diumenge, 29 de juny de 2008

Tenim polítics per a preadolescents


Els nostres grans polítics no tenen gaire feina. Aquest és el gran debat NACIONAL/nacional que ens proposen de fa dies per a la nova etapa de crisi econòmica: el partit España-Alemanya i les simpaties esportives dels ciutadans espanyols de nació no española.
Amb polítics de tan alta alcúrnia no hi ha ni nacions ni estats propis que valguin la pena. A cagar a la via!

dijous, 26 de juny de 2008

Rosegaaltars!


Fa dies que he llegit i sentit que El Corte Inglés ha retirat la seva publicitat d'algun programa de La Sexta: Salvados por la Iglesia i algun altre. I no em sorprenc: estan en el seu dret a avalar publicitàriament el programa o la cadena que vulguin. Sí que em sorprèn, però, és que l'excés de zel que han mostrat amb la sensibilitat dels televidents de la TV esmentada no el mostrin amb els oients de la cadena coPPe, en la qual el mateix FJL (no escriuré mai més el nom d'una rata que parla) té un espai publicitari per a aquesta empresa en el seu programa d'odi visceral contra la diversitat i la diferència i la pluralitat, i en la qual CV (no escriuré mai més el nom d'una rata que parla) no es cansa de referir-se al meu govern amb el qualificatiu de "gobierno nacionalsocialista de Cataluña".
Estranya connivència d'El Corte Inglés amb l'aparell ideològic del nacionalcatolicisme español? I què em dieu de les empreses Heineken, Seguros Ocaso o Fujitsu?


Amb trenta anys de democràcia formal, els españols han reculat quaranta anys a nivel ideològic i cultural. I les grans empreses acostumen a anar a favor dels seus negocis i no pas de revolucions culturals pendents. Ecs, quin fàstic!

dilluns, 23 de juny de 2008

Bon solstici d'estiu!


Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l’amada,
qui diu l’amant.

El càntir s’ompli
d’aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l’amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

(Joan Salvat-Papasseit: Vetlla, revetlla, de La gesta dels estels, 1922)

divendres, 20 de juny de 2008

Ab ovo, “Des de l’ou”: L’ou del cap de setmana


L’ou del cap de setmana:
"En Joan Drogo, un cop nomenat oficial, va marxar de la ciutat un matí de setembre per arribar a la Fortalesa Bastiani, la seva primera destinació.
Es va fer despertar que encara era de nit i es posà per primera vegada l’uniforme de tinent. Quan acabà, es va mirar al mirall a la claror d’un llum de petroli sense trobar-hi, però, el goig que n’esperava. A la casa hi havia un gran silenci, se sentien només petites remors en una cambra veïna: la seva mare es llevava per acomiadar-lo.
Feia anys que esperava aquell dia, l’inici de la seva vida autèntica. Pensava en les grises jornades de l’Acadèmia Militar i recordà les tardes amargues d’estudi —quan sentia passar pel carrer la gent lliure i presumiblement feliç— i els despertars d’hivern a les grans cambres glaçades en les quals planava el malson dels càstigs. Recordà la tristesa de comptar els dies un per un, que semblava que no s’acabaven mai."

Solució de
l'ou passat:
Felicitats a totes dues: es tracta de Dràcula (1897), de Bram Stoker (1847-1912), amb la fotografia de Vlad III Tepes, “l’Empalador”, personatge històric real _voivoda de Valàquia_ amb qui Stoker basà el seu protagonista.
Ben lluny de les diverses desadaptacions cinematogràfiques, l’obra aprofita la singularitat de Vlad III i les històries i llegendes de vampirs que circulaven per Europa per narrar, amb repetides dualitats (lluita entre el bé i el mal, entre la ciència i la superstició, entre la vida i la mort), la lluita d’un home per sobreviure en un món on la ciència i els canvis socials deixen de costat la superstició, i el món de tradició i llegenda al qual pertany.

dilluns, 16 de juny de 2008

He picat: més ximple que un peix ximple que pica sense esquer, i mira que arriben a ser ximples per natura els peixos!


