“Sempre ens estranya el temps que fuig. Però és el temps que fuig? O som nosaltres?” (Tomàs Garcés)

"Cull, jove, les roses mentre existeix la flor fresca i la nova joventut i recorda que així corre el teu temps" (Ausoni, Epigrammata: Rosae o De rosis nascentibus).

Josep Pla, a Les Hores, escrivia: "L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles." Potser sí, però no s'hi val a treure espines a les roses: o es cullen com són o es deixen per altres com són, sense potinejar-les, perquè no hi ha roses sense espines.

Bona nit, obscurantisme!

Amb Bonjour tristesse (1953), Françoise Sagan, amb 18 anys, va guanyar el Premi dels Crítics i va originar un gran escàndol a la societat puritana de l'època i gran admiració en els cercles culturals francesos i d'arreu d'Europa. L'obra, portada al cinema l'any 1958 per Otto Preminger, i amb picades d'ullet a Paul Éluard (el títol és pres dels dos primers versos: Adieu tristesse/Bonjour tristesse... del seu poema À peine défigurée) i a Marcel Proust (el pseudònim Sagan és manllevat d'una princesa de A la recerca del temps perdut), val la pena. “Dubto a posar el nom bonic i greu de tristesa a aquest sentiment desconegut del qual m’obsessionen l’avorriment i la dolçor. És un sentiment tan complet i tan egoista que em fa gairebé vergonya, quan la tristesa sempre m'ha semblat honorable. No la coneixia, mentre coneixia en canvi l'avorriment, la recança i fins i tot el remordiment. Avui, alguna cosa es replega sobre meu com una seda, irritant i dolça, i em separa dels altres.” "Només quan sóc al meu llit, a trenc d'alba, amb només el soroll dels cotxes a París, la meva memòria de vegades em traeix: l'estiu torna i tots aquests records. Anne, Anne! Repeteixo aquest nom molt baix i molt de temps a les fosques. Alguna cosa puja llavors en mi que acullo pel seu nom, amb els ulls tancats: Bon dia, tristesa.”

Després de la reacció visceral del bisbe Agustín García-Gasco i la Conferencia episcopal española contra l'assignatura neutral d'Educación para la Ciudadanía (any 2007), em costa d'imaginar quina hauria estat, l'any 1954, la reacció d'aquests controladors de moral tan immorals contra Bonjour tristessa. I més encara si pensem en el contrast següent: mentre la France del segle XVIII havia estat el país de la guillotina revolucionària, l'España nacionalcatòlica del segle XX encara beneïa els piquets d'afusellament o els botxins del garrote vil. I és que els llibres i l'educació han estat sempre objectes sota sospita per a l'obscurantisme i el fanatisme l'abjecta supervivència dels quals es fonamenta en el vil vassallatge de la ignorància.

Tot això arran d'aquesta fotografia, potser excessivament llagrimosa, sobre la tristesa, perquè de vegades n'hi ha prou amb un lleu tel d'humitat als ulls per expressar-la. Les llàgrimes vives, si no mullen els papers, corren el perill de ser mal interpretades i de ser titllades de cocodril. Quina dreta més hipòcritament trista que els ha tocat a España!

Tots els sants tenen capvuitada

Qui no ha sentit mai l'expressió pou sense fons? En sentit real l'expressió no té significat: els pous tenen fons, més o menys profund, però fons al cap i a la fi. No existeix, en canvi, l'expressió metafòrica pou sense boca. Potser perquè el fons ens és desconegut, ignorat; en canvi la boca acostuma a ser ben visible i delimitada en la majoria de les ocasions. I quan no és així, la malesa o la nit ens poden jugar una mala passada, i gens metafòrica. En un cas com aquest, si la volta del cel no és prou estel·lada per mostrar-nos-la, val la pena deixar passar la nit i esperar la llum del nou dia per trobar el camí de sortida. Perquè, molt sovint, la pressa, però també l'excessiva lentitud, només és una forma de por injustificada. A menys que hi hagi aigua o es tracti d'un pou cec, en què la pressa estaria ben justificada, per sortir d'un pou és de gran ajut una mica de llum. Per tant, "si em necessites, xiula", i si no... ...també!

