diumenge, 30 de març de 2008

Manual de adoctrinamiento para españoles corrompidos por una mala educación (V Sobre izquierda y nacionalismo)

La peor incoherencia y contradición está en vuestros propios mapas: Mapa político de España (Jorge Torres Villegas, 1852), hoy en la Biblioteca Nacional de Madrid, con la '“España uniforme o puramente constitucional”, la “España incorporada o asimilada”, la “España foral” y la “España colonial”

Español estafado culturalmente y manipulado políticamente (Félix Ovejero por ejemplo): _Qué coñazo tener que repetir algunas cosas: por definición, siendo de izquierdas no se puede ser nacionalista.

Catequista: _El mejor ejemplo que podrían dar los internacionalistas que ven incompatibilidad entre izquierda y nacionalismo sería el de apostar por la disolución rápida, inmediata y definitiva de sus estados en unidades más amplias (Europa por ejemplo), porque acostumbra a ser el mismo estado con su imposible pretensión a la uninacionalidad quien genera nacionalismo de estado-nación y nacionalismos en las naciones que, ante la imposibilidad de un estado compartido, aspiran a un estado propio.
I pensem, encara, en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d’avui, procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l’hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu nacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat al dels nacionalismes que li són adversos interns, veïns o colonials... ...Perquè jo no comprenc com hauria d’esperar-se que un nacionalisme _gran o petit_ deixi de ser nacionalisme, si els nacionalismes que el rodegen, i que per impuls espontani _per ser nacionalismes_ li són hostils, no deixen de ser nacionalismes simultàniament… En realitat, un nacionalista només es crispa i arbora enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat _de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació_ d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món _i, ai!, a la mateixa Europa i tot_ que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho… (Joan Fuster). "
Y pensamos, todavía, en un detalle revelador: los antinacionalistas, los típicos antinacionalistas de hoy, proceden de las naciones potentes, de las naciones que tienen el nacionalismo más arraigado porque lo incitan y trabajan las enormes maquinarias estatales. Y su nacionalismo, nacionalmente, no exhorta al desarme del nacionalismo de sus compatriotas, sino más bien al de los nacionalismos que le son adversos internos, vecinos o coloniales... ...Porque yo no comprendo cómo tendría que esperarse que un nacionalismo _grande o pequeño_ deje de ser nacionalismo, si los nacionalismos que lo rodean, y que por impulso espontáneo _por ser nacionalismos_ le son hostiles, no dejan de ser nacionalismos simultáneamente… En realidad, un nacionalista sólo se crispa y arbola frente a otro nacionalismo que lo amenaza. Mejor aún: una nación sólo tiene necesidad _a veces necesidad biológica, de instinto de conservación_ de exaltarse en nacionalismo, cuando se ve en peligro ante las ambiciones de otra nación. Somos muchos los hombres del mundo _y ¡ay!, incluso en la misma Europa_ que nos sentimos nacionalistas porque los otros no nos permiten dejar de serlo…"

Y cada definición tiene múltiples acepciones, incluso “izquierda”. Sí, sí, ya sé que Marx dijo: “Los trabajadores no tienen patria. No se les puede privar de lo que no tienen”, pero que els obrers no tinguin pàtria no vol dir en cap manera que no n’hagin de tenir (Manuel Serra i Moret), "que los obreros no tengan patria no quiere decir de ninguna manera que no deban de tener". En cualquier caso, ni Marx ni nadie puede arrogarse en exclusividad el derecho de interpretación de la izquierda. Es del mismo Marx la frase: “No soy marxista”.

divendres, 28 de març de 2008

Massa caps, massa barrets!, és a dir: merda amb un cordill!


No és d’ara que “el Barça té un entrenador en cada afeccionat”. Durant molts anys la frase ha servit per referir-se al gavadal d’opinadors públics que acostumen a acompanyar aquest club en totes les seves vicissituds esportives: avantmatx, intramatx i postmatx, des de qualsevol mitjà: diaris i setmanaris esportius, emissores radiofòniques i cadenes de televisió, etc. Sembla, però, que el club, millor dit, el seu equip entrenador, s’ha sabut sostreure als alliçonadors externs i mantenir l’autonomia respecte d’opinions que, de grat o per força, es poden convertir, per la seva publicació i socialització, en pressió i influència externes, i afectar les decisions que, d’acord al coneixement de la situació interna, podrien ser més convenients, convincents i efectives.
Ni el PP ni ERC són, però, “més que un club”, tot i que el primer és el segon partit español, i amb uns 10.000.000 de vots!, i el segon és el tercer de Catalunya. Ambdós, penso, estan sotmesos excessivament als manifassejaments i grapejaments de grans opinadors i grans mitjans i grans personalitats, molt per sobre de la gent pròpia del partit: el primer, en quant a ideologia i a estratègia, és presoner de La Razón, El Mundo, l’ABC, la COPPE, la Conferència episcopal española, els grups de TDT afins, blogs digitals com Libertad Digital i d’altres, etc; el segon, encara que només en quant a estratègia, és el centre d’interès d’una bona colla de periodistes de la CORPO (la CCMA de Bassas, Cuní, Graset...) i l’AVUI, sociòlegs i politicòlegs de la Universitat (Cardús, Tremosa...), Vilaweb (Partal), E-notícies (Rius, Alexandre...), etc.
No sé si això és bo o és dolent. En qualsevol cas, pot ser bo per pensar amb més protagonisme que l'estrictament real, per tant pot ser dolent. Tanmateix, sostreure el debat als seus agents interns i mantenir una relació directa i exclusivista amb els mitjans afins i els seus gurus sol comportar l’allunyament dels dirigents de la realitat interna pròpia i de la realitat global del país. Les conseqüències: grans, i per això incomprensibles per a una gran majoria, viratges estratègics. Potser això expliqui, en part, el desconcert dels electors propis i els grans transvasaments de vots entre partits o cap a l’abstenció. Oi més, quan les darreres eleccions han palesat, agradi o no, que la majoria de la gent té una prioritat per damunt de qualsevol altra: la certesa i la seguretat que dóna un partit més o menys “centrat”, en qüestions socials, ambientals i nacionals.
I potser sí que tenen raó: buscar culpables forans de la mala gestió casolana no ha deixat mai de ser un recurs propi de la infància i l’adolescència, i, per tant, provisional fins que la maduresa ensenya que fer batalles polítiques partidistes sobre Aznar's, Bono’s, “burros” catalans o d’altres ximpleses semblants no són res més que mesures de distracció perquè els ciutadans confonguin esperpent i política i se n’allunyin ràpidament, encara que la broma pugui durar vint-i-cinc anys.
Per què qui no hauria de votar el mel·liflu fantasma de Bono si és convenientment recompensat? Bono? Ecs, quin fàstic!

