Llançava pedretes a la finestra, però ningú no la hi obria

No penso que m’equivoqui de gaire amb les afirmacions que segueixen. I si m’equivoqués, tampoc perdria cap cel. Tothom ha comptat alguna vegada fins a deu, sap comptar fins a deu o l'han ensenyat a comptar fins a deu. Gairebé tothom és capaç, fins i tot, d'entendre el significat de l'expressió: "segons en quines ocasions, val la pena o cal comptar fins a deu". I, encara més, una bona colla d'aquestes persones són capaces, també, de practicar-ho.

Aquells, però, que fonamentem el nostre autoaprenentatge en l’ús de contramodels no en fem prou amb el nombre deu. Precisament perquè els exemples o models han comptat sempre fins a deu, i no hem conegut mai ningú que ho hagi fet fins a mil i que, per tant, ens n'hagi ensenyat, de vegades, força vegades, moltes vegades, intentem i provem, i potser no només per aprendre’n, si som capaços de comptar fins a mil, o fins i tot d'arribar a cinc mil.

Som més babaus o més intel·ligents, per això? Aquí, potser, no hi hauria acord. Cert, donem excessives oportunitats i fem menys cas del que hauríem de fer a la línia vuit de Gabriel García Márquez: "No pierdas tu tiempo con alguien que no esté dispuesto a perderlo contigo" (Trece líneas para vivir), però qui sap quantes pedretes cal llançar als vidres perquè obrin la finestra i tirin la clau? I per trencar els vidres n'hi ha prou amb una pedreta, tampoc en calen deu.