dijous, 26 de juliol de 2007

"Sóc d'aquí. Sóc estranger" (Josep Palau i Fabre)


Els murs sempre s’han fet per als estranys, però des de la pròpia por, la qual no deixa de ser una manifestació de manca de valentia, sinó de covardia. Segurament que no el reconeixes, eh? Cert, és el teu mur, del costat que no has vist mai, però: l’has bastit, amb una voluntat indecisa això sí, amb les teves pròpies mans, a partir dels teus silencis i les teves renúncies, pedra sobre pedra, sense cap porta, sense cap finestra. Possiblement, el teu costat, reflex de la immensa riquesa del teu poderós país, estigui pintat amb bonics colors: blaus del mar que compartim? verds del bosc que hem compartit? Jo m’he estimat més deixar-lo igual: amb els junts sense reble, amb els colors del terrer, i així fins que caigui. Perquè totes les parets acostumen a caure: tard o d’hora, arreu, com a Berlín. Insegur, però, de la banda cap on ha de caure, me n’he allunyat discretament: no voldria pas que les pedres em colguessin, innocentment, és clar. És allò dels danys col·laterals, saps? Per si de cas caiguessin del teu costat, immerescudament, és clar, heus ací la meva adreça: Le mur des je t'aime. Perquè els botxins sempre han necessitat de la complicitat dels culpables: a Palestina, Mèxic... És l’únic mur que val la pena, creu-me, pels seus sòlids fonaments, a una banda i a l’altra del que has interposat entre nosaltres.