Fa molts anys que el que no sabem ens ho inventem

La invenció col·lectiva (1934), de René Magritte

Dona jove i bella a la part superior del cos i ocell a la part inferior, com a la mitologia grega i romana, o meitat dona i meitat cua de peix, com es considerà a partir de l'edat mitjana, la sirena ha gaudit de l’ambigüitat precisa per soldar l’atractiu de la seducció i la fatalitat del destí. No en va Circe prevenia Ulisses sobre l'estrany encís de les sirenes, fonamentat en la seva bellesa i en els seus cants. "I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me: "- Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis. Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen tots els humans, quisvulla que siguin que arriben a elles. Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos: no, les Sirenes l'encisen amb llur cançó prima i clara, des del punt on s'estan; i entorn blanqueja una rima d'ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se. Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti cap dels altres; però si el cor a tu et diu d'escoltar-les, fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili, dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes, perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes. I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes, ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos" (L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba).
René Magritte, un dels primers pintors del superrealisme, en les seves propostes de subversió de la realitat, amb els conseqüents efectes pertorbadors i inquietants i, a la vegada, reveladors de l’arbitrarietat més absoluta, ens ha deixat la seva pròpia sirena, amb la qual palesa com allò establert, sigui imaginat o sigui real, podria ser d’una altra manera.
Tot i que no calia confrontar les malèvoles sirenes d'Ulisses amb aquesta monstruosa sirena de Magritte per trobar motius per somiar amb una sireneta més terrenal o de secà, encara que no accepti la proximitat de la teva mirada ni et canti des de cap roca en els esculls, sí que la digressió d’avui palesa que tots els desencerts, com també els encerts, són fruit de les persones. “Com? És l’home només un desencert de Déu? O Déu només un desencert de l’home?" (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888).

Facis la teva voluntat en el teu desig

Demi Moore, en Una proposició indecent (1993), diu: "Algú va dir alguna vegada: si desitges alguna cosa amb molta força, deixa-la en llibertat. Si et retorna, serà teva per sempre. Si no retorna, no et pertanyia des del començament". La frase ha fet més o menys fortuna com a cita cèlebre del món del cinema i és emprada en fòrums i blocs sentimentaloides o de caire més o menys rosa, malgrat la seva excessiva carrincloneria pel paper que atorga a la propietat, la pertinença, la possessió, etc, en les relacions humanes. I és que no envelleix, malgrat els enterradors, la cita següent, de K. Marx (La ideologia alemanya): "Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant". Amb aquests antecedents plens de vigència, millor abandonar la sensibleria i lluitar noblement per allò que es desitja!

"Qui no sap introduir la seva voluntat en les coses, hi introdueix com a mínim un sentit: és a dir, creu que ja hi ha al seu dedins una voluntat (principi de la "fe")" (F. Nietzsche, Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888). I això, per a la història de la humanitat, no ha estat gaire rendible.

Tot l'enyor de l'aroma d'un cafè

No es el amor quien muere,
somos nosotros mismos.

Inocencia primera
abolida en deseo,
olvido de sí mismo en otro olvido,
ramas entrelazadas,
¿por qué vivir si desaparecéis un día?

Sólo vive quien mira
siempre ante sí los ojos de su aurora,
sólo vive quien besa
aquel cuerpo de ángel que el amor levantara.

Fantasmas de la pena,
a lo lejos, los otros,
los que ese amor perdieron,
como un recuerdo en sueños,
recorriendo las tumbas
otro vacío estrechan.

Por allá van y gimen,
muertos en pie, vidas tras de la piedra,
golpeando impotencia,
arañando la sombra
con inútil ternura.

