Massa caps, massa barrets!, és a dir: merda amb un cordill!

No és d’ara que “el Barça té un entrenador en cada afeccionat”. Durant molts anys la frase ha servit per referir-se al gavadal d’opinadors públics que acostumen a acompanyar aquest club en totes les seves vicissituds esportives: avantmatx, intramatx i postmatx, des de qualsevol mitjà: diaris i setmanaris esportius, emissores radiofòniques i cadenes de televisió, etc. Sembla, però, que el club, millor dit, el seu equip entrenador, s’ha sabut sostreure als alliçonadors externs i mantenir l’autonomia respecte d’opinions que, de grat o per força, es poden convertir, per la seva publicació i socialització, en pressió i influència externes, i afectar les decisions que, d’acord al coneixement de la situació interna, podrien ser més convenients, convincents i efectives.
Ni el PP ni ERC són, però, “més que un club”, tot i que el primer és el segon partit español, i amb uns 10.000.000 de vots!, i el segon és el tercer de Catalunya. Ambdós, penso, estan sotmesos excessivament als manifassejaments i grapejaments de grans opinadors i grans mitjans i grans personalitats, molt per sobre de la gent pròpia del partit: el primer, en quant a ideologia i a estratègia, és presoner de La Razón, El Mundo, l’ABC, la COPPE, la Conferència episcopal española, els grups de TDT afins, blogs digitals com Libertad Digital i d’altres, etc; el segon, encara que només en quant a estratègia, és el centre d’interès d’una bona colla de periodistes de la CORPO (la CCMA de Bassas, Cuní, Graset...) i l’AVUI, sociòlegs i politicòlegs de la Universitat (Cardús, Tremosa...), Vilaweb (Partal), E-notícies (Rius, Alexandre...), etc.
No sé si això és bo o és dolent. En qualsevol cas, pot ser bo per pensar amb més protagonisme que l'estrictament real, per tant pot ser dolent. Tanmateix, sostreure el debat als seus agents interns i mantenir una relació directa i exclusivista amb els mitjans afins i els seus gurus sol comportar l’allunyament dels dirigents de la realitat interna pròpia i de la realitat global del país. Les conseqüències: grans, i per això incomprensibles per a una gran majoria, viratges estratègics. Potser això expliqui, en part, el desconcert dels electors propis i els grans transvasaments de vots entre partits o cap a l’abstenció. Oi més, quan les darreres eleccions han palesat, agradi o no, que la majoria de la gent té una prioritat per damunt de qualsevol altra: la certesa i la seguretat que dóna un partit més o menys “centrat”, en qüestions socials, ambientals i nacionals.

I potser sí que tenen raó: buscar culpables forans de la mala gestió casolana no ha deixat mai de ser un recurs propi de la infància i l’adolescència, i, per tant, provisional fins que la maduresa ensenya que fer batalles polítiques partidistes sobre Aznar's, Bono’s, “burros” catalans o d’altres ximpleses semblants no són res més que mesures de distracció perquè els ciutadans confonguin esperpent i política i se n’allunyin ràpidament, encara que la broma pugui durar vint-i-cinc anys.
Per què qui no hauria de votar el mel·liflu fantasma de Bono si és convenientment recompensat? Bono? Ecs, quin fàstic!