Amb una ombra de companyia, amiga i confident

Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar.

(Antonio Machado: Proverbios i cantares, XXIX)

Sense el trepig d'unes sabates

Tot i que sovint les portes que es tanquen ja fa temps que s'han tancat, quan es tanca una porta se n'obre una altra. Tancades a dins, però, solen restar tot de petjades inesborrables.

L'altre no és un intrús

"Perquè l'ull pugui veure's ell mateix, li cal la mediació de l'espill. La consciència també en necessita un, d'espill. No ens veiem _o coneixem_ sinó mirant-nos en altri" (Joan Fuster: Consells, proverbis i insolències, 1968)

Sants [sic] contra bruixes [sic] o per què l'Església conservadora "española" s'oposa a l'"Educación para la ciudadanía"

Hypatia (1885), per Charles William Mitchell

Una altra dona foragitada de la història general _sense entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana per exemple_ és Hipatia d'Alexandria (370-415), filla d'un matemàtic i astrònom, i directora de l'escola neoplatònica. Hipatia va ensenyar lògica, matemàtica i geometria, i va inventar més d'un aparell científic. El seu paganisme i la negativa a convertir-se al cristianisme van ser excuses suficients perquè Ciril, patriarca cristià d'Alexandria (més endavant sant Ciril), creés un clima i un ambient d'odi i fanatisme cap a ella. Acusada de fetillera i bruixa pagana, i de conspirar contra el patriarca, una multitud de monjos cristians la cercà, la colpejà en ple centre de la ciutat i l'arrossegà fins al temple Cesareum, on fou despullada, torturada i trossejada amb cargols marins afilats, fins que el seu cos, esquarterat, va ser cremat al mont Cinaron.

"Sóc d'aquí. Sóc estranger" (Josep Palau i Fabre)

Els murs sempre s’han fet per als estranys, però des de la pròpia por, la qual no deixa de ser una manifestació de manca de valentia, sinó de covardia. Segurament que no el reconeixes, eh? Cert, és el teu mur, del costat que no has vist mai, però: l’has bastit, amb una voluntat indecisa això sí, amb les teves pròpies mans, a partir dels teus silencis i les teves renúncies, pedra sobre pedra, sense cap porta, sense cap finestra. Possiblement, el teu costat, reflex de la immensa riquesa del teu poderós país, estigui pintat amb bonics colors: blaus del mar que compartim? verds del bosc que hem compartit? Jo m’he estimat més deixar-lo igual: amb els junts sense reble, amb els colors del terrer, i així fins que caigui. Perquè totes les parets acostumen a caure: tard o d’hora, arreu, com a Berlín. Insegur, però, de la banda cap on ha de caure, me n’he allunyat discretament: no voldria pas que les pedres em colguessin, innocentment, és clar. És allò dels danys col·laterals, saps? Per si de cas caiguessin del teu costat, immerescudament, és clar, heus ací la meva adreça: Le mur des je t'aime. Perquè els botxins sempre han necessitat de la complicitat dels culpables: a Palestina, Mèxic... És l’únic mur que val la pena, creu-me, pels seus sòlids fonaments, a una banda i a l’altra del que has interposat entre nosaltres.

"Fou un infant" (Raimon)

Què faríem sense ponts? Durant el creixement, tan important com aprendre a decidir per quin pont hem de travessar, és aprendre que tots els ponts poden ser-nos necessaris. Qui enderroca un pont pot estar dificultant el seu propi pas.

La deixa de l'home del sac

La difícil convivència entre la llibertat i la por a la llibertat.

La censura esmola l'enginy

Tot i que l'Antaviana IV ja fa algun dia que manifasseja per casa, ha estat l’enrenou generat per la fiscalia i l’audiència españolas arran de la portada d’El Jueves del 18 de juliol el que ha motivat aquest post.

Perquè, encara que pensin que la reialesa ve de París en una cigonya, cal agrair-los el favor que han fet al republicanisme en oblidar-se del vademècum del bon censor:
1. Des de l'antiguitat la censura ha servit per esmolar l’enginy dels creadors.
2. En l'època dels moderns mass media i internet la censura és la millor empresa publicitària per a qualsevol creador.

3. Només és possible censurar el mitjà, és a dir, el continent, però mai el contingut, perquè el pensament és massa lliure per deixar-se engabiar amb mesures administratives.