No, no es el amor quien muere.

(Luis Cernuda, 1902-1963: No es el amor quien muere)

Història d'una botella?

Un proverbi suposadament xinès diu que "quan el savi assenyala la lluna l'imbecil mira el dit". Sempre ha volgut la pena desar l'estultícia: au, doncs, reaprofita l'ampolla i no deixis a l'estacada el missatge que conté! Podria no ser per tu.

Catalunya separada d'España

Per als col·leccionistes de simbologia identitària i/o diferenciadora, deixo aquesta fotografia, extreta del Google Earth, en què una taca de color diferent separa, de fa dies, Catalunya, o un fragment de la nació catalana, de la resta de pobles, poblats, regions, nacions, estats de la península Ibèrica. No sé què n’han dit la COPPE i d'altres vigilants de la pàtria anomenada España, però un prefereix realitats més tangibles i concretes, l'Andorra que no apareix al mapa per exemple, que tot el gavadal de símbols amb què qualsevol nació "secretitzada" recorda la seva permanent frustració en dates senyalades o no. Perquè Andorra, malgrat les reminiscències feudals de la seva democràcia i encara que la seva bandera no sigui la catalana, continua essent l’únic estat català realment existent al món mundial. I per molts anys, mentre ens mantinguin encallats en la simbologia stricto sensu.

S'esfulla pètal a pètal, entre ombres i silencis

La bellesa tràgica i Hel·lena de Troia: si la bella Hel·lena d'Esparta hagués rebutjat el regal de Paris potser ens haguéssim estalviat la tragèdia de la guerra de Troia, però no n'hauríem perdut també la bellesa? I no només perquè menystenir un regal fa lleig.

"A colps, a colps ens fa la vida" (Raimon)

Si els recursos intel·lectuals i materials de què han gaudit els apòstols de "hi ha vida després de la mort" haguessin estat esmerçats cap a una altra direcció, potser no ens caldria preguntar la contrària: "hi ha vida abans de la mort?"

Almenys les portes d'abans tenien gatonera

Les portes de l'antiga ciutat d'Atenes obrien cap enfora i, com que els carrers eren molt estrets, no s'havia de trucar per entrar a les cases, sinó per sortir-ne, per tal d'evitar estampar la porta al nas d'algun vianant. D'altra banda, calia que les portes fossin ben tancades, i no només per no entorpir el pas, sinó perquè una porta mig o mal tancada és de mal obrir: perquè només podem obrir les portes que estan tancades del tot.

On rau la felicitat?

Hic habitat felicitas, "Aquí habita la felicitat"

Finalment, l'Estatut no va incorporar el dret a la felicitat, tot i algun precedent constitucionalista: la Declaració de Drets del poble de Virgínia (juny 1776) i la Declaració d'Independència dels EUA (juliol 1776) esmenten, entre els "drets innats" de les persones, "dels quals no se les pot privar ni postergar", el dret a "perseguir i obtenir la felicitat". Dret o no, aquest sentiment ha estat objecte de la filosofia, molt abans dels moderns receptaris per ser feliços. Hi ha un llibre excel·lent de Josep Muñoz Redon, Filosofia de la felicitat (1997), amb les veus de Demòcrit, Aristòtil, Epicur, Sèneca, Boeci, Sant Tomàs, Thomas More, Erasme, La Mettrie, Sade, Schopenhauer, Lafargue, Freud, Wittgenstein, Bertrand Russell, Maslow i Barthes sobre la felicitat. Un passeig pel costat assolellat del pensament de bon llegir i amb visions diferents d'un concepte que els pompeians simplificaven, o no, en les parets de Pompeia, com el flequer que adornava el forn amb el baixrelleu superior. Tots d’acord, però, en què la felicitat no és la lluna ni a la lluna!

España sagrada, ànima salvada

“La unitat d’Espanya és un gran èxit històric i cultural que avui es pot i s’ha de continuar proposant” (Agustí García-Gasco, Arquebisbe de València; AVUI, 18-06-07).

