“la nación más antigua de Europa” (Mariano Rajoy)

No hi ha cap nació que s’hagi construït _inventat, segons el nacionalista español José Bono_ al marge dels mites, les llegendes, les tradicions i de les mistificacions que les havien de justificar, i, les més afortunades, sense l’empara d’un estat que les havia de beneir i cohesionar.

Podeu resseguir la construcció de la nació catalana a Joan-Lluís Marfany: La cultura del catalanisme, Edit Empúries.

El cas de la nació española, la més antiga d’Europa pels seus nacionalistes extrems, no és cap excepció. La història, però, no beneeix ni perdona, i alhora que ens ha donat a conèixer les nacions secretes _aquelles que sense estat propi han estat minoritzades i prohibides per estats que han exercit de propis d’altres nacions_, és una bona font per temperar els ànims d’alguns exacerbats nacionalistes españoles. Perquè totes les nacions, l’española i la catalana incloses, tenen els seus caps escalfats que pensen que la seva és la millor.
Però l’origen de la institucionalització del terme España com a concepte polític ens pot ben il·lustrar sobre les bertranades d’aquells que encara atribueixen l’origen d’España als reis gots. Espanya fou un concepte geogràfic utilitzat en plural _Espanyes_ i que abraçava tota la península Ibèrica. Fins al punt que després de la independència de Portugal (1668), en què els Habsburg hispànics començaren a menystenir la fórmula clàssica: corones de Castella i de Catalunya-Aragó, en favor de “corona d’Espanya”, Portugal expressà les seves protestes perquè es considerava una de les Espanyes, i si l’ús exclusivista del nom persistia deixaria de considerar-se’n.
Perquè no hi ha hagut rei d’España, millor dit, de les Espanyes, fins l’any 1808: ni la desfeta de 1714 comportà canvis en les titulacions dels monarques ibèrics. Efectivament, no és fins la Constitució de Baiona (1808) que s’atorga el títol de rei de les Espanyes, i encara en la persona d’un francès: Josep Bonaparte (1808-1813), germà de l’emperador Napoleó I, i més conegut per Pepe Botella, que prendrà el títol de "Don José Napoleón, por la gracia de Dios, Rey de las Españas y de las Indias".
Aquesta fórmula plural prevaldrà en la Constitució de Cadis (1812) o la Pepa: Ferran VII el Desitjat (1813-1833) és anomenat "Don Fernando Séptimo, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas", i en la Constitució del 1837 i en la Constitució del 1845, en les quals Isabel II (1833-1868) és "Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Reina de las Españas".
El primer monarca que singularitza és un altre rei ben allunyat del terrer, un italià de la Casa de Savoia: Amadeu I (1870-1873), anomenat "Amadeo 1º por la gracia de Dios y la voluntad nacional, rey de España".
A partir d’aquí, la Constitució del 1876 estableix el que serà per sempre més: Alfons XII (1874-1885) regnarà com a "Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey Constitucional de España".

Ja ho veieu, n'hi ha prou amb resseguir les seves constituciones _tan constitucionalistes ells!_ per adonar-se'n.

Perquè la nació més antiga de totes és la representada per la bandera de la foto: només ella, disfressada de draps multicolors, regeix els destins del món, en la guerra i en la pau. I per fer-hi front, poc valen d'altres banderes i banderetes de nacions excessivament petites per a un combat que necessita un gran estat europeu o mundial.