Aturada provisional gairebé obligada

Prou, prou per una breu, o llarga, temporada. I no només perquè ja em convé, que també i molt, sinó perquè se m'ha fos, gairebé a les mans, l'Antaviana. Des de l'abril de l'any 2002 que m'acompanyava, a les nits sobretot. Ara fa uns dos o tres anys ja vaig aconseguir de salvar-la refent-la quasi bé del tot. Ha aguantat fins ahir. Fa escasses hores que ha finat, en els meus braços com aquell qui diu. Encara la tinc connectada, a veure si obre un ull. Però no, ja porta més d'un parell d'hores així, i no sento cap dels seus bips amb els quals se m'insinuava i em deia que ja estava a punt. L'Antaviana va començar a fer la perla fa uns cinc dies: s'encenia, però no s'engegava fins al cap d'una bona estona. Tot i que la vaig dur d'urgències de seguit, el diagnòstic no prometia esperances: no s'hi podia fer gaire res. He fet els possibles perquè aguantés fins al setembre. No ha estat possible i ahir cap a les vuit de la tarda va decidir deixar-me per sempre més. Per això el parèntesi: la xafogor i la mandra de l'estiu, la recerca d'una nova companyia amb les prestacions de l'Antaviana i la seva adaptació posterior a les meves especials i específiques necessitats són tres ossos de mal rosegar en poc temps. I aquest portàtil, vell i carrincló, m'ha servit per sortir del pas avui, però seria insuficient per al programari amb el qual estic acostumat a treballar. Però tornaré, al menys confio a tornar.

Mentre duri la meva absència però, podeu provar d'arrossegar i rebregar el terrorista d'aquesta web amb el vostre ratolí: http://www.planetdan.net/pics/misc/georgie.htm. Una manera com una altra de descansar, oblidar, canviar de xip, relaxar-se, etc, que és, en definitiva, el que pretenen aquests xiuxiuejos plens de petons de les onades, moixaines del vent, pensaments de sal i pessics de pebre. Això sí, només per a qui els sàpiga gaudir.

La temptació

Mentre el Papa de Roma deixa obertes les portes que fan cap a viaranys més aviat tradicionalistes i manté amb mà de ferro posicions conservadores i retrògrades, i els bisbes españoles s’autoerigeixen en defensors d’essències pàtries i morals clàssiques ben poc eclesiàstiques, el Bisbat de Los Angeles ha d’evitar el judici i la condemna de part dels seus membres pactant indemnitzacions milionàries amb els representants legals de víctimes d’abusos.
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva _encara que voldria que li escrigués Cassà_, a uns quatre-cents metres de la plaça de la Coma _i no pas a uns nou-cents com deia ell_, diu: “Els culpables passaran amb ben poc: possiblement amb un canvi de parròquia o de població, que no evitarà que continuïn relacionant-se amb mainada, i amb el manteniment del nefast celibat.”
Sempre han tingut bec les oques, i al País de Xauxa segurament daurats, però no valdria més que tots aquests respectables senyors, de Roma, Madrid, Los Angeles, etc, remullessin de tant en tant tots el seus els becs?

Dafne, encalçada per Apol•lo, acabava d’eternitzar l’insomni convertint-se en un llorer

“Ja que no pots ésser la meva companya, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir un fullatge perenne” (Ovidi: Metamorfosis).

El mercat

Molt lluny del País de Xauxa, el mercat ferotge només considera reclams i preses. En la mesura que les preses es feminitzin, els reclams també es masculinitzaran, a menys que uns i altres fem innecessari que uns i altres hàgim de ser simples objectes d'una relació comercial determinada per la deessa mercaderia.

reclam: instrument amb què s'imita la veu d'un ocell per atreure'n d'altres.

presa: organisme viu que és capturat per un altre organisme.

"Mi-en-leh ensenyava: El pensar és un comportament de l'home envers els homes. Es dedica molt menys a la resta de la natura; car l'home, per adreçar-se a la natura, dóna sempre la volta pel cantó dels homes. En tot pensament, doncs, cal buscar-hi els homes, cap a quins homes va i de quins homes ve; només llavors se'n comprèn l'eficàcia" (Bertolt Brecht: Del pensar, de Meti. Llibre dels canvis, 1965).

"La veritat, l'amarga i dolça veritat" (Vicent Andrés Estellés)

Entre nosaltres, la veritat no necessita amagar-se o fugir, ni aparèixer emmascarada.

"El sol és nou cada dia" (Heràclit d'Efes)

Les coses canvien i encara que s’assemblin ja no solen ser ben bé el mateix. Hi ha molts autors que han deixat escrites frases que han esdevingut clàssiques sobre el moviment o l’esdevenir. Potser, però, les més citades són les d'Heràclit i les de Karl Marx. D'Heràclit són conegudes: “Ningú es banya en el riu dues vegades perquè tot canvia en el riu i en el que es banya” i “Tot canvia, res és”. De Marx és molt citada: "Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dos cops. Però s'oblidà d'afegir: un cop com a tragèdia i l'altre com a farsa".

