L'home atribuí a Maria allò de què mancava la seva consciència

"Els déus només existeixen per a qui els reconeix. Més enllà dels confins de la terra es converteixen en mera estopa, així com un rei es transforma en un home qualsevol" (Karel Kosík: Dialèctica del concret, 1963).

La intuïció que les coses no són com semblen la trobem en Descartes, que dubtà de gairebé tot, a excepció de la consciència, que la considerà sense ombres. Serà, però, al segle XIX que s’anirà més enllà de la seva aparença i, encara més, en cercarà el fons amagat o soterrat. Hom ha donat (Paul Ricoeur, 1965) el nom de mestres de la sospita a Marx, Nietzsche i Freud per la seva actitud de desemmascarament i denúncia dels condicionants, a primer cop d'ull ocults, que són a l'origen dels comportaments humans.

Marx revelà la ideologia com a falsa consciència, mostrà com el sofriment i l'explotació bateguen al cor d'un ordre socioeconòmic superficialment esplendorós i denuncià com l'enriquiment d'uns pocs es basa en l'empobriment de molts.

Nietzsche desemmascarà els valors falsos del ressentiment i la compassió, mostrà com la vida se sostreu de les lleis de la raó i afirmà només valors lligats a la vida.

I Freud mostrà les forces ocultes que regeixen la racionalitat i la consciència humanes: la irracionalitat i l'inconscient com a condicionants de les emocions, els sentiments i els actes.

Els antecedents d’aquests tres pensadors o filòsofs de la sospita, però, es troben en Ludwig Feuerbach (1804-1872), el qual, en impugnar de manera articulada, concloent i definitiva la idea de déu al marge de la consciència humana (L’essència del cristianisme, 1841), deixà l’home suficientment sol i despullat com perquè Marx, Nietzsche i Freud trobessin el camí aplanat per esventrar les seves ombres: els condicionants històrics, socials, morals i psíquics.

"L'home afirma de déu allò que nega d’ell mateix" (Ludwig Feuerbach: L'essència del cristianisme).

La Rosa fa trampes

M'ha arribat que Rosa Díez abandona el PSOE. Diu que discrepa de Zapatero pel que fa a la política antiterrorista i el model d’estat. Res a dir-hi, si no fos perquè la qüestió del model d’estat m’ha deixat sorprès, astorat i irritat alhora. No sé veure la discrepància enlloc. El model d’estat del socialisme español ha partit sempre d’una premissa per a ells intocable: l’estat-nació español o l’estat uninacional español. No hi fa res que sigui precisament aquesta intocabilitat la raó que els obligui a viure en un estat-nació, en una nació única, en una pàtria única... españoles però permanentment problematitzats i qüestionats. I així serà, Rosa, pels segles dels segles, mentre les nacions perifèriques siguin considerades de segona divisió. Teniu sort, però, que allò que anomeneu nacionalismos s’ha convertit en una fraseologia més o menys atrevida per a caps de setmana o per a dates determinades: Universitat de Prada, Onze de Setembre, campanyes electorals, etc. Als separatistes federalistes, tant de riure ens fan els independentistes casolans com ens irriten els unionistes apocalíptics com tu, Rosa, que has format part del govern de la nació amb més autonomia de l'estat. Rosa, disposes d’Estado i de tot el que això vol dir, i saps molt bé que sempre serem d’España, encara que tinguem la gosadia, pel que sembla imperdonable, de no ser mai españoles. Rosa, ets una tramposa!

"Sols sóc absència" (Maria Mercè Marçal)

La carta blanca (1965), de René Magritte

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes.

Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc del repòs etern on es fon la xafogor del migdia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Ser u amb tota cosa viva! Amb aquests mots, la virtut es desprèn de la seva feixuga armadura i l’esperit de l’home del seu ceptre, i tots els pensaments es fonen davant la imatge del món eternament u, com les regles de l’artista esforçat davant la seva Urània; i el destí ferreny rebutja la sobirania, i de la lliga dels éssers desapareix la mort, tot trencament es torna impossible i una joventut eterna fa el món més bell i benaurat.

Assoleixo sovint aquest cim, Bel·larmí, però basta un moment de reflexió perquè en caigui. Medito, i llavors em trobo tot sol, com ja ho estava, enmig dels turments de la meva condició mortal; i l’asil del meu cor, el món eternament u, desapareix; la natura em nega l’abraçada i em troba plantat al davant seu com un foraster, i no en sé res.