D _ _ O
Completa palabra
Premi de 500 € i pot de 10.000 €

Efectivament, al cap de vint minuts, davant la manca, ben visible i audible, de trucades i la insistència d’una al·lota tendra i maca, ara tres passes endavant i un somriure, ara tres passes enrere i una picada d’ullet, i llombrígol a l'aire _com m'atreuen els melics, femenins, al vent!_, he caigut en el parany. He agafat el telèfon i he trucat a un número que començava per 905, amb la intenció de dir-los que jo ho sabia i guanyar, sense fer ni brot, aquests cinc-cents euros. El contestador que m’he trobat no m’ha deixat opció: “Gracias, pero su llamada no ha entrado. Siga insistiendo”, m’ha dit, pam més, pam menys. Ai coi, jo, tossut, que hi torno. I el contestador la mateixa cantarella.
Cap cot, burlat, vaig continuar seguint el programa _era el divendres passat_ i, certament, al cap de vint minuts més _quantes trucades devien haver rebut, sense entrar, com les dues meves durant trenta minuts?_ entra l’única/última trucada del programa i una veu, estrafeta i sobreactuant com en Joel Joan, em confirma la sospita: es tracta d’una estafa.
El programa, Juega en casa, la cadena, Tienda en Veo, però tant se val, i ja m’ho heu llegit algun altre cop: mai havíem estat tan bé com quan hi havia la primera cadena de TVE i, a partir de mitja tarda, unes hores de segona cadena de TVE amb la seva carta d’ajustament i els seus Momentos musicales.
Mai m’hagués pensat que les TV’s _catalunyeses incloses_ es poguessin allunyar tant dels paradigmes informatiu, formatiu i educatiu, mai m’hagués pensat que la liberalització del sector hagués de comportar la competència pels continguts més barroers i més baixos, mai m’hagués pensat que europeïtzació pogués significar llibertat d’estafa a través de jocs d’atzar que entren a totes les cases a partir de les set de la tarda.
I ull viu! Els entesos m’han dit i assegurat que Catalunya encara incompleix, per restrictiva, la normativa europea sobre el joc, presencial i no presencial. Ja ens podem preparar, però malviatge pels fills de puta _de la dreta i de l'esquerra_ que d’això en diuen progrés!

dissabte, 14 de juny de 2008

Ara!



Extret del Diari de Girona, 13 de juny de 2008

Tenim un govern en el qual els tres partits que el componen s'han manifestat antitransvasistes, potser amb graus de convicció diferents i per motius diversos. Reiteradament determinats sectors socials s'han mobilitzat sota la bandera declarada de l'antitransvasisme.
MENTRESTANT, UNS TRES MILIONS de ciutadans i ciutadanes corren en el risc de quedar-se sense aigua i el Ter fa aigües sense aigua. Sembla, doncs, que l'antritransvasisme no és només una paraula de moda, sinó que s'ha convertit, per uns i altres, en la manera fàcil i ràpida d'anomenar allò que d'altres anomenen la nova cultura de l'aigua. La nova cultura de l'aigua parteix d'unes premisses fonamentals que podríem resumir més o menys així: l'aigua és un bé escàs, un recurs mal distribuït i de disponibilitat desigual, i amb unes funcions específiques i necessàries al lloc o conca on és present, i que estem acostumats a contaminar i a malbaratar, la qual cosa exigeix que els únics animals racionals de la "creació" hi introduïm _com no hauria de ser altrament en l'economia de mercat, l'energia, la producció, etc_ allò que ens hauria de caracteritzar: raó, és a dir, estalvi, eficiència, reutilització, etc.
La nova cultura de l'aigua, simplificadament l'antitransvasisme, no significa només oposició a la interconnexió de conques o al transvasament d'aigua d'un riu a un altre, sinó que té també unes conseqüències lògiques de molt més abast: d'una banda la limitació definitiva de nous creixements a la conurbació barcelonina, i a d'altres àrees urbanes més properes a nosaltres, pel fet de no disposar dels recursos hídrics suficients no ja per a nova població sinó fins i tot per a la demografia actual, d'una altra el reequilibri territorial de la població i les activitats econòmiques i, mal que cogui, una guinda, la derogació definitiva de la Ley 15/1959, de 11 de mayo, el fonament legal del transvasament, aquest sí que indiscutible fins i tot semànticament, del Ter.
Amb tota la cautela que calgui i amb tota la gradualitat necessària i imprescindible, que inclouen des de declaracions solemnes fins a projectes concrets que permetin un retorn progressiu de cabals, l'antitransvasisme, a casa nostra, es clou amb la supressió d'una llei que hipoteca el manteniment natural del mateix riu. I més enllà de la sequera cíclica mediterrània o del trasllat de la desertització a paral·lels cada cop més al nord dels habituals a causa del canvi climàtic, i a banda de les justes mesures actualment en curs, aquests són els reptes que des de la nova cultura de l'aigua o des de l'antitranvasisme ens cal exigir, des de la coherència, la lògica i la racionalitat, perquè el Ter adquireixi el dret de tornar a ser riu: paradoxalment és una llei qui l'en priva.
Més enllà de les necessitats més peremptòries i immediates del moment concret actual i de l'electoralisme permanent del nostre sistema polític, l'Ebre hauria de ser "l'eximpli de la mata del jonc" de la manifestació que la Plataforma del Ter ha convocat per al 14 de juny des de la Regió de Girona. Ara, amb l'antitransvasisme a favor, o mai!
Alcalde de Colomers

