Adorno IV: L'assaig com a crítica de les ideologies

“L'assaig és allò que fou de bon començament: la forma crítica par excellence; i, com a crítica immanent de les formacions espirituals, com a confrontació del que aquestes són amb el seu concepte, l'assaig és crítica de la ideologia” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, p 48).

Adorno fa un assaig de l’assaig, una de les formes o dels gèneres de la literatura i de la filosofia. D’acord a la seva concepció, l’assaig es contraposa als constrenyiments de la identitat, el sistema i el mètode, i es distingeix, per tant, de l’organització ordenada i jerarquitzada a partir de veritats universals i estables del model científic, filosòfic i positivista vigent. Per aquesta raó, el seu assaig sobre l’assaig reflecteix aquesta concepció no sols en el contingut, sinó també en la forma. La forma assagística d’Adorno, imbuïda del contingut contrari a l’encarcarament i l’escrostonament de la filosofia vigent i al domini de la ciència, adquireix les característiques contràries de la forma del discurs hegemònic: horitzontalitat contra verticalitat, acentralitat contra centralitat, multidireccionalitat contra unidireccionalitat, multilinealitat contra unilinealitat, igualtat contra subordinació.

Contra el positivisme i la seva separació de forma i contingut, en aquesta obra Adorno estableix una relació dialèctica entre aprehensió i exposició del coneixement, en la qual contingut i forma es deuen mútuament. Ni el contingut apareix com a funció mecànica de la forma, ni aquesta esdevé una artificiosa imposició del contingut. Perquè si bé el mitjà no és el missatge, tampoc és una qüestió baldera, sinó que és part del missatge.

La forma amb què estructura el seu discurs és, alhora, construcció i destrucció, discurs del pensament i propòsit o programa alternatiu de filosofia. Contra l’esclerotització (esquematització i simplificació) i la subordinació de la filosofia i contra el control i la dogmatització de la ciència, l’assaig esdevé l’eina més apropiada per defugir, també formalment, allò que denuncia. Per Adorno, l’assaig, per la seva mateixa estructura formal, s’obre a la indagació lliure, l’esperit crític, l’actitud humanista, la constant crisi i revisió d’idees i conceptes i a una concepció no compartimentada del saber, amb capacitat, doncs, de confrontar-se amb les formes autoritàries i unidireccionals vigents.