Segurament és cert: no es pot fossilitzar el temps. I si ja no és fàcil d'atrapar el propi temps, és possible d'atrapar el d'altri mitjançant només la passivitat o el laissez faire, laissez passer?

La força subsisteix en el record

"Tot i que res no pot retornar a l’herba l’hora d’esplendor, ni la glòria a la flor, no ens afligirem, sinó que trobarem la força en allò que em quedi" (Oda X: Intuïcions d'immortalitat, de William Wordsworth).

Esplendor a l’herba (Elia Kazan, 1961), la primera pel·lícula en la història del cinema americà en la qual té lloc una besada amb llengua, entre Warren Beatty i Natalie Wood, tracta, amb un estil exacerbat i explosiu, de l’amor impossible entre dos joves, víctimes de la societat puritana de la depressió. Natalie Wood, ofegada (1981) amb només quaranta-tres anys en caure del seu iot també anomenat "Esplendor", només pot escapar de l'ofec d'aquest conservadorisme mitificant el record: "Encara que els meus ulls ja no puguin veure aquell pur llambreig que m’enlluernava. Encara que ja res no pugui retornar-me les hores d’esplendor en l’herba, de la glòria en les flors, no hem d’afligir-nos, ja que sempre la bellesa subsisteix en el record", però no com a refugi, sinó, com palesa més clarament la versió original, més fidel amb el poeta, com a palanca de suport: "no hem d'afligir-nos, millor que busquem la força en el que hem deixat enrere".

Malgrat el col·laboracionisme d'Elia Kazan amb el maccarthisme i la conseqüent delació dels seus companys del partit comunista, aquest cant a l’amor, la passió, la desesperació, el dolor i a l’abandonament total és una de les grans obres de la història del cinema.

Humans per desobediència

Expulsió d'Adam i Eva, de Masaccio

Masaccio, malgrat la seva prematura mort a l'edat de vint-i-set anys, és considerat el primer gran revolucionari de la pintura renaixentista, sobretot en la introducció de la perspectiva. En aquesta obra, censurada i restaurada respectivament, ens representa l'expulsió del paradís.

Sempre m'ha semblat excessivament sever el càstig aplicat en relació a la falta comesa, llevat que no s'opti pel bandejament perquè allò de què es vol convèncer gaudeix de pocs arguments convincents. Al menys, moltes expulsions poden ser atribuïbles més a la feblesa dels seus avaladors que no pas a la pròpia culpa, si és que hi havia, o hi ha, culpa, perquè, com diria Jean-Paul Sartre, "mig víctima, mig còmplice, com tothom".

Per sort, l'home i la dona, en menjar, encertadament, la fruita del coneixement, s'adonaren de la seva nuesa i, conseqüentment, prengueren consciència de la seva condició humana. Paradís perdut, doncs, perquè si ningú no els n'expulsava, ells mateixos haurien hagut de marxar-ne.

Dafne (“llorer”), fugint d’Apol•lo, s’endeuta d’un "adéu"

“Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor” (Ovidi: Metamorfosis).

Petit consol per als humans, amants dels animals i dels humans, o no

En un moment donat, sentiments extrems de solitud, abandó, incomunicació, etc, podrien fer-nos pensar quant a prop estem de sentir-nos com un gos perdut o abandonat.

Doncs ni això: la nostra vanitat, ridículament present també en les situacions poc agradables, ens fa oblidar que quan un gos és perd o és abandonat perd fins i tot el seu nom, a més de la companyonia humana, és clar.

La funesta mania d’esperar impossibles

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

(Pere Calders: L’exprés, conte breu d’Invasió subtil i altres contes, 1978)

L'Església unilateralment compassiva

Església per a ‘els màrtirs del 36′. L’Arquebisbe de València promou la construcció d’un temple en honor als morts del bàndol franquista
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, a uns nou-cents metres de la plaça de la Coma, però que no li agrada escrit amb "ç", diu: "Viam si en aquesta "església tan universal" hi constaran també els noms dels setze capellans bascos afusellats per Franco pel seu suport al règim democràtic legítim de la República, afusellaments que van ser lamentats fins i tot pel Vaticà."

Ja té raó, ja, en Jordi que viu a Caçà. Però si l'església oficial española sempre ha combatut al mateix bàndol, és lògic que mostri una compassió tan poc compassiva.

