret la nostre humanitat, fins al punt que ens hem de plantejar objectius que només el llast d’aquestes quimeres ens ha fet pensar que no ens eren consubstancials com a subjectes.
Ni déu ni pàtria ni rei! Com fa el ferrer, “forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà), perquè no farem un nou món millor amb les bagatel·les del vell.

dilluns, 24 de desembre del 2007

I això que corre davant nostre és el temps


Ja ha passat un altre any, i Cronos, el temps, devora els seus propis fills. De manera impertèrrita, impassible, indiferent o inexplicable, hom pot arribar a donar un cop de porta, rebutjar una trucada, llençar unes flors pel balcó, menysprear un amor o una amistat, estripar unes cartes o deixar missatges sense resposta, etc, però mai no podria interposar temps a favor o en contra de res, perquè el temps només transcorre, per a tothom o per a ningú. I si mai la seva por o covardia el portessin, d'aquesta manera, a convertir el temps en un gest tan vulgar, només també la seva valentia l'en podria deslliurar, perquè els gestos, com les paraules, tenen amo o origen, i destí o finalitat. Cronos és el tren que no para mai, però un encara pot romandre a l'estació esperant d'altres gestos, perquè l'espera o l'esperança és el que diferencia els humans dels déus que aquests s'han representat.

Transcorre el temps;
ningú no el perd ni el guanya.
Transcorre el temps i transcorrem nosaltres.

(Miquel Martí i Pol: Temps perdut)

divendres, 21 de desembre del 2007

A Francesc Ferrer i Guàrdia


Rouco defiende a la familia tradicional, "la institución más querida por todos"
Continúan los preparativos para el gran encuentro en defensa de la familia cristiana fechado para el próximo día 30 en Madrid y que reunirá a cientos de miles de personas. El Cardenal Arzobispo de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha destacado que la imagen del difunto Santo Padre, Juan Pablo II, estará "muy presente" ya que coincide con el 25 aniversario de su primera visita a la capital de España. "Estará su enseñanza, calor y gran fuerza" ha recalcado Monseñor en declaraciones a "La Mañana" de la Cadena Cope. A las doce del medio día, Benedicto XVI conectará en directo desde el Vaticano para saludar a los congregados.

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, així amb una Ç, pregunta a tot el món: "Què poden saber sobre la família, l’educació, l’amor, etc, aquestes persones que han decidit fundar una “família” sense fills i amb cònjuges tan eteris com un déu o una mare de déu, que, a més de no portar-los mai la contrària, sempre aplaudeixen els seus actes per silenci administratiu? Per què la humanitat sencera consentim que les esglésies i els seus representants s’erigeixin en pontífexs de temes que no tenen res a veure amb l’espiritualitat o amb allò que en diuen el seu ministeri? Ens cardem els laics i els ateus en temes que són de la seva incumbència i que tan se’ns en fot? Què ens importa a nosaltres si donen l’hòstia reconsagrada del dret o del revés o si el rosari el resen drets, agenollats, asseguts o ajaguts? Doncs que ells deixen en pau les coses que no són del seu món!"

Que en té, de raó, aquest en Jordi, i això que no ens ha recordat que l'església com a institució, avui tan pancartera, mai no es va manifestar contra el franquisme, però deixem-m'ho estar, em sembla més oportú donar-vos a conèixer aquest article del president d'una institució que porta el nom d'un mestre i lliurepensador executat per la intransigència religiosa, i que avui publica el Diari de Girona:


Cultura religiosa

JORDI SERRANO I BLANQUER Escolto una tertúlia de la ràdio sobre la cultura religiosa, resulta que tot de gent que no s'apropa a una església des de fa dècades, tot d'una, quan ve Nadal, els agafa una mena d'enyorança malaltissa del que no han tingut mai. La gent gran, atacada pel síndrome d'Estocolm, creu que té cultura religiosa i diuen que els joves no en tenen. A més pensen que això és un problema. Anem a pams. Algú pot creure que a les escoles franquistes s'estudiava cultura religiosa? És més, algú creu que a l'escola franquista s'adquiria cultura? No, abans el que hi havia era adoctrinament religiós i prou. Anem a veure un bocí d'un manual de l'època: «Las mujeres íberas llevaban sobre la cabeza un aro de hierro que servía para echar sobre él un velo con el que a menudo se cubrían la cara. La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más que esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con sus tocas para asistir a la primera misa...». Quan es parla de cultura religiosa, en realitat de què es parla? De tenir coneixements d'història sagrada? La pregunta que ens podem fer és: la religió és cultura? Una persona que no sigui religiosa, li falta cultura? Anem més enllà, es pot educar en la religió? Crec sincerament que no, la religió no és una matèria científica que es pugui ensenyar, creus o no creus. Alguns més lights, no més laics, diuen que cal història de les religions, com si es pogués explicar història a Catalunya o Espanya sense explicar la inquisició, la lluita de l'església catòlica contra els drets humans, contra la democràcia, contra la llibertat, contra el sufragi universal, contra els drets de les dones, contra la regulació del treball infantil, etc. Els lliurepensadors potser el que hem de començar a exigir és que a l'escola es proposi la lectura als pares de L'Anticrist: maledicció sobre el cristianisme de Friedrich Nietzsche a veure si així se'ls obre la ment a altres possibilitats filosòfiques que mai havien tingut en compte i així entendran més a llurs fills.* Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia