"...com un transeünt, però un transeünt que no va cap a un punt de destí ja que no n'hi ha" (Friedrich Nietzsche)

No tinc res a veure amb el vell déu,
l’aliè a la terra, el pare
creat per la por dels homes
que vaig rebre com tèrbola herència,
ni amb els nous déus, de lleu bellesa,
vinguts d’altres indrets
amb els seus perfums, amb els seus himnes prodigiosos
per conspirar contra aquell solitari definitiu.
No tinc res a veure amb cap d’aquests grans déus
ni amb els seus aduladors, els creients,
i encara menys amb els qui sense creure
els ofereixen, cauts, les falses oracions.
Un petit déu, no obstant, m’acompanya,
l’únic que he sentit al meu voltant:
el déu efímer, lliure de sacrifici i de doctrina,
que sap fer llum de l’ombra.
Un déu modest, burleta, imprevisible,
sorgit del precipici per traspassar
el pont que cos, capvespre i albada
ens fan construir sobre l’avenc.
Un déu fugaç, és cert, però suficient
ja que és el solitari Passatger que viatja
entre les dues ribes de mi mateix.

(Rafael Argullol: El passatger, de L’esmolador de ganivets. Un poema)