I tu, de pas, al món, hi fas alguna cosa?

No és una cita cèlebre, en el sentit que el seu autor, històric tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es feia tot sovint. Però, ho sento, la tramuntana d'avui m'ha xiulat a les orelles i me l’ha portat al cap.

Segons Carles Fages de Climent (1902-1968) en la seva Balada del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i molt sovint, Anton Esglésies, sabater d’Ordis, en la primera etapa de la seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"
Aquesta fou la gran pregunta que es formulà de manera persistent, fins que conegué l’adversitat: escassetat de la feina, mort del fill, abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies no venen mai soles, i abans encara menys. En aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que havia portat i quedà sense records, regirà la seva vida com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble, i es convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu.

Sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom fou la seva gran resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre. I davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, no penseu que aquest determini de voler portar la tramuntana a raons amb una canya del Manol era una gesta molt i molt lloable?