divendres, 13 de juny de 2008

Ab ovo, “Des de l’ou”: L’ou del cap de setmana


L’ou del cap de setmana:
"Bistritz, 3 de maig. Havent sortit de Munic a les 8 h. 35 del vespre del primer de maig, vaig arribar a Viena la matinada de l’endemà. Hauria d’haver arribat a les 6 h. 46, però el tren portava un retard d’una hora. Budapest sembla un lloc fascinant, per la impressió treta de les llambregades fetes del tren estant i per la mica que vaig poder caminar pels carrers. Temia allunyar-me massa de l’estació perquè, com que havíem arribat tard, sortiríem tan puntualment com fos possible. La sensació que vaig tenir fou que anàvem deixant l’Oest i ens endinsàvem a l’Est. Pel més occidental dels esplèndids ponts del Danubi, que aquí pren la seva noble amplada i profunditat, arribàrem als indrets que antany foren sotmesos al domini turc. Partírem amb força bon temps i arribàrem a Klausenburg ja fosc. Aquí vaig parar per fer-hi nit a l’hotel Royale. Per dinar, millor dit per sopar, vaig menjar pollastre amb pebre vermell, que era molt bo però feia set. (M’he de recordar d’aconseguir la recepta per a Mina.) Ho vaig demanar al cambrer i em respongué que en deien «paprika hendl» i, com que era un plat típic del país, en podria aconseguir a qualsevol lloc dels Carpats. Em vaig adonar que les meves nocions d’alemany eren molt útils allà; de fet, no sé pas com me n’hauria sortit sense."

Solució de l'ou passat:
Felicitats, Zel. El segon paràgraf no hagués ofert dubtes: “Aquesta era, més o menys, la posició de Constance Chatterley. La guerra havia fet que li caigués el món a sobre. I ella comprengué que calia viure i aprendre.”, perquè, efectivament, es tracta de L’amant de Lady Chatterley (1928, però que no es pogué publicar a la Gran Bretanya fins l’any 1960), de D.H. Lawrence (1885-1930), escriptor anglès, maleït per la seva recerca, ideal i factual, de civilitzacions “no contaminades pel divorci farisaic entre la carn i l’esperit” perquè "Algun dia, en algun lloc, l'home es despertarà i s'adonarà que la propietat només és per a ser usada, no pas per a ser posseïda. S'adonarà que la possessió és una mena de malaltia de l'esperit, i una càrrega desesperançada que pesa damunt l'ésser espontani. Els insignificants pronoms 'meu' i 'nostre' perdran tot llur místic encís.", i conegut pel vitalisme, cru i concret, que traspua la seva obra.
En resum, en Lady Chatterley, Lawrence aprofita el triangle Clifford Chatterley, aristòcrata que sublima la seva incapacitat sexual a conseqüència de ferides de guerra participant en un cercle intel·lectualista, Connie, la seva muller, d’educació refinada i burgesa però insatisfeta moralment i física, i Oliver Mellors, el treballador guardabosc, per justificar, amb una passió que supera qualsevol dificultat i que clou amb l’engendrament d’un fill, la necessitat de l’acompliment natural dels sentits per damunt de convencions, moralismes o classismes.

