L'home atribuí a Maria allò de què mancava la seva consciència

"Els déus només existeixen per a qui els reconeix. Més enllà dels confins de la terra es converteixen en mera estopa, així com un rei es transforma en un home qualsevol" (Karel Kosík: Dialèctica del concret, 1963).

La intuïció que les coses no són com semblen la trobem en Descartes, que dubtà de gairebé tot, a excepció de la consciència, que la considerà sense ombres. Serà, però, al segle XIX que s’anirà més enllà de la seva aparença i, encara més, en cercarà el fons amagat o soterrat. Hom ha donat (Paul Ricoeur, 1965) el nom de mestres de la sospita a Marx, Nietzsche i Freud per la seva actitud de desemmascarament i denúncia dels condicionants, a primer cop d'ull ocults, que són a l'origen dels comportaments humans.

Marx revelà la ideologia com a falsa consciència, mostrà com el sofriment i l'explotació bateguen al cor d'un ordre socioeconòmic superficialment esplendorós i denuncià com l'enriquiment d'uns pocs es basa en l'empobriment de molts.

Nietzsche desemmascarà els valors falsos del ressentiment i la compassió, mostrà com la vida se sostreu de les lleis de la raó i afirmà només valors lligats a la vida.

I Freud mostrà les forces ocultes que regeixen la racionalitat i la consciència humanes: la irracionalitat i l'inconscient com a condicionants de les emocions, els sentiments i els actes.

Els antecedents d’aquests tres pensadors o filòsofs de la sospita, però, es troben en Ludwig Feuerbach (1804-1872), el qual, en impugnar de manera articulada, concloent i definitiva la idea de déu al marge de la consciència humana (L’essència del cristianisme, 1841), deixà l’home suficientment sol i despullat com perquè Marx, Nietzsche i Freud trobessin el camí aplanat per esventrar les seves ombres: els condicionants històrics, socials, morals i psíquics.

"L'home afirma de déu allò que nega d’ell mateix" (Ludwig Feuerbach: L'essència del cristianisme).