"Hi ha monuments que perpetuen cafres" (Joan Brossa)

Al meu país, les serpents no són només d’estiu. Acostumen a durar tot l’any i els seus encantadors toquen la flauta precisa: autodeterminació, dret a decidir, independència, nosaltres sols, etc, per portar la màgia a la gent. Ara durant una costellada de cap de setmana, ara durant una missa vespertina d’acòlits, sempre hi ha ocasió o oportunitat perquè aparegui l’encantador de torn amb la funció de sacralitzar i banalitzar les paraules que han d’amagar la realitat freda: la Catalunya que sempre ha menjat del pastís i la Catalunya que sempre n’ha espiocat les engrunes, o, com deia el malaguanyat Àngel Carmona (Dues Catalunyes), la “Catalunya dels instal·lats” i la “Catalunya dels desheretats”.

I mira que hi ha hagut grans crisis d’estat, a España, al llarg de la seva història, amb possibilitats, doncs, de reformulacions i de separacions. Mai, però, cap d’aquestes ocasions ha estat aprofitada per les classes dirigents i hegemòniques _polítiques i econòmiques_ del meu país per fer el pas endavant que aquests encantadors ens ofereixen en diversos terminis, com els sortejos d’una tómbola. Ja se sap, a les tómboles s'acostuma més a perdre que a guanyar. Llàstima, però, que la gent més incauta corre el perill de caure en la ludopatia i esmerçar els millors anys de la seva vida en objectius més aviat estèrils en quant al repte de viure millor, que és el més corrent i el més normal que es planteja la gent de països que no són el meu, en educació, sanitat, habitatge, transport públic, etc.
I és que tots plegats formem part de la Catalunya que no es vol rentar la cara: uns perquè són hereus d’aquells que van sufragar les despeses del monument a Colom al port de Barcelona i d’altres perquè, més d’un cop, ens hem emocionat en passar per sota del monument a aquell senyor que, segons ens han dit, va “descobrir” Amèrica.

I si a més era, com ens diuen cada cop més, català, nova bandera feta, i fora qualsevol reflexió menys supèrflua!