"La qui refusa el meu solaç" (Marcabrú)

Encara que l’origen d'aquesta locució llatina es troba en un vers d'Horaci: Dum loquimur, fugerit inuida aetas: carpe diem, quam minimum credula postero, "Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà" (Odes, 37-13 ane), serà a partir de 1989, amb El Club dels poetes morts (Peter Weir), que aquesta locució clàssica es popularitzarà. En efecte, aquest cant a la vida hi apareix sovint: "El dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant. La qual cosa no significa esbojarradament, sinó mimant cada situació, escoltant cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l’altre, examinant-te de l’assignatura fonamental: l'Amor. Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida"; "Només en somniar tenim llibertat, sempre fou així, i sempre serà així"; "Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut" (de Walden, o la vida en els boscs, d'Henry David Thoreau); "Colliu ara les roses de la vida, perquè el temps mai atura el seu vol i aquesta flor que avui s'obre demà estarà mustiua" (d'un poema de Walt Whitman); "...no és massa tard per partir en busca d'un món nou perquè segueixo tenint el propòsit de vogar més enllà del sol ponent..." (d'un poema d'Alfred Tennyson), etc. En fi, cull el dia d'avui, viu el moment, aprofita el dia, però tenint present que vindrà un després, que hi haurà un altre instant que també caldrà collir. "Morir? Sí, però morir vius!", ens recorda Antonio Gala.