No hagués posat mai els peus a la vostra escola! La ciència que vaig seguir fins a les deus més profundes i de la qual esperava, en la meva joventut eixelebrada, la confirmació de les alegries més pures, aquesta ciència m’ho ha esguerrat tot.

M’he tornat, al costat vostre, una persona enraonada; he après a distingir-me de debò de tot el que m’envolta; heus-me aquí, aïllat enmig de la bellesa del món, expulsat del jardí de la natura on vaig créixer i on vaig florir, i el sol del migdia em corseca.

Sí: l’home és un déu quan somnia, i un captaire quan pensa; i quan l’entusiasme l’abandona queda plantat com el fill pròdig que el pare ha tret de casa, i contempla, miserable, els quatre rals que la compassió li ha ofert pel camí.

(Friedrich Hölderlin, 1770-1843: Hiperió o l’eremita a Grècia, 1797-1799, traducció de Jordi Llovet)

"Per què hem de seguir els consells del papa sobre sexe? Si ell en sap alguna cosa, doncs no n’hauria de saber res!" (George Bernard Shaw)

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, però que no li agrada escrit CaÇà, diu que "l’objecció i el boicot que la Conferencia Episcopal Española promou respecte de l’Educación para la Ciudadanía mostren quin concepte tenen aquesta gentussa de l’educació i la llibertat. S’han ben retratat: per ells, que bategen la mainada sense permís dels afectats, que a més són menors d’edat, i que quan, de grans, es volen donar de baixa els hi dificulten tant com poden, l’educació és ideologia. Què dirien si l’estat promogués l’apostasia?"

"i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada" (Joan Salvat-Papasseit)

La Cançó d'Itàlia no és ni l'únic poema dels Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister de Goethe ni l'únic poema de Mignon, la veritable protagonista femenina de l'obra. Al Llibre Quart, Capítol Onzè, Mignon i l'arpista, sense conèixer cap dels dos _com, d'altra banda, el mateix lector, si no és en segona lectura_ la relació paternofilial que hi ha entre ells, canten a duo aquesta Cançó de l'enyor, bellament traduïda per Feliu Formosa:

Sols qui l'enyor coneix,

sap mon sofrir!

Sola i distanciada

de tot delit,

al firmament esguardo

vers aquell punt.

Qui em coneix i m'estima,

ai, és tan lluny!

Em ve un desmai, em sento

cremar per dins.

Sols qui l'enyor coneix

sap mon sofrir!

No és pecat ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, o la delectació de les segones parts

Versió acolorida de La jove-vella d'E.G. Goring

Si més no en l’estètica. Així ho corrobora el fet de rellegir en el cas d’obres literàries _com la Ilíada, la Divina Comèdia, els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, etc_, o de recontemplar en el cas d’obres artístiques _com la Venus de Milo, la Gioconda o d’altres. I si, en el cas de les obres clàssiques, les segones parts fossin tan o més bones que la primera?
Quin és l’encant del passat? Les seves obres? Els valors que expressen? O la impensabilitat i irrepetibilitat de tot plegat avui dia? I per què?
Marx, a propòsit de l’art grec, va deixar unes belles ratlles sobre el condicionament històric de l’art i la importància de l'irreductible contrast entre l'antiguitat i el present:

"D’altra banda, és possible Aquil·les amb la pólvora i el plom? O, en general, la Ilíada amb la premsa tipogràfica o, encara millor, amb la màquina d’imprimir? No desapareixen necessàriament, amb la premsa tipogràfica, el cant, les sagues, la Musa, i, per tant, les condicions necessàries de la poesia èpica?
La dificultat, però, no rau a comprendre que l’art i l’èpica grecs estan lligats a certes formes de desenvolupament social. La dificultat consisteix en què encara ens proporcionen un gaudi estètic i en què constitueixen, en cert aspecte, una norma i un model inassolibles.
L’home no pot tornar a ser nen, sense que esdevingui infantil. Però no gaudeix, potser, amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir la seva veritat a un nivell més elevat? En la natura infantil, no reviu, potser, el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Per què, doncs, la infància històrica de la humanitat, allí on s’ha desplegat més bellament, no hauria d’exercir un atractiu etern com un estadi que no pot retornar mai més? Hi ha nens maleducats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs eren nens normals. La fascinació del seu art per a nosaltres no està en contradicció amb l’estadi de la societat poc o gens desenvolupat en què va créixer. N’és, més aviat, el resultat, inseparablement lligat al fet que les condicions socials immadures en què va sorgir i de les que únicament podia sorgir no poden tornar a repetir-se mai més" (Karl Marx: fragment de L'art grec i la societat moderna, de la Introducció a les Línies fonamentals de la crítica de l'Economia Política, 1857, o Introducció a la crítica de l’Economia Política).

