divendres, 22 de febrer de 2008

Per què Epicur? (III)


"Així com els infants tremolen i tots els espanta en les nits fosques, així nosaltres en la llum temem de vegades coses que no ens han de fer més por que les que els infants temen en les tenebres i imaginen que s’esdevindran. Així, doncs, aquest error i aquestes tenebres de l’esperit és necessari que ni els raigs del sol ni els lluminosos dards del dia els dissipin, sinó la contemplació i el coneixement de la natura" (Lucreci: De rerum natura)

La gran novetat d’Epicur fou la introducció, en l’atomisme de Demòcrit, del principi que els àtoms no es movien d’acord amb pautes totalment determinades, sinó que alguns es desviaven repentinament, creant l’element de l’atzar i de la indeterminació, amb la qual cosa deixaven espai per al lliure albir. Deduccions epicúries importants foren la noció de l’espai il·limitat (que incloïa un nombre infinit de móns) i el temps infinit, així com la referència a l’extinció de les espècies i al desenvolupament humà a partir d’un origen salvatge.
La seva filosofia materialista, alhora que anticipava els grans descobriments de la ciència, havia de tenir gran influència entre molts protagonistes de la revolució científica del XVII i de la Il·lustració, sobretot les idees evolucionistes que implicaven qüestions relatives a les espècies, l’origen, l’adaptació i a la supervivència.
Partint de proposicions com “Res no és creat mai, pel poder diví, del no-res” i “la natura... mai no redueix cap cosa al no res”, alhora que formulava el modern principi de la conservació, el seu materialisme suposava l’expulsió del poder diví, i de qualsevol principi teleològic, de la natura, confinant l’existència dels déus en els espais d’intersecció entre els móns i oposant-se a qualssevulla teleologia i determinació absoluta en relació amb la matèria: “Gairebé era millor creure en els mites sobre els déus que ser esclau de la predestinació dels físics; ja que aquells ens donaven l’esperança de poder commoure els déus mitjançant les ofrenes; el destí, en canvi, és implacable” (Carta a Meneceu).
Per a Epicur, cap determinisme ni essencialisme podien explicar esdeveniments que es produïen perquè aquests esdeveniments pertanyien al regne de l’accident o de la contingència. D’altra banda, amb el principi de la conservació, l’epicureisme tendia a una visió ecològica del món, manifestada de manera especial per Lucreci, el qual en la seva obra ja al·ludí a la contaminació de l’aire a causa de la mineria, la disminució de les collites per la degradació i l’empobriment del sòl, la desaparició dels boscos i a la semblança radical entre humans i animals.

2 comentaris:

Striper ha dit...

A vegades la ilusio te molta mes força que la rao, perp creure en lo no desmostrable te lo ventaja de que ningu et pot desmostrar que no existeix.

Carme R ha dit...

Aquí ens tens, enganxats a la teva safaa, enganxats a Epícur. M'agrada molt com ens ho expliques. El trosset de la Carta a Meneceu és una joia. I Epícur tenia raó, cda vegada més la ciència diu que hi ha moviment s de partícules inexplicables, que l'atzar juga al final un paper important. I l'evolució i l'adaptació...