dijous, 27 de març de 2008

"Per enriquir Déu l'home s'ha d'empobrir: perquè Déu ho sigui tot, l'home ha de ser un no-res" (Ludwig Feuerbach)


Convocados por Benedicto XVI, por España asisten 22 prelados con Rouco a la cabeza
Más de 170 obispos se concentran en Galilea para preparar la reevangelización de Europa

ELS MUSSOLS DEL VATICÀ
(d'Els entrebancs de l'univers, 1956)

¿A quin traspàs de fase de la lluna
Aquests mussols es gasten el teu oli?
No tinguis por de pluja, Catalunya,
I treu-te la sotana

Per fer bon foc i cendra. Catalunya,
Papessa ensotanada! El mussol canta:
La bona sopa, el vi calent pels pares
Sants de la carbonera.

Jo veig el carnaval vaticanista.
Al monestir hi ha porcs i, al temple, s'alça
L'ídol que tira els peixos al foc. L'Ídol
Del tant per cent o rèdit.

Censuren el solstici de la terra.
Mata aquests porcs, pàtria, que la lluna
Fa més claror que tots els ciris. Pàtria,
No esdevinguis la truja.

El temps és ple de boira i carnestoltes,
Les monges petonegen la mainada:
Planeta de catòlica carbassa
Projecta una ombra trista.

Quin morro horrible! Quines fesomies!
Un temple era el local de les muntanyes.
La llufa més grotesca de la Història,
La duu el Crist del mite.

Engeguen trets amb bales beneïdes;
No poden fer fogueres i teixeixen
Xarxes. Ells són els elegits. Les cabres
Parlen de déu i els àngels.

Ells tiren les sabates contra els núvols;
amb canyes formen creus, després les claven;
Però l'aiguat els xucla les sabates
I esquila la cabrada.

Santa Església, sogra de la terra!
Ah bruixa creadora de sotanes!
El temple és un corral d'hòsties negres
I gerres de moneda.

Espanya té el patró d'aigües de bassa.
Esquiladors i bisbes beneeixen
Rodanxes de medalla i fan almoines
Amb l'or malvat dels altres.

Eminentíssims i Reverendíssims,
Eminentíssims Senyors o Il.lustríssimes
Senyories o Vostres Eminències
O Vostres Il.lustríssimes...

Quiets a terra, estaquirots de dones!
Jo prenc les eines de ferrar i us poso
Les ferradures. -Quatre ferradures,
Amor, a cada mula.

Joan Brossa

dimecres, 26 de març de 2008

"Sábete, Sancho, que no es un hombre más que otro, si no hace más que otro" (Don Quijote)


DON QUIJOTE_ Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro (que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima) se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían, ignoraban estas dos palabras de "tuyo" y "mío". Eran en aquella santa edad todas las cosas comunes, a nadie le era necesario para alcanzar su ordinario sustento tomar otro trabajo que alzar la mano, y alcanzarle de las robustas encinas que liberalmente les estaban convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquiera mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia; aun no se había atrevido la pesada reja del corvo arado a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre, que ella sin ser forzada ofrecía por todas las partes de su fértil y espacioso seno lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían. (Miguel de Cervantes Saavedra, 1547-1616: Don Quijote de la Mancha, 1605-1615, Primera part, Capítol XI)

DON QUIJOTE_ La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida; y por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres. Digo esto, Sancho, porque bien has visto el regalo, la abundancia que en este castillo que dejamos hemos tenido; pues en mitad de aquellos banquetes sazonados y de aquellas bebidas de nieve, me parecía a mí que estaba metido entre las estrechezas de la hambre, porque no lo gozaba con la libertad que lo gozara si fueran míos: que las obligaciones de las recompensas, de los beneficios y mercedes recebidas, son ataduras que no dejan campear al ánimo libre. Venturoso aquel a quien el cielo dio un pedazo de pan, sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo. (Miguel de Cervantes Saavedra, 1547-1616: Don Quijote de la Mancha, 1605-1615, Segona part, Capítol LVIII)

dimarts, 25 de març de 2008

"L'home que desitgi de convèncer sobre la veritat de la seva religió...ho ha de fer amb moderació i amb insinuant suavitat" (Voltaire)