diumenge, 8 de juny de 2008

Presència persistent


1. Hi sóc
2. Encara hi sóc
3. Encara hi sóc
4. Encara hi sóc
5. Encara hi sóc
6. Encara hi sóc
7. Encara hi sóc
Efectivament, també al final encara hi sóc

divendres, 6 de juny de 2008

Ab ovo, “Des de l’ou”: L’ou del cap de setmana


L’ou del cap de setmana:
“La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens refusem a prendre’ns-la tràgicament. El cataclisme s’ha esdevingut, nosaltres som entre les ruïnes, comencem a bastir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua: ara no hi ha cap via fàcil devers l’esdevenidor; però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s’hagin esfondrat.”


Solució de l’ou passat:
Felicitats Mallarenga. Poques dones, literàries o reals, nascudes a la presó de Newgate han pogut explicar la seva vida com la protagonista d’avui. El segon paràgraf: “N’hi ha prou de dir-vos que així com alguns dels meus pitjors camarades (que ja no tenen poder de causar-me cap dany per tal com han deixat aquest món camí enllà dels esglaons i la corda, com jo tot sovint em creia també abandonar-lo) em coneixen amb el nom de Moll Flanders, ara, doncs, se’m permetrà que parli de mi mateixa sota aquest nom fins i tant que gosi confessar qui he estat i qui sóc.”, ens assenyala que es tracta de l’obra coneguda abreujadament, tant en la literatura com en el cinema, com a Moll Flanders, escrita l’any 1722 per Daniel Defoe (1660-1731). I amb el seu títol vertader, llarg i descriptiu, n’hi ha prou per encuriosir futurs lectors: Ventures i malaventures de la famosa Moll Flanders, etc, que nasqué a Newgate, i que al llarg de seixanta anys, sense comptar-hi la infantesa, d’una vida sempre canviant, fou dotze anys puta, cinc cops casada (un dels quals amb el propi germà), dotze anys lladre, vuit deportada a Virgínia, i al capdavall esdevingué rica, visqué honradament i morí penedida. Escrites segons els seus propis esborranys.

