Si...

El fill de l'home (1964), de René Magritte (1898-1967)

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd, fent que en siguis el responsable;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes;

si pots esperar i no cansar-te de l’espera,

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t’odiïn,

sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,

si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit,

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,

i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop

sense dir mai res del que has perdut;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons

a servir-te quan ja no són, com eren, forts,

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,

o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;

si pots omplir el minut que no perdona

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,

teva és la Terra i tot el que ella té

i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

(Rudyard Kilping, 1865-1936: Si, 1895)