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que no li agrada escrit amb “ç”, diu: “Això s’hauria d’estudiar i parlar molt, perquè imposada a sang i foc per les tropes de Felip V i la Santa Inquisició Sagrada no és ben bé un èxit. A més, què coi sap aquest senyor d’unitat, si encara no sabem què és això de la Santíssima Trinitat: una o tres persones? No havíem quedat que es tractava d’un sol Déu Nostre Senyor Totpoderós? Valdria més que aquest senyor i tots els altres del seu ofici es dediquessin a tractar la part espiritual i moral de les ànimes, que fa molta falta, i deixessin la política pels ciutadans”.

Que en té de raó aquest en Jordi: una unitat no consentida de grat per alguna de les seves parts, és a dir, no votada pels seus afectats, és una unitat per força, a desgrat de l'opinió episcopal. I és que entre un arquebisbe i una ànima caçanenca, encara que fa temps perduda per al cel, em decanto fàcilment.

Vénen mesos de carlinades

Tot i cansat d’España i la permanent barroeria i tossuderia de les seves dretes i esquerres, un també comença a estar fart d’aquesta colla de carlins abarretinats que cada cop que es pensen remenar les cireres proven de dissimular la seva immaduresa posant-se la cigala de manera que sembli que marquen més paquet que ningú. Fart d’aquests líders que davant d’un perill d’incendi no se’ls ocorre res més que presentar-se davant del bosc amb una capsa de llumins, externalitzant si cal la mateixa bravesa que mostrava John Wayne quan pujava al cavall, m’ha semblat oportú recloure’m i refugiar-me en la senzillesa d’aquest vídeo d’una consolidada artista del país veí: Ska de la tierra, de Bebe. Si més no perquè comparteixo més la pàtria que reflecteix la lletra de la seva cançó que no pas la d’aquests carlinets que cada cap de setmana han de treure l’espantall de l’home del sac d’España per engatussar quatre talibans. Malauradament, com els líders de l’España que bescanten, només pensen en l’espectacle, a pesar que pugui posar en perill tantes i tantes coses, i malgrat l’estat de la terra.

El torero ha deixat el toro malferit a la plaça, i se n'ha anat

Tenen un wàter
d'aquells tan empipadors:
així que vas una mica clar
hi queda la merda enganxada.

(Joan Brossa: Rèquiem, d'El saltamartí, 1963)

Encara que l'ànec sigui mut, la pudor acostuma a ser la mateixa. Por d'embussar la canonada? Per desfer-se'n, no cal pas tirar de la cadena. Si no és reaprofitable per a res, qualsevol altre comiat és millor que cap, perquè les accions a mitges deixen inacabats els seus efectes.

La veu del silenci

Paradoxes del silenci:

1. Uma Thurman, a Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1992), ens expressa la incomoditat del silenci adreçant-se a John Travolta de la següent manera: "¿No los odias?, esos silencios incómodos. ¿Por qué necesitamos decir algo para rellenarlos?. Es por eso que sabes que has encontrado a alguien especial. Puedes estar callado durante un puto minuto y disfrutar del silencio".

2. Joan Brossa és autor d'un petit poema que fa: Escolteu aquest silenci.

3. I és que els silencis no callen, i a sobre parlen: ara, diuen la veritat?.

4. Perquè, de vegades, el silenci, a més d'incòmode, és tossut, significatiu, concloent i, sobretot, eixordador.

5. Potser perquè, en segons quin llavis, hi ha més malaeducació en el callar que en el parlar.

El vent bé que xiula

Ha passat a la història així: "Si em necessites xiula, ja saps com fer-ho, no? Només has d’ajuntar els llavis i bufar". En realitat sembla que fou així: "No m' has de representar cap paper, Steve. No has de dir res ni fer res. Només xiula, Saps xiular, no? Ajuntes els llavis i bufes". Es tracti d'una traducció lliure o literal, sembla clar que la Lauren Bacall de Tenir i no tenir sabia de la importància de disposar d'un bon xiulet en cas de necessitat.

