Té una cirera, que és molt curt el seu temps

"Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d'un poeta de la Commune francesa. J.B. Clément es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres... ...i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat" (Montserrat Roig: El temps de les cireres, 1976).

Quan siguem al temps de les cireres

i l'alegre rossinyol i la merla burlera

estiguin de festa

les noies belles tindran la follia al capdavant

i els enamorats el sol al cor.

Quan siguem al temps de les cireres

xiularà encara millor la merla burlera.

Però és molt curt el temps de les cireres

quan dos s'en van a collir somniant

arracades

cireres d'amor de robes iguals

caient sota la fulla en gotes de sang.

Però és molt curt el temps de les cireres

penjolls de corall que hom cull somniant.

Quan sigueu al temps de les cireres

si teniu por de les penes d'amor

eviteu les noies belles.

Jo que no temo les penes cruels

no viuré pas un dia sense sofrir.

Quan sigueu al temps de les cireres

tindreu també penes d'amor.

Estimaré sempre el temps de les cireres

és d'aquell temps que guardo al cor

una ferida oberta

i la senyora Fortuna, essent-me oferta,

no sabrà mai calmar el meu dolor.

Estimaré sempre el temps de les cireres

i el record que guardo al cor.

(Jean-Baptiste Clément: Le temps des cerises, 1866)

Pots escoltar la versió musical d’Yves Montand (1921-1991), 1955