Porcellana

"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç" (Albert Sánchez Piñol: La pell freda, 2002).
Dec ser dels pocs a qui va agradar poc, potser per les ressonàncies poc atractives d’una pell freda: momificació, insensibilitat, sordesa, fredor, por, encartonament, això és, tot allò que paralitza i desenerva. I és que la fredor és feridora. “Tan fred, tan gelat, que un s’hi crema els dits! Mà que l’agafa, queda espantada! -Justament per això molts el tenen per fogós!” (F. Nietzsche: Dites i interludis, de Més enllà del bé i del mal, 1886).

Contraris al camuflatge de la natura

Entre les escoles socràtiques sobresortí, pel seu pensament de ruptura radical i per la provocació i el sarcasme dels seus membres, l'escola cínica, d'Antístenes i Diògenes de Sínope. Caracteritzada per l'anticonvencionalisme i la crítica de la civilització i per l'apologia de l'estat natural i la manca de pudor dels seus membres, de l'escola cínica ha pervingut, més o menys camuflada entre el ric anecdotari de Diògenes i Crates de Tebes, entre d'altres, la que ha estat considerada la primera filòsofa.
Hipàrquia (o Hiparquia) de Maronea (346-300 ane), filòsofa, matemàtica, astrònoma, germana del cínic Mètrocles i muller de Crates, amb qui compartí, a contracor de la seva família benestant, una vida en estat natural, mancada de pudor i de convencions, semblantment als gossos (kynós, en grec): vivint pels carrers, bruts, menjant ossos de les escombraries, xinant en públic, dormint al costat de rodamóns i malalts, etc. La seva defensa de la distinció entre filosofia i religió provocà el seu assassinat per part d’uns fanàtics religiosos.
Teodor de Cirene l'Ateu: "Tu ets la que has abandonat la feina de filadora?"
Hipàrquia: "Sí, però ara, amb Crates, em dedico a la meva educació."

Escampall de cristallets

Hi ha un tel d'immaduresa en buscar un final tràgic per a les coses més senzilles. O els estrips i les trencadisses són només els preliminars lleument obscens d'un final més aviat feliç?

Fugen les hores, fugen els dies

Fuges, quan per haver-te
donaríem, en una nit obscura,
l'estel que riu, armat, en un tombant,
i en una mar incerta,
un port daurat de vinyes al voltant,
i en un silenci d'odi, el cant
d'una noia pura.

(Carles Riba: Estança 13 del Llibre segon d'Estances)

Per fugir d'un mateix no calen còmplices ni excuses, només una ombra.

L'home mesura

Si bé va ser acusat d'impietat per una sentència on manifestava el seu tou agnosticisme: "dels déus res no en podem saber. Ni si són, ni si no són, ni quins són, perquè hi ha moltes coses que impedeixen saber-ho: no sols la foscor del problema, sinó també la brevetat de la vida" (Sobre els déus), el filòsof Protàgores d'Abdera (485-411 ane), exponent de l'escola sofística, és més conegut per una altra sentència molt més contundent per a l'entronització de l'home i el desenvolupament de qualsevol humanisme posterior: "l’home és la mesura de totes les coses, de les que són en quant que són, i de les que no són, en quant que no són" (La veritat o Discursos subversius), la qual ha servit per caracteritzar el seu pensament: la reflexió sobre l’home i a partir de l'home com el nucli de la filosofia.

I atenent al sentit relativista amb què ha estat interpretada a causa de la rica polisèmia de la paraula "home" (subjecte genèric o ésser humà, espècie humana o humanitat, ciutadà concret i particular de la polis), si "l’home és la mesura de totes les coses", quin sentit té donar-los-hi un poder que no tenen i sotmetre-s'hi?

"U no és ningú" (Joan Brossa)

Potser la vida no és sinó la voluntat adreçada inevitablement a la recerca ineludible d'altri. Si no, és l’abisme, és la mort, és el buit, és el no-res, és la pèrdua.

Els psicòlegs i psicoanalistes en diuen la necessitat bàsica de donar i rebre calidesa humana i afecte autèntics. En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que no li agrada escrit C-A-Ç-À així amb ce trencada, en diu “la necessitat d'amor i carinyo, que fa que els humans es deixin d’hòsties i es busquin, perquè si dos es busquen segur que dos es troben, ara, si només busca un, hi ha un % molt alt de probabilitats que es trobi sol o ni això, perquè allò de “val més estar sol que mal acompanyat” és un esnobisme de nens de casa bona que sempre ho han tingut tot mamat. Ei, que tan important com rebre és donar, i només un amic de debò et dirà sempre la veritat, encara que no t'agradi. Per tant, si en tens un, no el llencis!”.