dimecres, 4 de juny de 2008

Ambició insana


Què s'ha fet de l'enveja?
per Lluís V. Aracil

Tema de tota mena d'històries (rondalles, faules, romanços, mites, epopeies, tragèdies, comèdies, novel·les, pel·lícules) i de no pocs proverbis, l'enveja és certament un lloc comú universal. No és cap ficció ni convenció literària, sinó una de les coses humanes més fonamentals i familiars. Val a dir que la idea mateixa d'enveja ha estat (fins ahir mateix) una de les més útils per entendre i tractar accions, trames i personatges.
Per començar, tothom sabia que l'enveja és equívoca i furtiva. Insidiosa i esquiva —perquè és intrínsecament vergonyosa i inconfessable. La foscor que l'envolta segurament no és tan impenetrable com la tenebra que ella mateixa és. Per consegüent, tenir notícia de la seva existència i una certa noció de la seva natura pèrfida i perniciosa ajuda a haver-se-les-hi. La tradició no donava respostes, sinó pistes que podien suggerir preguntes i experiments. La tradició ensenyava també que l'enveja, essencialment enganyosa i danyosa, és una desgràcia per als envejosos, els envejats, els circumstants i la posteritat. De fet, la seva víctima indefectible és la humanitat mateixa —que no és aquesta ni aquella persona, sinó la solidaritat íntima que les uneix. Doncs bé: gràcies a la tradició, la gent tenia en compte l'enveja com a possibilitat òbvia —i no havia de topar-hi i bregar-hi a les fosques.
No dic que no hi hagués ofuscacions deplorables i odis mortífers. Dic que hi havia una certa sagacitat capaç d'escrutar i esbrinar coses tan obscures com l'ofuscació i tan malignes com l'odi. L'existència i la transmissió de textos sagrats i d'altres prova que la ceguesa no era universal. Els estudis successius de René Girard sobre el tema de la víctima expiatòria mostren que els Evangelis i altres parts de la Bíblia ensenyen grans lliçons —a qui s'avingui a aprendre-les. Ara: ¿què s'ha fet de tot allò que els nostres millors avantpassats aprenien i ensenyaven sobre l'enveja? ¿Direm que s'ha "perdut" (potser "oblidat") en pocs anys el tresor de tants segles? Però no ens precipitem a respondre —que és acabar. Comencem —és a dir: observem—, i fem cas del que ja sabem. Notem almenys que moltes propagandes coincideixen amb els terrorismes en un punt capital: exploten les discòrdies i la misèria humanes que la saviesa tradicional procurava mitigar. La tradició veia en l'enveja una calamitat. Molts ideòlegs i propagandistes hi han vist un recurs utilitzable per "guanyar" ( = imposar-se). A aquesta nova línia pertany la publicitat comercial que excita l'enveja per vendre —una altra manera de guanyar.
La diferència entre la tradició i el sentit comú actual és més gran que no sospitàvem. Els mites antics sobre l'enveja semblen haver estat suplantats per mites inventats per ella —mentre la patologia de sempre es transformava en ideologies modernes. Alguns moviments de masses són "religions de l'enveja" —impressió que mereix almenys un comentari. És prou curiós que l'enveja (proverbialment antisocial i antihumana) hagi estat ingredient essencial de tantes pretensions i il·lusions de "salvació" col·lectiva de la història recent.
Si indaguem seriosament què se n'ha fet, de l'enveja, en regions especialment devastades per ella (com aquesta mateixa), no sols haurem de prendre nota de permanències i canvis patents, sinó que sobretot haurem de descobrir novetats i estabilitats importants que no salten a la vista.
Evitem almenys les pífies més estúpides. Una cosa és que parlem (o no) de l'enveja, i una altra que n'hi hagi (o no). Que el rètol i la noció tradicionals hagin caigut en desús darrerament no és cap prova de superació —sinó més aviat símptoma d'empobriment.
Segurament l'enveja s'ha transformat —i això podria afavorir terriblement els envejosos contra la humanitat.

dilluns, 2 de juny de 2008

Presència ignorada


XI
-Oh després de l'amor, necessito la mar, el vaivé de l'onada, l'aigua de sol i moviment!
Adéu, però no adéu! Me'n vaig i no me'n vaig. El sol juga amb espases i gavines.
Adéu! Ja sóc de l'ona, d'un altre bes immens i del ruixim salobre...
Oh, jo sola i el mar! Gira, gira la llum com una vela folla!
Sota l'ona, un moment, jo seré clandestina cap a noves naixences,
quan el vent em rebrà amb la seva ala tèbia.
Brillo, brillo de tu! Sento dins, en ma boca, el desig de la mar.
Oh, la mar, al migdia, la mar fa sentor d'home!
Adéu, però no adéu... Et recordo en l'escuma!
(Agustí Bartra: L'home auroral, Estances)

diumenge, 1 de juny de 2008

A cagar a la via un altre cop!



Molt bé, molt bé, però ara ja li heu renovat el contracte, igualment que a l'altre nazi de César Vidal, i a nosaltres, com molt bé ens recordes, ens toca de fer la declaració de l'IRPF. Mira que no heu tingut temps per mostrar la contrarietat i la disconformitat amb tot plegat: així que ni un euro per a l'església, ni un euro per a la coPPe, i a cagar a la via un altre cop!