Bona nit, obscurantisme!

Amb Bonjour tristesse (1953), Françoise Sagan, amb 18 anys, va guanyar el Premi dels Crítics i va originar un gran escàndol a la societat puritana de l'època i gran admiració en els cercles culturals francesos i d'arreu d'Europa. L'obra, portada al cinema l'any 1958 per Otto Preminger, i amb picades d'ullet a Paul Éluard (el títol és pres dels dos primers versos: Adieu tristesse/Bonjour tristesse... del seu poema À peine défigurée) i a Marcel Proust (el pseudònim Sagan és manllevat d'una princesa de A la recerca del temps perdut), val la pena. “Dubto a posar el nom bonic i greu de tristesa a aquest sentiment desconegut del qual m’obsessionen l’avorriment i la dolçor. És un sentiment tan complet i tan egoista que em fa gairebé vergonya, quan la tristesa sempre m'ha semblat honorable. No la coneixia, mentre coneixia en canvi l'avorriment, la recança i fins i tot el remordiment. Avui, alguna cosa es replega sobre meu com una seda, irritant i dolça, i em separa dels altres.” "Només quan sóc al meu llit, a trenc d'alba, amb només el soroll dels cotxes a París, la meva memòria de vegades em traeix: l'estiu torna i tots aquests records. Anne, Anne! Repeteixo aquest nom molt baix i molt de temps a les fosques. Alguna cosa puja llavors en mi que acullo pel seu nom, amb els ulls tancats: Bon dia, tristesa.”

Després de la reacció visceral del bisbe Agustín García-Gasco i la Conferencia episcopal española contra l'assignatura neutral d'Educación para la Ciudadanía (any 2007), em costa d'imaginar quina hauria estat, l'any 1954, la reacció d'aquests controladors de moral tan immorals contra Bonjour tristessa. I més encara si pensem en el contrast següent: mentre la France del segle XVIII havia estat el país de la guillotina revolucionària, l'España nacionalcatòlica del segle XX encara beneïa els piquets d'afusellament o els botxins del garrote vil. I és que els llibres i l'educació han estat sempre objectes sota sospita per a l'obscurantisme i el fanatisme l'abjecta supervivència dels quals es fonamenta en el vil vassallatge de la ignorància.

Tot això arran d'aquesta fotografia, potser excessivament llagrimosa, sobre la tristesa, perquè de vegades n'hi ha prou amb un lleu tel d'humitat als ulls per expressar-la. Les llàgrimes vives, si no mullen els papers, corren el perill de ser mal interpretades i de ser titllades de cocodril. Quina dreta més hipòcritament trista que els ha tocat a España!