"Si la religió que ensenya és verdadera, no aconseguiran que ho sigui més la còlera i la insolència. Hi ha potser necessitat de posar-se iracunds i furiosos per predicar que l'home ha de ser benigne, benèfic i just, i que ha de complir tots els deures socials? No n'hi ha cap necessitat, perquè tot el món professa aquesta religió. Per què, doncs, heu d'injuriar el nostre germà quan li prediqueu una metafísica misteriosa? Sens dubte perquè el seu bon sentit irrita el vostre amor propi; sou tan orgullosos, que exigiu al nostre germà que sotmeti la seva intel·ligència a la vostra; i l'orgull humiliat produeix la còlera; no dóna cap altre resultat." (Voltaire, 1694-1778: Diccionari filosòfic, 1764)

diumenge, 23 de març de 2008

Em penso que no “nem” bé


La Generalitat dóna 125.000 e a una entitat per impulsar la independència de Catalunya
La Generalitat ha concedit, a través de la Vicepresidència del Govern que dirigeix Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) una subvenció de 125.000 euros (quasi 21 milions de pessetes) a l´entitat Sobirania i Progrés per impulsar la independència de Catalunya. Aquest ajut figura en el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) de dimarts passat en en un llarg llistat de subvencions concedides per la Vicepresidència del Govern durant el quart trimestre de l´any passat. Enmig d´ajuts a entitats catalanes per al foment de la cultura i a associacions religioses, s´observa un partidisme subvencionador a nombroses entitats properes a ERC.

“En la nostra època, tan rica de reflexions i raonaments, no anirà gaire lluny aquell que no sàpiga donar una bona raó de tot, àdhuc d’allò més dolent i més fals. Tot el que s’ha corromput al món, s’ha corromput per bones raons” (Hegel: Lògica, de l’Enciclopèdia)

Aquest bordegàs es tornarà a fer mal. Confio, desitjo, espero… que aquest cop se la foti tot solet, i que no hi barregi tot el país altre cop.
És clar que per a això cal treure’s les clucales i esguardar el país, sense prejudicis (en el sentit de judicis previs) ni sectarisme (en el sentit de partidisme), tal com és. És a dir, madurar, a poc a poc, però sobretot madurar.

divendres, 21 de març de 2008

Setmana d'espantaocells


L’home fa la religió, la religió no fa pas l’home. En realitat, la religió és la consciència de si mateix, o el sentiment de si mateix de l’home que encara no s’ha conquerit o que ja s’ha tornat a perdre. Però l’home no és un ésser abstracte, al marge del món. L’home és el món de l’home, l’Estat, la societat. Aquest Estat, aquesta societat, produeixen la religió, una consciència del món capgirada, perquè ells són un món capgirat. La religió és la teoria general d’aquest món, el seu compendi enciclopèdic, la seva lògica en forma popular, el seu point d’honneur espiritualista, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu complement solemne, la seva raó general de consolació i de justificació. És la realització fantàstica de l’essència humana, perquè l’essència humana no posseeix una veritable realitat. La lluita contra la religió és, així, indirectament la lluita contra aquest món, l’aroma espiritual del qual és la religió.
La misèria religiosa és, alhora, l’expressió de la misèria real i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món sense cor i l’ànima d’una època sense ànima. És l’opi del poble.
L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real. L’exigència de renunciar a les il·lusions sobre la seva condició és l’exigència de renunciar a una condició que té necessitat d’il·lusions.
...La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l’alienació sota les seves formes seculars, un cop revelada sota les seves formes sagrades. La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica de la teologia en crítica de la política.
(Karl Marx: Introducció a la Crítica
a la filosofia del dret de Hegel, 1844)

dimecres, 19 de març de 2008

Per què Epicur? (IX)


La canònica i la física d’Epicur, però, estaven en funció de la darrera part de la seva filosofia: l’ètica, en la qual defensa l’hedonisme, perquè l’objectiu últim de la vida humana, aquell que més acostat es troba de la conquesta de la felicitat, és el plaer. Tanmateix, en descrèdit dels agressius bescantadors, calumniadors, caricaturitzadors, deformadors i manipuladors sobre el llibertinatge dels “porcs de la trujada d’Epicur”, per aquests el plaer no es redueix a la seva materialitat o sensualitat, sinó que és espiritual i afectiu i, doncs, tranquil i durable, sostenible diríem avui.

"Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé." (Epicur: Carta a Meneceu)

dimarts, 18 de març de 2008

Segones parts

Escala impossible, de Roger Penrose


Els resultats electorals darrers obren un ventall de segones parts amb les quals, potser, ben pocs comptaven.
Segona part de Zapatero: gràcies a vots provinents de partits de la seva esquerra i de Catalunya i d’Euskadi, en disposició de governar, sense suports ni condicionants més esquerrosos, amb acords puntuals o acords estables amb alguna dreta perifèrica. REfundació d'aliances amb les dretes moderades o del govern-roleu en solitari?
Segona part de Duran: gràcies al manteniment del suport electoral, amb capacitat d’incidir i influir en el govern i, per tant, de frenar les polítiques socials i mediambientals tot just embastades. REfundació de l'aliança Zapatero-dreta catalana de Duran a canvi de la REfundació del "pal de paller" de les polítiques conservadores sota el nom-paraigua de "catalanisme" de Mas?
Segona part de Rajoy: malgrat la dolça derrota, penso que té els dies comptats, perquè les dolces derrotes acostumen a ser els pitjors miratges o duren pocs dies. REfundació del PP "català" i del PP español lliures/presoners de la dreta ideològica dels mitjans de comunicació i de la Conferència episcopal i de l'estratègia anticatalana cohesionadora del vot a España?
Segona part de Carod-Puigcercós: en aquest segon? duel, hi haurà tercers, dins i fora del partit, que esperen veure passar el cadàver de l'un o de l'altre, sinó d'ambdós alhora. REfundació de l'"independentisme" centrista i equidistant lliure/presoner dels vots intercanviables entre CiU i ERC (ni d'esquerres ni de dretes: Catalunya)?
Segona part d’ICV: quan penses que ja s’acaba, torna a començar. REfundació de l'ecosocialisme, de l'esquerra verda o de l'ecologisme social, amb/sense IU?
Segona part d’IU: potser l’última? REfundació de què, amb/sense qui?

"Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història universal sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir, però: la primera vegada com a tragèdia i la segona vegada com a farsa. Caussidière per Danton, Louis Blanc per Robespierre, la Muntanya del 1848-1851 per la Muntanya del 1793-1795, el nebot per l'oncle. I la mateixa caricatura en les circumstàncies que acompanyen la segona edició del Divuit brumari!" (Karl Marx: El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852)

dilluns, 17 de març de 2008

"...com un transeünt, però un transeünt que no va cap a un punt de destí ja que no n'hi ha" (Friedrich Nietzsche)


No tinc res a veure amb el vell déu,
l’aliè a la terra, el pare
creat per la por dels homes
que vaig rebre com tèrbola herència,
ni amb els nous déus, de lleu bellesa,
vinguts d’altres indrets
amb els seus perfums, amb els seus himnes prodigiosos
per conspirar contra aquell solitari definitiu.
No tinc res a veure amb cap d’aquests grans déus
ni amb els seus aduladors, els creients,
i encara menys amb els qui sense creure
els ofereixen, cauts, les falses oracions.
Un petit déu, no obstant, m’acompanya,
l’únic que he sentit al meu voltant:
el déu efímer, lliure de sacrifici i de doctrina,
que sap fer llum de l’ombra.
Un déu modest, burleta, imprevisible,
sorgit del precipici per traspassar
el pont que cos, capvespre i albada
ens fan construir sobre l’avenc.
Un déu fugaç, és cert, però suficient
ja que és el solitari Passatger que viatja
entre les dues ribes de mi mateix.

(Rafael Argullol: El passatger, de L’esmolador de ganivets. Un poema)

dijous, 13 de març de 2008

El pitjor pecat capital: creure en l'irracional i a sobre flagel·lar-se per ell!

JA Montoya: El último deseo

L'Església no permet a un nen celíac d'Osca combregar amb una hòstia sense gluten
Els pares es neguen que el menor faci la primera comunió amb vi, com ofereix d'alternativa el vicari

L'Església és ben ximple, però si ella i la seva ximpleria es mantenen és per la colla de ximplets que, contràriament al que fan en la vida quotidiana _que canvien de botiga davant d'un mal servei_, encara pretenen de canviar-la. Els cerimonials, els ritus, les formes del culte, etc, són els elements superstructurals _de cohesió i manipulació_ d'un poder econòmic _l'església d'una religió_ el qual, aquesta, no està disposada a deixar trontollar de cap de les maneres, per això no els canviaran mai.

En Marcial, com les fotia (IV)

Kamasutra nacional o nacionalista?


LLIBRE SETÈ

81
“Hi ha trenta epigrames dolents en tot el llibre.”
Si n’hi ha tants de bons, Lausus, el llibre és bo.

LLIBRE NOVÈ

41
Per què no folles mai, Pòntic, sinó que com a fulana
l'esquerra fas servir i amiga es consagra a Venus
la mà ¿tu no hi veus cap mal? És un crim, creu-me, tan gros
que amb prou feines no pots ni tan sols imaginar.
Cert, un clau va fotre Horaci, i, té, tres en va engendrar;
Mart igual, i bessons la casta Ília va donar.
Tot perdut, si l'un i l'altre haguessin encomanat
a les mans l'indecent gaudi de fer-se una palla.
Creu que és la naturalesa mateixa qui et diu això:
"El que perds amb els dits, Pòntic, pensa que és un home."

67
He gaudit tota la nit d'una xicota lasciva
el vici de la qual cap dona pot superar.
De mil postures fet pols, l'hi he demanat com un nou:
sense fer-se pregar al primer mot s'hi ha posat.
Vermell, rient li suplico una cosa més perversa:
luxuriosa hi consent, no s'hi ha pensat ni un instant.
Però amb mi era natural; no ho serà amb tu, Èsquil, si vols
rebre també aquest do en mesquines condicions.