Saps?

Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister (1795) és una de les gran obres de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), un clàssic de la literatura alemanya, de valor universal. Al Llibre Segon de la novel·la fa aparició Mignon, una estranya al·lota, filla d’un amor prohibit entre dos germans, maltractada per una companyia de saltimbanquis, acròbates i malabaristes que l’havien segrestat de petita. Sota l’empara de la seva misèria i esquerperia, Mignon guarda perles que només mostra a qui sap encantar el seu cor: llavors balla la misteriosa dansa dels ous (Llibre Segon, Capítol Vuitè) o canta una seductora cançó (Llibre Tercer, Capítol Primer):

Cançó d’Itàlia de Mignon

¿Saps el país dels tarongers en flor?

Entre el fullatge obscur brilla el fruit d’or.

Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau

gronxats pel dolç oreig sota el cel blau.

No saps on és?... Allí...

Volguessis, mon amat, anar-hi amb mi.

Saps l’estada? En pilars s’alça el trespol,

cada cambra és bonica com un sol,

les estàtues de marbre em van mirant:

"Què t’han fet _semblen dir-me_ pobre infant!"

No saps quina és?... Allí...

Mon protector, volguessis anâ amb mi.

Saps la serra? Pels cingles emboirats

hi cerquen via els matxos carregats,

en les esberles nien els serpents

i les roques s’estimben pels torrents.

No saps on és?... Allí...

Oh! mon pare! voldria fer camí.

(Traducció de Joan Maragall, 1860-1911, a L'Avenç, núm. 8, agost 1891: Mignon)

Podem recordar passats, no podem tenir memòria de futurs

El temps travessat (1939), de René Magritte

Magritte, primer pintor del superrealisme, sempre sorprèn. En aquesta pintura, la fletxa del temps, caracteritzada per la seva mesurabilitat (el rellotge) i la seva direccionalitat única (la xemeneia), inevitablement cap endavant (la locomotora) i irreversible des d'un passat sempre immutable (el mirall, que mira enrere) cap a un futur sempre incert, és, paradoxalment, congelada en un instant (la locomotora fermament ancorada a la paret).

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.

(Quima Jaume, Cadaqués, 1934-1993: A l'estil d'Alberto Caeiro)

"Els guions que vivim"

O, encara millor, ja que es tracta de patrons que ens priven de viure lliurement, que no vivim: arribada amb la fanfàrria d’un circ, fugida silent com un lladre de nit. Entremig, altres guions de la por.

Té una cirera, que és molt curt el seu temps

"Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d'un poeta de la Commune francesa. J.B. Clément es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres... ...i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat" (Montserrat Roig: El temps de les cireres, 1976).

Quan siguem al temps de les cireres

i l'alegre rossinyol i la merla burlera

estiguin de festa

les noies belles tindran la follia al capdavant

i els enamorats el sol al cor.

Quan siguem al temps de les cireres

xiularà encara millor la merla burlera.

Però és molt curt el temps de les cireres

quan dos s'en van a collir somniant

arracades

cireres d'amor de robes iguals

caient sota la fulla en gotes de sang.

Però és molt curt el temps de les cireres

penjolls de corall que hom cull somniant.

Quan sigueu al temps de les cireres

si teniu por de les penes d'amor

eviteu les noies belles.

Jo que no temo les penes cruels

no viuré pas un dia sense sofrir.

Quan sigueu al temps de les cireres

tindreu també penes d'amor.

Estimaré sempre el temps de les cireres

és d'aquell temps que guardo al cor

una ferida oberta

i la senyora Fortuna, essent-me oferta,

no sabrà mai calmar el meu dolor.

Estimaré sempre el temps de les cireres

i el record que guardo al cor.