Els rostres de la dona en l'art, i en la història

Semblantment a la fosca identitat d'altres dones, hi ha força desorientació sobre l’autèntica personalitat de la Comtessa de Dia (1184?-1214?): se l'ha anomenada Beatriu, amullerada amb Guilhem de Peitieu (Guillem IX d'Aquitània i VII de Poitiers el Trobador), primer trobador conegut, i enamorada, com a trobairitz, de Raimbaut IV d'Aurenga, fill de trobador, entre d'altres incerteses. Sabem del cert que era una poetessa provençal, de qui conservem cinc cançons senzilles i apassionades. Hi descabdella els temes de la poesia trobadoresca: la infidelitat de l'amant i la gelosia sobretot, però amb un realisme i unes referències a l’amor carnal que no trobem en els trobadors.

Estic en gran desventura
per un cavaller que he tingut
i vull que sigui sabut
mon amor i desmesura.
Ara veig que sóc traïda,
car no li he donat amor
i així estic en gran enyor,
al llit i quan sóc vestida.

Bé voldria, cor hermós,
tenir-vos nu al meu llit,
sols per mi tota la nit
i jo de coixí amorós.
Per tu jo estic més rendida
que Floris per Blancaflor
i et dón mon cor i amor,
mon seny, mos ulls i ma vida.

Bon amic avinent i hermós,
quan us tindré vora el meu pit
i dormir amb vós tota la nit
i dar-vos un bes amorós?
Gran desig ara tindria
de vós en lloc del marit
i en vós calmar el meu neguit
fent tot el que jo voldria.

(Versió musicada per Maria del Mar Bonet, a Breviari d'amor; una altra versió, d'Alfred Badia, a Poesia trobadoresca, MOLU, 14)

Ja convido jo

Les últimes paraules de Sòcrates, sota els efectes ja de la cicuta letal, les dirigí a Critó, deixeble seu: "Tenim el deute d'oferir un gall a Asclepi. Paga'l i no us n'oblideu", sembla que digué segons Plató (Fedó). Un deute raonable si tenim present que un gall era el present amb al qual s’agraïa a Esculapi, déu de la medecina, la recuperació de la salut. Ara, a banda de l'enigmàtic plural ("tenim"), estava agraint-li, Sòcrates, la seva mort imminent, considerant-la, per tant, com el guariment de la malaltia de viure i dels mals de la vida? Si fos així, i malgrat la injustícia del tribunal que el condemnà, es tractaria d'un deute excessiu, raonablement o racionalment excessiu, ja que parlem de Sòcrates. I davant d’excessos com aquest, un es conforma amb deure algun cafè a alguna persona amiga de tant en tant, perquè primum vivere, deinde philosophari, "primer viure, després filosofar", si no s'és capaç d’entendre que vida i filosofia no haurien d’anar desaparellades.

Les dretes sempre han tingut salmistes

Benedicto XVI insta a la Iglesia brasileña a seguir "la Tradición Apostólica" y apartarse de la teología de la liberación
El arzobispo de Pamplona apoya que los católicos voten a partidos de ultraderecha como Falange Española
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, però que no li agrada escrit amb "ç", diu: "I això és Paraula de Déu? Ja ho vaig dir jo que aquell tricorni portaria conseqüències, i no pas bones!"

No sé perquè s'exclama, el Vaticà sempre ha cantat el mateix salm: els eclesiàstics catòlics no s'han de posar en política, excepte si és de dretes.

