Cap a una economia sostenible

Temps enrere (post Un nou model energètic cada cop més necessari), parlava de la necessitat d’”un programa per avançar cap a una economia sostenible”, un primer element del qual era “el canvi de base energètica de la nostra civilització industrial”.

Avui d’altres elements:
2. línies de producció neta com a estructures del sistema productiu: per a això cal acabar amb la concepció irresponsable del medi ambient com a dipòsit inesgotable de matèries primeres i com a abocador de capacitat il·limitada per als nostres rebuigs i contaminacions, amb el tancament dels cicles, és a dir, establint línies de producció neta que minimitzin el consum de recursos naturals, especialment els no renovables, minimitzin l'expulsió de contaminants i s'encadenin de manera que els residus d'un procés siguin matèria primera d'un altre procés. Avui és possible produir el suficient per satisfer les necessitats bàsiques i aconseguir un nivell raonable de benestar per a tots, amb un impacte mínim sobre el medi ambient.
Una estratègia domèstica és impulsar, en la recollida selectiva de residus sòlids urbans, l’aprofitament dels residus orgànics amb l’aplicació de les tres R (reducció, reciclatge, reutilització).
3. revolució de l’eficiència: amb l’ús de les millors tècniques avui disponibles podem produir ja avui el mateix amb un consum d'energia i matèries primeres inferior a l'actual en més del 50 %. Els progressos tècnics i canvis culturals possibilitarien reduccions encara més grans, per exemple en l’ús agrícola de l’aigua, l’energia, l’aprofitament de la fusta.
4. canvis en l'agricultura, el transport i la indústria química: substitució de l'agricultura industrial per l'agricultura sostenible, molt menys intensiva en energies no renovables i agroquímics, que asseguri la producció d'aliments, respecti la biodiversitat, creï noves relacions entre el camp i la ciutat; substitució dels sistemes de transport basats en automòbils i avions prioritzant de manera absoluta el transport sobre carrils i en bicicleta; pas de la indústria química a la desquimització selectiva i avanç cap a una química tova que operi només amb substàncies no tòxiques i fàcilment biodegradables.
5. economia autocentrada: productora més per a la demanda interna i els mercats locals que per al mercat mundial, buscant els màxims graus d’autosuficiència possible, sobretot en el que es refereix a la satisfacció de les necessitats bàsiques, sense pretendre la impossible autarquia. L’estratègia d'autonomia econòmica local exigeix una desconnexió parcial dels mercats mundials.
6. introducció en múltiples nivells de mecanismes de selectivitat tecnològica atenent a criteris ecològics i socials: sense governar el procés de canvi tècnic, en general resulta impossible regular el metabolisme global entre humanitat i natura.

Tot i que molts d’aquests elements estan ja sobre moltes taules de governs, polítics, industrials, consumidors, agricultors, etc, encara algú els titlla d’”utopistes”. Potser sí, en qualsevol cas, aquest suposat utopisme només té al davant l’irrealisme, la irracionalitat i la irresponsabilitat d’aquells que pensen que la millor opció és el manteniment d’un sistema econòmic que s’autodestrueix amb la destrucció de la insubstituïble biosfera que el manté i en la qual vivim. Per tant, de la mateixa manera que l’ideal impossible, imaginari o irrealitzable en el temps (ucronia) va esdevenint, cada cop més i amb més força, l’ideal possible, necessari i encara no realitzat a cap lloc (utopia), aquest s’haurà de convertir, de grat o per força, en realitat.