LLIBRE DESÈ

40
Com que sempre em deien que la meva
Pol·la es veia en secret amb un marieta,
els vaig sorprendre, Lupus: no era marieta.

81
De bon matí en presentar-se dos calents a follar amb Fil·lis
i voler-la tenir conilla cada un primer,
Fil·lis ha promès donar-se a la vegada a tots dos,
dit i fet: un el peu li aixeca, l'altre la túnica.

(Marcial, 40-104: Epigrames)

dimecres, 12 de març de 2008

Per què Epicur? (VIII)




Fotografies de Jan Saudek


"El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som" (Epicur: Carta a Meneceu)

De la mateixa manera que el temor als déus, Epicur esbandeix el segon dels quatre temors, la por a la mort, de la manera següent: la mort és la disgregació dels àtoms dels quals estem compostos, i quan això succeeix, ja no tenim sensibilitat per adonar-nos-en: quan hi som, no hi ha la mort, i quan ella hi és, ja no hi som nosaltres.

“Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers, n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com al remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni considera tampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no escull els més abundants, sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens.
Aquell qui exhorta el jove a una bona vida i el vell a una bona mort no té seny, no solament per totes les coses agradables que té la vida, sinó també perquè la meditació i l’exercici de viure bé i el de morir bé són una mateixa cosa. I encara molt pitjor aquell qui diu que és bell no haver nascut,


però, ja que s’ha nascut, travessar les portes de l’Hades
com més aviat millor
.

Perquè, si això ho diu convençut, per què no plega de viure tot seguit? En té tot el dret, si s’ho ha pensat bé. Contràriament, si és que ho diu de broma, tracta amb banalitat afers que no ho permeten”
(Carta a Meneceu).

dimarts, 11 de març de 2008

"Paradoxes" electorals?

Qui ha guanyat? Qui ha perdut? On? Quant? Com? Per què?


Una persona, un vot vol dir que tots els vots valen igual?


Antecedents del bipartidisme español:

El Pacte del Pardo fou un pacte signat a la mort d'Alfons XII el 1885 al Palau del Pardo (Madrid) entre Antonio Cánovas del Castillo, cap del Partit Liberal Conservador, i Práxedes Mateo Sagasta, cap del Partit Liberal Fusionista, els dos dirigents més importants de la restauració borbònica, pel qual acordaven turnar-se en el poder pacíficament donant suport la regència de Maria Cristina d'Habsburg-Lorena, embarassada del futur Alfons XIII, per tal de garantir l'estabilitat de la monarquia davant la pressió del carlisme i dels republicans.
L'entrevista es va dur a terme gràcies a la mediació de
Martínez Campos. En aquest pacte es va sancionar el torn de govern entre ambdós partits (encara que estava ja implícit des de l'any 1881, data en la qual Sagasta va assumir el poder per primera vegada), pel qual Cánovas es va comprometre a cedir el poder als liberals de Sagasta en canvi de que aquests acatessin la Constitució espanyola de 1876. El 27 de novembre, Sagasta va formar un nou Govern, tal com s'havia acordat tres dies abans. El torn instaurat en el Pacte del Pardo es va portar a terme amb bastant correcció entre ambdues formacions i en la pràctica va funcionar acceptablement fins a l'any 1909.
En l'aplicació d'aquest pacte, Cánovas va presidir tres governs, amb breus parèntesis de Jovellar i Martínez Campos, fins al
6 de febrer de l'any 1881, data en la qual Sagasta va formar el seu primer gabinet liberal, en el qual es va mantenir fins al 13 d'octubre de l'any 1883. A Sagasta ho va substituir al capdavant de l'executiu un breu Govern de la llavors cridada Esquerra Dinàstica (José de Posada Herrera i López Domínguez), per a donar pas al quart Govern de Cánovas del Castillo, el 18 de gener de l'any 1884.
Obtingut de
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pacte_del_Pardo

Les bases del sistema de la Restauració ("canovista"):
1. Sistema de dos partits: el Partit Conservador, liderat per A. Cánovas del Castillo i el Partit Liberal, amb Mateo P. Sagasta. Exclussivisme polític de dos grans partits que garantien el manteniment de la dinastia i del sistema i que acaparaven el poder polític (els "partits dinàstics"), sense gaire diferències ideològiques entre si.
2. Torn pacífic de partits: l'Exèrcit es comprometia a no intervenir en la vida política (tradició de "pronunciamientos") i els dos partits dinàstics s'alternaven en el poder per un sistema de "torn pactat".
3. Alt grau de corrupció electoral. Es complia la màxima que les eleccions sempre eren guanyades pel partit que les havia convocades, mitjançant el falsejament dels resultats de les eleccions (la tupinada), la coerció exercida sobre els electors pels "cacics" i pel fenomen del "cunerisme" (candidats foranis al territori on es presentaven).

dilluns, 10 de març de 2008

"s'ha llençat el dau" (Juli Cèsar)