Des del mirall també et mires

"Jo desconfio de tots els sistemàtics i m'aparto del seu camí. La voluntat de sistema és una falta d'honestedat" (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888). Qui no ha fet mai la rateta amb un mirall? No n'hi ha ben bé prou, però un mirall, si s'evita l'extrem de caure en el narcisisme, pot ser un bon recurs terapèutic, un punt de partida per alliberar-se de representacions, creacions, quimeres, dogmes, monstres imaginaris, fantasmes, il·lusions i idees falses que ens hàgim pogut fer sobre el món, els humans, els productes humans i el paper de cadascun. Tot o res, blanc o negre, i altres esquematismes, simplificacions i receptes assumits acríticament palesen una vida excessivament empobrida en relació als llums i a les ombres, i als clarobscurs, que pot reflectir un mirall ben enfocat. Llàstima que, molt sovint, no ens n'adonem fins que l'hem trencat.

"Deserts d'amichs" (Jordi de Sant Jordi)

"Cada matí l’amistat recorre la terra per despertar els homes, de manera que puguin fer-se feliços recíprocament" (Epicur, Sentències vaticanes, 52).

Força gent recorda com eren bescantats els epicuris: el mateix Horaci (Epístoles, I, 4, 15-16) s’autoproclamava "un porc de la trujada d'Epicur", a causa d’una interpretació molt esbiaixada del seu concepte de plaer, del caràcter de la seva escola _en consideració de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic_, el Jardí, un hort on eren admesos esclaus i dones, llavors marginats de la filosofia, i per la presència, entre d’altres heteres, de Leontion, una prostituta amant del mestre o una dona lliure que es dedicava a una activitat impròpia amb la feminitat, segons les fonts _misògines_ de l’època. En canvi, fora de l’àmbit acadèmic, ben poca gent coneix el valor que Epicur i els seus "porcs" atorgaven a l’amistat:

"27. De totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida en la seva integritat sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat."; "28. La mateixa convicció que ens dóna seguretat que no hi ha mal etern ni de llarga durada, ens fa reconèixer també que, pel que fa a les coses limitades de la vida, l’amistat ens dóna la seguretat més acomplerta."; "40. Tots aquells que han tingut la possibilitat de gaudir d’una gran confiança per part dels que tenien a la seva vora, viuen en companyia amb extraordinari plaer i amb la garantia més ferma. I, després fins i tot si hi han compartit la més completa amistat, no es lamenten, com si calgués compadir-se’n, d’aquell que ja ha arribat a terme i se’n va abans que ells." (Epicur, Màximes capitals)

"La gentil dama, perquè pogués haver d'ell molt més, li féu grans festes mostrant-li amor infinida" (Tirant lo Blanc)

Delicada com era, prengué la decisió d’amagar-se els ulls per sempre, i amb la gentilesa, sorprenent, de fer-ho només per a ell.

D'esquenes a la vida

És difícil donar-se l'esquena. Fins i tot amb un mirall: l'única cosa que aconseguiràs és donar l'esquena a la teva pròpia esquena. I no és ben bé el mateix. Hi ha una manera, però, d’aconseguir-ho: amb els remordiments de consciència. Què és un remordiment sinó donar-te l'esquena a tu mateix: deixar a l'estacada els teus propis actes, desemparar les teves pròpies accions, separar, en fi, la teva actitud de tu mateix? "No cometem una covardia amb les nostres accions!, no les deixem a l'estacada un cop fetes! _El remordiment de consciència és indecorós." (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888)

El meu primer piset es diu "nínxol"

laMalla.net - Pagar 82.000 euros per un micropis d’11 metres quadrats
En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: "De seguir així, els nius dels ocells es pagaran molt cars; preu per preu millor viure en una presó i gaudir dels espais comunitaris. A la presó, és on haurien de cardar la gent d’aquesta immobiliària!”

"España vertebrada" (José Antonio Jáuregui)

Gregorio Salvador i Arturo Pérez-Reverte, tant de bo un dia, ni que fos en un breu i dolç somni, els espanyols de mentalitat com la vostra (i els que sense ser de la vostra han abdicat la seva funció pedagògica i política i han deixat créixer el monstre) us haguéssiu de reconèixer en un mapa d'España més o menys semblant a aquest!

