Humans per desobediència

Expulsió d'Adam i Eva, de Masaccio

Masaccio, malgrat la seva prematura mort a l'edat de vint-i-set anys, és considerat el primer gran revolucionari de la pintura renaixentista, sobretot en la introducció de la perspectiva. En aquesta obra, censurada i restaurada respectivament, ens representa l'expulsió del paradís.

Sempre m'ha semblat excessivament sever el càstig aplicat en relació a la falta comesa, llevat que no s'opti pel bandejament perquè allò de què es vol convèncer gaudeix de pocs arguments convincents. Al menys, moltes expulsions poden ser atribuïbles més a la feblesa dels seus avaladors que no pas a la pròpia culpa, si és que hi havia, o hi ha, culpa, perquè, com diria Jean-Paul Sartre, "mig víctima, mig còmplice, com tothom".

Per sort, l'home i la dona, en menjar, encertadament, la fruita del coneixement, s'adonaren de la seva nuesa i, conseqüentment, prengueren consciència de la seva condició humana. Paradís perdut, doncs, perquè si ningú no els n'expulsava, ells mateixos haurien hagut de marxar-ne.