En aquestes eleccions no m'he pas equivocat del tot: Reflexions des del nas.
Cap sociòleg ens podrà explicar en quin percentatge aquests resultats són fruit dels valors i de les propostes que defensava cadascú o dels elements irracionals hàbilment introduïts en campanya per uns i altres: la por al llop ferotge (de la dreta i de l’esquerra i de la immigració i del terrorisme), les mentides (sobre quasi bé tot), els sentimentalismes i la fi de les nacions (de l’española i de la catalana i de la familiar) i de les llengües (de l’española i de la catalana), les creences, el darrer assassinat (amb opinions sobre les declaracions d'una filla que ha perdut el seu pare que ultrapassen els límits del fàstic i la repugnància en els blogs de tots els fills de puta que aixopluga la Conferència episcopal española i la coPPe i El Mundo), el fals empat tècnic amb què han jugat els grans partits i els seus mitjans de comunicació afins, el vot "útil", el vot "en contra de...", etc.
En qualsevol cas, no en són pas responsables principals els votants, amb aquests polítics que prefereixen utilitzar la manipulació irracional de les baixes passions en lloc de fer la funció que els pertoca: elevar pedagògicament el nivell intel·lectual de la gent amb propostes adreçades a la raó i no a les vísceres. I total per aconseguir, amb la bipolarització i el bipartidisme, només cinc diputats propis més i disminuir d'uns deu l'esquerra plural.
I una darrera reflexió: la confrontació nacionalitària en clau antiespañola ha fet figa estrepitosament, el debat nacionalitari no rupturista s'ha mantingut i la confrontació nacionalitària en clau anticatalana ha triomfat. I és que quan l'esquerra "col·loca el centre de gravetat de la vida no en la vida, sinó en el “més enllà” -en el no res –hom li ha tret a la vida com a vida el centre de gravetat" (Nietzsche) i dóna tots els trumfos a les dretes, que de les qüestions nacionalitàries, allunyades de la vida real, sempre n'han sabut treure més profit.
En darrer terme, però, ha guanyat la “democràcia”, vull dir l’aspecte formal de la democràcia: i això, venint d’on venim, ja és una gran cosa.

diumenge, 9 de març de 2008

I ara, a votar!


Ernesto de la Cárcova (1866-1927): Sin pan y sin trabajo (1894)

"Quan hom col·loca el centre de gravetat de la vida no en la vida, sinó en el “més enllà” -en el no res –hom li ha tret a la vida com a vida el centre de gravetat" (Friedrich Nietzsche: L'Anticrist).

dissabte, 8 de març de 2008

Sense títol

Sense foto

No hi ha cap ideal pel qual valgui la pena morir, no hi ha cap ideal pel qual valgui la pena matar. I si algun dia fos així, aquests ideals no serien mai els meus ideals.

divendres, 7 de març de 2008

Reflexions des del nas


No crec en els averanys ni en les premonicions, millor dit, no crec en res: em limito a pensar i prou, i encara de vegades no me’n surto.
I tot i que la tramuntanada hagi estripat i malmès les banderoles de CiU i ERC, i hagi deixat en bon estat les del PSC i d’ICV _no he vist les del PP_, el nas m’hipotitza un diumenge agredolç.
La dolçor: el PP, això sí, amb un nombre superior, escassament superior, als que tenia _podria fregar els deu milions_, en sortirà derrotat, ell i tots els seus: Conferència episcopal española, coPPe, Mundo, Abc, Razón, E-repugnants, Caps de Víctimes del terrorisme, Vaticà, Rosa Díez, Ciudadanos, etc.
L’agror: el PSOE, amb un important augment de vots, fregant, si no l’obté, la majoria absoluta, en sortirà victoriós, i amb possibilitats de governar, si no sol, amb PNB, CC o CiU, o tots tres alhora.
Els altres, gairebé cantats: baixada de CiU conservant grup parlamentari, baixada d’ERC conservant grup parlamentari, pujada d’ICV perdent o fregant grup parlamentari.
Blancs, nuls i abstenció: menys, menys, menys; aquesta darrera, inútil per canviar l'statu quo en qualsevol sentit, falsament i hipòcritament bescantada per quasi tothom.
Tan de bo m’equivoqués en alguns sentits, encara que no en tots, però les estratègies dels dos grans i dels seus mitjans de comunicació afins em diuen que el nas podria encertar-la. I si no l’encerta, l’endevina!
Que hi hagi sort, però en les qüestions de menjar cadascú la seva, perquè no tothom s’alimenta del mateix!

dijous, 6 de març de 2008

Si no voteu el partit XYZ, us repassarà la cigala de Rasputin!


