Massa caps, massa barrets!, és a dir: merda amb un cordill!
No és d’ara que “el Barça té un entrenador en cada afeccionat”. Durant molts anys la frase ha servit per referir-se al gavadal d’opinadors públics que acostumen a acompanyar aquest club en totes les seves vicissituds esportives: avantmatx, intramatx i postmatx, des de qualsevol mitjà: diaris i setmanaris esportius, emissores radiofòniques i cadenes de televisió, etc. Sembla, però, que el club, millor dit, el seu equip entrenador, s’ha sabut sostreure als alliçonadors externs i mantenir l’autonomia respecte d’opinions que, de grat o per força, es poden convertir, per la seva publicació i socialització, en pressió i influència externes, i afectar les decisions que, d’acord al coneixement de la situació interna, podrien ser més convenients, convincents i efectives.
Ni el PP ni ERC són, però, “més que un club”, tot i que el primer és el segon partit español, i amb uns 10.000.000 de vots!, i el segon és el tercer de Catalunya. Ambdós, penso, estan sotmesos excessivament als manifassejaments i grapejaments de grans opinadors i grans mitjans i grans personalitats, molt per sobre de la gent pròpia del partit: el primer, en quant a ideologia i a estratègia, és presoner de La Razón, El Mundo, l’ABC, la COPPE, la Conferència episcopal española, els grups de TDT afins, blogs digitals com Libertad Digital i d’altres, etc; el segon, encara que només en quant a estratègia, és el centre d’interès d’una bona colla de periodistes de la CORPO (la CCMA de Bassas, Cuní, Graset...) i l’AVUI, sociòlegs i politicòlegs de la Universitat (Cardús, Tremosa...), Vilaweb (Partal), E-notícies (Rius, Alexandre...), etc.
No sé si això és bo o és dolent. En qualsevol cas, pot ser bo per pensar amb més protagonisme que l'estrictament real, per tant pot ser dolent. Tanmateix, sostreure el debat als seus agents interns i mantenir una relació directa i exclusivista amb els mitjans afins i els seus gurus sol comportar l’allunyament dels dirigents de la realitat interna pròpia i de la realitat global del país. Les conseqüències: grans, i per això incomprensibles per a una gran majoria, viratges estratègics. Potser això expliqui, en part, el desconcert dels electors propis i els grans transvasaments de vots entre partits o cap a l’abstenció. Oi més, quan les darreres eleccions han palesat, agradi o no, que la majoria de la gent té una prioritat per damunt de qualsevol altra: la certesa i la seguretat que dóna un partit més o menys “centrat”, en qüestions socials, ambientals i nacionals.
Ni el PP ni ERC són, però, “més que un club”, tot i que el primer és el segon partit español, i amb uns 10.000.000 de vots!, i el segon és el tercer de Catalunya. Ambdós, penso, estan sotmesos excessivament als manifassejaments i grapejaments de grans opinadors i grans mitjans i grans personalitats, molt per sobre de la gent pròpia del partit: el primer, en quant a ideologia i a estratègia, és presoner de La Razón, El Mundo, l’ABC, la COPPE, la Conferència episcopal española, els grups de TDT afins, blogs digitals com Libertad Digital i d’altres, etc; el segon, encara que només en quant a estratègia, és el centre d’interès d’una bona colla de periodistes de la CORPO (la CCMA de Bassas, Cuní, Graset...) i l’AVUI, sociòlegs i politicòlegs de la Universitat (Cardús, Tremosa...), Vilaweb (Partal), E-notícies (Rius, Alexandre...), etc.
No sé si això és bo o és dolent. En qualsevol cas, pot ser bo per pensar amb més protagonisme que l'estrictament real, per tant pot ser dolent. Tanmateix, sostreure el debat als seus agents interns i mantenir una relació directa i exclusivista amb els mitjans afins i els seus gurus sol comportar l’allunyament dels dirigents de la realitat interna pròpia i de la realitat global del país. Les conseqüències: grans, i per això incomprensibles per a una gran majoria, viratges estratègics. Potser això expliqui, en part, el desconcert dels electors propis i els grans transvasaments de vots entre partits o cap a l’abstenció. Oi més, quan les darreres eleccions han palesat, agradi o no, que la majoria de la gent té una prioritat per damunt de qualsevol altra: la certesa i la seguretat que dóna un partit més o menys “centrat”, en qüestions socials, ambientals i nacionals.
I potser sí que tenen raó: buscar culpables forans de la mala gestió casolana no ha deixat mai de ser un recurs propi de la infància i l’adolescència, i, per tant, provisional fins que la maduresa ensenya que fer batalles polítiques partidistes sobre Aznar's, Bono’s, “burros” catalans o d’altres ximpleses semblants no són res més que mesures de distracció perquè els ciutadans confonguin esperpent i política i se n’allunyin ràpidament, encara que la broma pugui durar vint-i-cinc anys.
Per què qui no hauria de votar el mel·liflu fantasma de Bono si és convenientment recompensat? Bono? Ecs, quin fàstic!
Per què qui no hauria de votar el mel·liflu fantasma de Bono si és convenientment recompensat? Bono? Ecs, quin fàstic!
2 comentaris:
Holaaaa, he estat uns dies així com força fora del món, bé, més enfora que cap endins, on em trobo a mi mateixa i a tots es jos mateixos que m'agrada llegir! I creu-me que n'he tingut de feina, allà on sempre m'aturo a reflexionar és a casa teva, i aquest darrer post és per emmarcar... i per cert, el des euros a la fundació, m'ha fet "flipar", jollons, com anem, bé, com van... jo tinc molt clar que aquesta esquerra republicana no és la meva, perquè d'esquerra en té ben poc i de republicana el nom, com jo me'l podria fer meu, també...
Petons, noi!
Aixi creix el desengany i el interes per la politica de la gent.
Publica un comentari a l'entrada