Setmana d'espantaocells

L’home fa la religió, la religió no fa pas l’home. En realitat, la religió és la consciència de si mateix, o el sentiment de si mateix de l’home que encara no s’ha conquerit o que ja s’ha tornat a perdre. Però l’home no és un ésser abstracte, al marge del món. L’home és el món de l’home, l’Estat, la societat. Aquest Estat, aquesta societat, produeixen la religió, una consciència del món capgirada, perquè ells són un món capgirat. La religió és la teoria general d’aquest món, el seu compendi enciclopèdic, la seva lògica en forma popular, el seu point d’honneur espiritualista, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu complement solemne, la seva raó general de consolació i de justificació. És la realització fantàstica de l’essència humana, perquè l’essència humana no posseeix una veritable realitat. La lluita contra la religió és, així, indirectament la lluita contra aquest món, l’aroma espiritual del qual és la religió.
La misèria religiosa és, alhora, l’expressió de la misèria real i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món sense cor i l’ànima d’una època sense ànima. És l’opi del poble.
L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real. L’exigència de renunciar a les il·lusions sobre la seva condició és l’exigència de renunciar a una condició que té necessitat d’il·lusions.
...La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l’alienació sota les seves formes seculars, un cop revelada sota les seves formes sagrades. La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica de la teologia en crítica de la política.
(Karl Marx: Introducció a la Crítica a la filosofia del dret de Hegel, 1844)