Per què Epicur? (VII)

"no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses" (Epicur: Carta a Meneceu)

Els déus existeixen, afirma Epicur, però, com tot el que existeix, també estan fets d’àtoms i viuen en altres mons, desterrats, allunyats i, per tant, fora de l’abast dels humans, raó per la qual no són providents ni es preocupen dels nostres actes: són déus que no causen mals, ni vigilen els nostres actes, ni són venjatius, déus sense odi que no han d’inspirar cap classe de temor, diferents tant dels déus de la mitologia clàssica com dels elaborats per platònics, aristotèlics i estoics.

“Medita i practica els principis que sempre t’he recomanat, tot considerant-los com a elements necessaris per assolir una vida feliç. Considera abans de tot la divinitat com un ésser incorruptible i feliç, tal com ens suggereix la noció comuna d’allò diví, i no li atribueixis mai res de contrari a la seva immortalitat ni impropi de la felicitat. Pensa que li correspon tots aquells atributs que contribueixin a mantenir-li la felicitat plena juntament amb la immortalitat. Perquè sí que hi ha déus, el coneixement que en tenim és evident, però no són tal com la majoria de la gent creu. La gent els atribueix qualitats contradictòries amb la noció que en té. Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses. Segons aquestes falses suposicions, els majors mals i els beneficis més grans provenen dels déus. Els déus, lliurats contínuament a les seves pròpies virtuts, només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa mena” (Carta a Meneceu)