La força subsisteix en el record

"Tot i que res no pot retornar a l’herba l’hora d’esplendor, ni la glòria a la flor, no ens afligirem, sinó que trobarem la força en allò que em quedi" (Oda X: Intuïcions d'immortalitat, de William Wordsworth).

Esplendor a l’herba (Elia Kazan, 1961), la primera pel·lícula en la història del cinema americà en la qual té lloc una besada amb llengua, entre Warren Beatty i Natalie Wood, tracta, amb un estil exacerbat i explosiu, de l’amor impossible entre dos joves, víctimes de la societat puritana de la depressió. Natalie Wood, ofegada (1981) amb només quaranta-tres anys en caure del seu iot també anomenat "Esplendor", només pot escapar de l'ofec d'aquest conservadorisme mitificant el record: "Encara que els meus ulls ja no puguin veure aquell pur llambreig que m’enlluernava. Encara que ja res no pugui retornar-me les hores d’esplendor en l’herba, de la glòria en les flors, no hem d’afligir-nos, ja que sempre la bellesa subsisteix en el record", però no com a refugi, sinó, com palesa més clarament la versió original, més fidel amb el poeta, com a palanca de suport: "no hem d'afligir-nos, millor que busquem la força en el que hem deixat enrere".

Malgrat el col·laboracionisme d'Elia Kazan amb el maccarthisme i la conseqüent delació dels seus companys del partit comunista, aquest cant a l’amor, la passió, la desesperació, el dolor i a l’abandonament total és una de les grans obres de la història del cinema.