Podem recordar passats, no podem tenir memòria de futurs

El temps travessat (1939), de René Magritte

Magritte, primer pintor del superrealisme, sempre sorprèn. En aquesta pintura, la fletxa del temps, caracteritzada per la seva mesurabilitat (el rellotge) i la seva direccionalitat única (la xemeneia), inevitablement cap endavant (la locomotora) i irreversible des d'un passat sempre immutable (el mirall, que mira enrere) cap a un futur sempre incert, és, paradoxalment, congelada en un instant (la locomotora fermament ancorada a la paret).

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.

(Quima Jaume, Cadaqués, 1934-1993: A l'estil d'Alberto Caeiro)