Cada cop que hi ha eleccions és més palesa la migradesa democràtica d’España i de Catalunya: als clàssics i tradicionals menysteniments del pluripartidisme en els debats, del dret d’autodeterminació dels pobles i de la proporcionalitat estricta i justa en el repartiment dels escons d’acord al nombre dels vots, cal afegir, cada cop més, l’escàs pedigrí democràtic d'alguns dels seus suposats demòcrates, entre ells, paradoxalment, alguns esquerrans i catalunyesos, que reclamen, com a millor argument [sic] de campanya, el "vot útil contra la por".
No cal estendre’s gaire sobre el caràcter democràtic del dret de decisió dels pobles ni sobre el caràcter antidemocràtic del bipartidisme o d’una llei electoral que perverteix allò tan democràtic d’una persona un vot a benefici de dos partits d’àmbit estatal (i no pas dels de les perifèries, com des de l’españolisme més recalcitrant es vol vendre). A internet hi ha nombroses webs prou il·lustratives de tot plegat:
Ventaja y desventaja en el sistema electoral español o ¿SOBRERREPRESENTACIÓN NACIONALISTA? podrien servir d'exemple sobre la perversió dels resultats al moment de la traducció dels percentatges de vots en percentatges de diputats, i no pas per culpa de la llei d'Hondt.
El post d’avui, en canvi, vol fer referència només a l’escassa noblesa democràtica d’alguns dels seus suposats demòcrates, que, en el cas dels procedents d’opcions suposadament d’esquerres, no deixa de ser, com a mínim, sorprenent, almenys per a aquells que tenim presents com a valors principals, superiors i prioritaris de les esquerres els clàssics, en termes moderns, "llibertat, igualtat i solidaritat", i, per tant, la idea de progrés i perfectibilitat en la història humana.
Em refereixo a l'ús de la por i a la utilitat del vot com a estratègies electorals de "demòcrates d'esquerres", és a dir, d'aquells que reclamen el vot a la seva opció a partir d’una suposada utilitat del vot per derrotar a un suposat home del sac que tragina, amb uns ternals és clar, una enorme verga estil Rasputin. S’obliden, aquests bruixots de la democràcia, que la utilitat no és un concepte únic ni unívoc: hi ha vots útils per avançar en polítiques socials, hi ha vots útils per mantenir les coses com són, hi ha vots útils per entrar en una guerra, hi ha vots útils per escalfar l’ambient i fer enrenou, hi ha vots útils per pactar polítiques conservadores amb la dreta, etc, i que la por no és cap valor ètic, sinó el recurs dels febles i mancats de recursos. Quan s’apel·la a la utilitat de determinats vots contra segons quins adversaris, potser s’està posant sobre la taula del debat l’escassa solidesa o concretesa del propi programa o l’ambigüitat calculada i l’oportunisme de moltes propostes pròpies. En darrer terme, qui apel·la, amb un exercici ben poc democràtic, al vot útil a partir de la por està suposant la inutilitat d’altres vots, de vots que són fruit de l’exercici democràtic de ciutadans i ciutadanes lliures, conscients, iguals i valents. I sobre un exercici democràtic que és fruit de la conquesta popular (sufragi masculí de majors de 25 anys primer, sufragi censatari segons nivell de renda després, sufragi universal però sense partits en el franquisme, sufragi universal amb pluripartidisme finalment), amb les seves víctimes, les esquerres no haurien de frivolitzar ni menystenir cap vot.
Quins polítics més inútilment i covardament demòcrates per avançar en democràcia no han de ser aquells que tracten d'inútils i covards als vots d'aquells que entenen la utilitat i la valentia en sentit ben diferent!

dimecres, 5 de març de 2008

"Després d'haver reduït l'home al no-res, l'Elit se salva divinitzant-se" (Simone de Beauvoir)


Avui, un post amb missatge subliminar en un blog que tenia en bon concepte, per la claredat, la concreció i el rigor dels seus temes, m'ha portat a abdicar del meu dret al vot secret. I no pas pel missatge _per mi totes les opcions preses des de la llibertat són respectables_, sinó pel caràcter subliminar del post que hi acabo de llegir.
Per això, entre una esquerra socialdemòcrata caracteritzada per la seva tebior amb tantes coses i una esquerra liberal caracteritzada pels seus sotracs tan eixorcs, diumenge faré un vot lliure i sense secret, però almenys sense cap recomanació encoberta _els blogaires d'aquest blog són gent prou adulta_, per una esquerra verda i radical, pel seu programa de: fiscalitat progressiva perquè les grans fortunes no s’escaquegin del finançament de l’estat del benestar, renda bàsica universal per aconseguir la pobresa zero, laïcitat de l’estat i derogació del Concordat amb el Vaticà, nou model energètic basat en energies renovables i en el tancament gradual de les centrals nuclears, mobilitat sostenible fonamentada en el transport públic ferroviari, nova cultura de l’aigua basada en l’estalvi i l’eficiència, llei d’avortament lliure i gratuït, igualtat de drets i deures per a tothom, igualtat de les nacions en un estat compartit, etc.
Perquè encara que els "tres grans fonaments de la desigualtat (la classe, la raça i el sexe) són avui, com no ho havien estat mai abans, qüestionats", "no hi ha dubte que es donen nous fonaments de desigualtat, així com nous paràmetres per fonamentar posicions de dreta i d'esquerra", perquè "el binomi igualtat-desigualtat continua essent el fonament de la divisió entre l'esquerra i la dreta" (Joan Subirats: Pròleg al llibret Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política, de Norberto Bobbio).

dimarts, 4 de març de 2008

Per què Epicur? (VII)


"no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses" (Epicur: Carta a Meneceu)

Els déus existeixen, afirma Epicur, però, com tot el que existeix, també estan fets d’àtoms i viuen en altres mons, desterrats, allunyats i, per tant, fora de l’abast dels humans, raó per la qual no són providents ni es preocupen dels nostres actes: són déus que no causen mals, ni vigilen els nostres actes, ni són venjatius, déus sense odi que no han d’inspirar cap classe de temor, diferents tant dels déus de la mitologia clàssica com dels elaborats per platònics, aristotèlics i estoics.

