dimecres, 27 de juny de 2007

Fa molts anys que el que no sabem ens ho inventem

La invenció col·lectiva (1934), de René Magritte



Dona jove i bella a la part superior del cos i ocell a la part inferior, com a la mitologia grega i romana, o meitat dona i meitat cua de peix, com es considerà a partir de l'edat mitjana, la sirena ha gaudit de l’ambigüitat precisa per soldar l’atractiu de la seducció i la fatalitat del destí. No en va Circe prevenia Ulisses sobre l'estrany encís de les sirenes, fonamentat en la seva bellesa i en els seus cants. "I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me: "- Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis. Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen tots els humans, quisvulla que siguin que arriben a elles. Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos: no, les Sirenes l'encisen amb llur cançó prima i clara, des del punt on s'estan; i entorn blanqueja una rima d'ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se. Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti cap dels altres; però si el cor a tu et diu d'escoltar-les, fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili, dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes, perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes. I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes, ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos" (L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba).
René Magritte, un dels primers pintors del superrealisme, en les seves propostes de subversió de la realitat, amb els conseqüents efectes pertorbadors i inquietants i, a la vegada, reveladors de l’arbitrarietat més absoluta, ens ha deixat la seva pròpia sirena, amb la qual palesa com allò establert, sigui imaginat o sigui real, podria ser d’una altra manera.
Tot i que no calia confrontar les malèvoles sirenes d'Ulisses amb aquesta monstruosa sirena de Magritte per trobar motius per somiar amb una sireneta més terrenal o de secà, encara que no accepti la proximitat de la teva mirada ni et canti des de cap roca en els esculls, sí que la digressió d’avui palesa que tots els desencerts, com també els encerts, són fruit de les persones. “Com? És l’home només un desencert de Déu? O Déu només un desencert de l’home?" (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888).