Ulls que no llegeixen el que llegeixen

Com el reflex de la lluna en les aigües límpides i cristal·lines d'una platja rocallosa de tramuntana, entusiasmava a tothom amb la sinceritat i la claredat dels gestos i dels pensaments: aquells porus de la pell sempre oberts als trenta-dos vents de la rosa!
Un cop endreçada aquella valenta, fresca i jovial túnica, la foscor l'ha recobert i abrigat: paradoxalment, despullada d'aquella seda transparent, només se'n pot veure una lleu ombra.
I la lluna, ara somorta com una àncora sense mar, ja no ens dirà mai més quan tornarà a gronxar-se damunt de l'aigua clara. Encara més: no s'hi tornarà a emmirallar mai més, perquè no es veuria.
Però "Seguir mantenint la jovialitat en mig d'un assumpte ombrívol i excessivament responsable és una gesta gens petita: i, tanmateix, què seria més necessari que la jovialitat?" (F. Nietzsche, Pròleg al Crepuscle dels ídols, 1888)