“Medita i practica els principis que sempre t’he recomanat, tot considerant-los com a elements necessaris per assolir una vida feliç. Considera abans de tot la divinitat com un ésser incorruptible i feliç, tal com ens suggereix la noció comuna d’allò diví, i no li atribueixis mai res de contrari a la seva immortalitat ni impropi de la felicitat. Pensa que li correspon tots aquells atributs que contribueixin a mantenir-li la felicitat plena juntament amb la immortalitat. Perquè sí que hi ha déus, el coneixement que en tenim és evident, però no són tal com la majoria de la gent creu. La gent els atribueix qualitats contradictòries amb la noció que en té. Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses. Segons aquestes falses suposicions, els majors mals i els beneficis més grans provenen dels déus. Els déus, lliurats contínuament a les seves pròpies virtuts, només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa mena” (Carta a Meneceu)

dilluns, 3 de març de 2008

"El diable és molt vell a totes les religions i sota molts noms" (Joan Brossa)

Movilización a favor de un cura que apoya el matrimonio entre homosexuales y el diálogo con ETA

"La religió i el sentit comú no poden constituir un ordre intel·lectual perquè no poden reduir-se a unitat i coherència ni tan sols en la consciència individual _per no parlar de la consciència col·lectiva. No poden reduir-se a unitat i coherència "lliurement", perquè "autoritàriament" sí que es pot, com de fet ha ocorregut en el passat, dins de certs límits. El problema de la religió entès no en el sentit confessional, sinó en el sentit laic d'unitat de fe entre una concepció del món i una norma de conducta conforme: però, per què anomenar a aquesta unitat de fe "religió", en comptes d'anomenar-la "ideologia" o, ras i curt, "política"?" (Antonio Gramsci)

diumenge, 2 de març de 2008

Com la dona va caure de l'escambell (i VI)


La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (i VI)

El primer efecte del poder exclusiu dels homes, des del moment en què va ser fundat, l’observem en la forma intermèdia de família patriarcal, que sorgí en aquest moment. Allò que la caracteritza, principalment, no és la poligàmia, que veurem després, sinó
“l'organització de cert nombre d’individus, lliures i no-lliures, en una família sotmesa al poder patern del cap de família. En la forma semítica, aquest cap de família viu en poligàmia, els esclaus tenen una dona i fills, i la finalitat de tota l'organització és la cura dels ramats en una zona determinada”.
Els trets essencials són la incorporació dels esclaus i la potestat paterna; per això, el tipus perfecte d'aquesta forma familiar és la família romana. El mot família no suposa, originalment, l'ideal, fet de sentimentalismes i discòrdies domèstiques, del filisteu actual; inicialment, entre els romans, ni tan sols es referia a la parella conjugal i als seus fills, sinó només als esclaus. Famulus significa esclau domèstic, i família és el conjunt dels esclaus que pertanyen a un mateix home. En l'època de Gai la família, id est patrimonium (és a dir, herència), era encara de disposició testamentària. L'expressió fou inventada pels romans per designar un nou organisme social, el cap del qual tenia sota el seu poder la dona, els fills i un cert nombre d'esclaus, amb la pàtria potestat romana i el dret de vida i mort sobre tots ells.
“El mot no és, per tant, més antic que el ferri sistema familiar de les tribus llatines, que aparegué amb la introducció de l'agricultura i de l'esclavatge legal, i després de la separació dels itàlics aris dels grecs”.
Marx hi afegeix: “La família moderna conté, en embrió, no tan sols l'esclavatge (servitus), sinó també la servitud, i ja des del començament mateix té relació amb les càrregues en l'agricultura. Conté, in miniature, tots els antagonismes que més endavant es desenvolupen en la societat i en el seu Estat”.
Aquesta forma familiar assenyala la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. Per garantir la fidelitat de la dona i, per consegüent, la paternitat dels fills, la dona és lliurada incondicionalment al poder de l'home: quan aquest la mata, no fa res més que exercir el seu dret.
Amb la família patriarcal entrem en l'àmbit de la història escrita...

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

dissabte, 1 de març de 2008

Per què Epicur? (VI)


"Totes aquestes coses i d'altres semblants, medita-les i exercita-les dia i nit en el teu interior i en companyia d'algú que se t'assembli, i mai, tan despert com en somnis, la teva ànima no patirà torbació, sinó ben al contrari, viuràs entre els humans com un déu. Perquè no s'assembla gens a un mortal l'ésser humà que viu entre béns que no moren" (Epicur: Carta a Meneceu)

La física (realitat) respon a la qüestió sobre què sabem del món pensat d’acord a la veritat de la canònica. Epicur adopta l’atomisme de Demòcrit i de Leucip: hi ha els àtoms i el buit. D'aquesta manera la mort no existeix; és un simple canvi o transformació dels àtoms. Però a l’atomisme democritià va afegir l’existència del clinamen, amb el qual va poder explicar el moviment de col·lisió dels àtoms en el buit. Mentre els àtoms de Demòcrit només cauen contínuament en el buit de manera vertical, els d’Epicur tenen la propietat de declinar espontàniament de la seva trajectòria: amb aquesta declinació es produeixen xocs a l’atzar i s’engendren els diferents cossos, alhora que, gràcies al seu aspecte d’indeterminació, li permet d’explicar la llibertat de l’ànima humana. L'atomisme té també una significació ètica i antropològica: significa que el tot no existeix; els àtoms no són totalitats i la vida és sempre quelcom fragmentari, mòbil, canviant, i permet d’eliminar els dos primers dels quatre temors que impedeixen la felicitat humana: la por a la mort i el temor als déus.