Des del mirall també et mires

"Jo desconfio de tots els sistemàtics i m'aparto del seu camí. La voluntat de sistema és una falta d'honestedat" (F. Nietzsche: Sentències i sagetes, del Crepuscle dels ídols, 1888). Qui no ha fet mai la rateta amb un mirall? No n'hi ha ben bé prou, però un mirall, si s'evita l'extrem de caure en el narcisisme, pot ser un bon recurs terapèutic, un punt de partida per alliberar-se de representacions, creacions, quimeres, dogmes, monstres imaginaris, fantasmes, il·lusions i idees falses que ens hàgim pogut fer sobre el món, els humans, els productes humans i el paper de cadascun. Tot o res, blanc o negre, i altres esquematismes, simplificacions i receptes assumits acríticament palesen una vida excessivament empobrida en relació als llums i a les ombres, i als clarobscurs, que pot reflectir un mirall ben enfocat. Llàstima que, molt sovint, no ens n'adonem fins que l'hem trencat.