Els nostres rius són les vides

Els cabals d'aigua sempre han estat salvatges, impetuosos, naturals, desbordants, imprevisibles. En part per això, tenim les canalitzacions que n'acondueixen les aigües i els embassaments que en frenen les revingudes. Quina mania, però, la dels moralistes, al menys d'ençà de Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir, d'utilitzar-ne la imatge per vendre'ns resignació. Sens dubte, contra la vida, no hi ha pitjor presa que la mental!

Els riscos d'escalar cap avall

Maria de la Pau Janer, l'asèpsia nacional i social de la "vella" dreta: "De l'amor a l'odi hi ha una passa molt curta. Això pensaria, si en tingués la capacitat, na Barbie. La nina, que ha estat el símbol de la bellesa per a milions de nenes, viu temps baixos. Em sap greu per ella: les criatures rosses i quasi perfectes no estan gaire acostumades a patir la dissort de ser marginades, oblidades i, fins i tot, humiliades (Ja no volem Barbies, Avui 30-01-06).
O moltes barbies de joveneta o massa na Barbie d'adulta, perquè només podem renunciar al que hem posseït o aconseguit. Potser el seu funambulisme asèptic entre CiU i PP s'expliqui només per una singular adaptació de l'antiga fórmula del dret hereditari en la monarquia, "el Rei ha mort, visca el Rei!": "les barbies han mort, visca na Barbie!"

"És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls" (El petit príncep)

Un proverbi antic, que té els seus orígens en una faula d'Isop (La guineu i el raïm), fa: "La guineu quan no les pot haver diu que són verdes". I jo tampoc.

Diu la faula: "Hi havia una guineu molt afamada, i en veure penjant d'una parra uns deliciosos raïms, va voler atrapar-los amb la seva boca. Però en no poder agafar-los, es va allunyar dient-se: _Ni m'agraden! Estan tant verds! No traslladis la culpa als altres del que no ets capaç de fer."

Parlant de guineus però, i més interessant que la moral de la faula d'Isop, hi ha el conegut diàleg d'El petit príncep entre aquest i una guineu: el secret de la guineu.

Tallar l'innecessari

Beckham regala a la seva dona un vibrador valorat en 1,5 milions d'euros (Diari de Girona, 12 d'abril de 2003)

La Marta de Girona diu: "Aquest paio, a més de vibrar-li poc la seva tita i el seu cervell, és un perfecte nou ric que es pensa que li hem de riure les seves beneiteries. I la paia, d'aquí un temps ens fundarà una ong solidària per apaivagar els seus remordiments de consciència."

A mi m'han vingut al cap aquestes versions de la navalla d'Occam: K.I.S.S. (Keep it simple stupid, "Fes-ho simple, estúpid") o We must drive a sword through any hypothesis that is not strictly necessary, "Hem de tallar amb l'espasa qualsevol hipòtesi que no sigui estrictament necessària".

Una aroma delicada, agradable i inconfusible que perdura i no s'oblida

Ja et conec, herbeta, que et dius marduix! és una dita proverbial. Però què ha fet el marduix, d'altra banda amb un gran nombre de propietats culinàries i medicinals, per merèixer, en aquesta i en alguna altra (Del marduix, l'amor en fuig o Marduix escapçat, l'amor al costat), el càstig de ser pres popularment com a símbol de la persona astuta i enganyosa, a la qual hem descobert les intencions? Recordem, i pensem, també amb el nas?

El contrasentit d'uns llavis plens de desig

Bufem per refredar la sopa que crema i bufem per escalfar les mans que tenen fred. Si els vents neguen sovint la lleugera carícia d'un xiuxiueig, serviran de ben poc els draps estesos. Per superar la frenada caldrà plegar les veles i agafar els rems.