Que en deu tenir de raó aquest en Jordi de Caçà; ara, amb els cafès emparaulats que deu haver hagut de fer tot sol, qui no l’encerta l’endevina.

"La qui refusa el meu solaç" (Marcabrú)

Encara que l’origen d'aquesta locució llatina es troba en un vers d'Horaci: Dum loquimur, fugerit inuida aetas: carpe diem, quam minimum credula postero, "Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà" (Odes, 37-13 ane), serà a partir de 1989, amb El Club dels poetes morts (Peter Weir), que aquesta locució clàssica es popularitzarà. En efecte, aquest cant a la vida hi apareix sovint: "El dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant. La qual cosa no significa esbojarradament, sinó mimant cada situació, escoltant cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l’altre, examinant-te de l’assignatura fonamental: l'Amor. Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida"; "Només en somniar tenim llibertat, sempre fou així, i sempre serà així"; "Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut" (de Walden, o la vida en els boscs, d'Henry David Thoreau); "Colliu ara les roses de la vida, perquè el temps mai atura el seu vol i aquesta flor que avui s'obre demà estarà mustiua" (d'un poema de Walt Whitman); "...no és massa tard per partir en busca d'un món nou perquè segueixo tenint el propòsit de vogar més enllà del sol ponent..." (d'un poema d'Alfred Tennyson), etc. En fi, cull el dia d'avui, viu el moment, aprofita el dia, però tenint present que vindrà un després, que hi haurà un altre instant que també caldrà collir. "Morir? Sí, però morir vius!", ens recorda Antonio Gala.

"Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant" (Joan Salvat-Papasseit)

Lilith (1892), per John Collier

En un xiuxiueig sobre la Comtessa de Dia, fèiem referència al desconeixement de la identitat d’altres dones: desconegudes, silenciades, oblidades, vexades o blasmades per la seva condició de dones alliberades, importants en el camp de la filosofia, la història, la literatura, etc, com podrien ser, per exemple, Diòtima de Mantinea, sacerdotessa, pitagòrica, mestra de Sòcrates, o Aspàsia de Milet (470-410 ane), meteca, consellera, mestra de retòrica, amant i segona muller de Pèricles, processada dos cops.
La dalla misògina ha estat tan contundent que fins i tot n'ha esporgat alguna de l'àmbit de la ficció i la mitologia. "Les genetes hi toparan amb les hienes, i un sàtir es tossarà amb l'altre; només Lilit estarà allí quieta, hi trobarà un lloc de repòs" (Is, 34: 14) és l'única menció bíblica de Lilit, primera muller de l'Adam bíblic, amb qui nasqué de la pols, en condicions d’igualtat (Gn 1: 27). La seva negativa a una posició sexual de submissió, passiva i d’escàs plaer, comportà la seva fugida i desaparició cap a orient, i la creació d’una segona muller molt més subordinada, i no només en el sexe: l'Eva del costellam d'Adam (Gn 2: 21-25). Des de les ribes de la mar Roja, encara ens n'arriba el plor: "Dóna’m la mà, soc l’altra mà, no una costella".

Llançava pedretes a la finestra, però ningú no la hi obria

No penso que m’equivoqui de gaire amb les afirmacions que segueixen. I si m’equivoqués, tampoc perdria cap cel. Tothom ha comptat alguna vegada fins a deu, sap comptar fins a deu o l'han ensenyat a comptar fins a deu. Gairebé tothom és capaç, fins i tot, d'entendre el significat de l'expressió: "segons en quines ocasions, val la pena o cal comptar fins a deu". I, encara més, una bona colla d'aquestes persones són capaces, també, de practicar-ho.

Aquells, però, que fonamentem el nostre autoaprenentatge en l’ús de contramodels no en fem prou amb el nombre deu. Precisament perquè els exemples o models han comptat sempre fins a deu, i no hem conegut mai ningú que ho hagi fet fins a mil i que, per tant, ens n'hagi ensenyat, de vegades, força vegades, moltes vegades, intentem i provem, i potser no només per aprendre’n, si som capaços de comptar fins a mil, o fins i tot d'arribar a cinc mil.

Som més babaus o més intel·ligents, per això? Aquí, potser, no hi hauria acord. Cert, donem excessives oportunitats i fem menys cas del que hauríem de fer a la línia vuit de Gabriel García Márquez: "No pierdas tu tiempo con alguien que no esté dispuesto a perderlo contigo" (Trece líneas para vivir), però qui sap quantes pedretes cal llançar als vidres perquè obrin la finestra i tirin la clau? I per trencar els vidres n'hi ha prou amb una pedreta, tampoc en calen deu.