(Jean-Baptiste Clément: Le temps des cerises, 1866)

Pots escoltar la versió musical d’Yves Montand (1921-1991), 1955

Temps de cireres

Una novel·la (1976) de Montserrat Roig duu el seu nom. A l’altra banda de la ratlla, els exemples es multipliquen: a Vernet dels Banys, per exemple, un restaurant en serva el record.

Quand nous en serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur.
Quand nous en serons au temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreilles
Cerises d'amour aux robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang.
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez peur des chagrins d'amour
Evitez les belles
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
Je ne vivrai pas sans souffrir un jour.
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d'amour.

J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps là que je garde au cœur
Une plaie ouverte
Et dame Fortune en m'étant offerte
Ne saura jamais calmer ma douleur.
J'aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au cœur.

Le temps des cerises, amb lletra (1866) de Jean-Baptiste Clément (1837-1903) i música (1867) d’Antoine Renard (1825-1872), és una cançó d’amor. Anterior a la Comuna de París (1866-1868), es convertí, després de la massacre dels Communards, en un cant revolucionari, símbol de la Comuna i de les immenses esperances que havia engendrat. Des de llavors, ha conegut molts d’intèrprets: Fred Gouin, André Dassary, Suzy Delair, Jean Lumière, Tino Rossi, Yves Montand, Nana Mouskouri, Colette Renard, Patrick Bruel, etc.

Pots escoltar la versió musical de Jean Lumière (1907-1979), 1946

El federalisme que no va existir mai

No calia l'abdicació psoista a Nafarroa per descobrir la veritable vocació d'aquest partit español. Durant els debats de l'estatut catalunyès es van fer un fart de vendre'ns la moto d’un PSOE acoquinat davant d'un PP que utilitzava l'estatut i el terrorisme com a armes de desgast electoral. I potser sí, però per què l’esquerra española es posa a la defensiva sempre que les qüestions territorials reapareixen en el debat polític? On és el seu model federal? Les declaracions dels Guerra, Bono, Ibarra, González, etc, així com els entrebancs dels ministerios españoles, ja fa dies que han aclarit les coses: no es tracta de cap tebior davant d'un PP ferotge, sinó que la uninacionalitat és l'única opció del PSOE realment existent. I el federalisme español? Una ullada als noms del malanomenat federalisme español ens adverteix de seguit que el federalisme español no ha existit mai, si no com a creació espúria d'una colla de catalans entossudits a regenerar un estat despòtic i caduc: partit federal español. Al cap de cent cinquanta anys encara som allà mateix, i sense federals a España i molt pocs a les Catalunyes i a d'altres nacions perifèriques. I eppur si muove!

Per testimoni, el rellotge de l'estació

Entre agafar l’últim tren que no passa mai i l’últim tren que passa sempre, de vegades és millor esperar el tren de l’endemà. L'estat lamentable de les infrastructures, ferroviàries o no, de casa nostra fa recomenable la cautela i la paciència. Amb el benentès, però, que no poden durar sempre, encara que hàgim crescut entre les vies o davant l'estació.

La cara oculta de la lluna

ELS LLUNÀTICS

Hem parlat de la lluna. (Tots els poetes han parlat

de la lluna.) És hora que la lluna parli de nosaltres. ¿Què

diu? Heus ací el que diu:

"Insensats. Sou uns insensats. Passo pel vostre rostre

i us el tallo en dues meitats. Ganivet tan fi que ni tan sols

no us desadhereix! Però una meitat vostra viu per sem-

pre truncada, de cara a mi, gravita al meu entorn. La llu-

na té els seus satèl·lits, que són els homes. Us il·lumino de

nits. De dies us deixo a les fosques i per això us perdeu.

Quan m'aturo dintre vostre remugueu les mandíbules.

Teniu gana de l'aire i veniu cap a mi. Alguns em són fi-

dels i em duen a dins, de dies. Un pensament us ha nas-

cut: sóc jo mateix, de tres quarts, sencera, minvant o

lluna nova..."

(Josep Palau i Fabre)

Nedar sense aigua

La pell humana és fina i sensible, i no pas exclusivament als canvis de temperatura o d'humitat. Si algú té por de mullar-se, tampoc cal que es banyi en sec: els solàriums possiblement s'hagin fet per nedar sense mullar-se i, a diferència de nedar entre dues aigües, a sobre et guarden la roba.