La pregunta que la Iglesia nunca respondió

En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva diu: L’alta jerarquia eclesiàstica nacionalnacionalista española s’ha revoltat contra el govern legítim que els españolets van votar perquè, segons diuen, tractar amb terroristes és pecat i no s’han de votar, que cal votar, diuen indirectament, el PP. Veiam. Les forces de seguretat han de disposar de les mes avançades eines per lluitar contra aquesta nafra amb l’esperança de tenir bons i millors èxits, que per això hi són i cobren. Els polítics triats democràticament han de fer la feina política des de tots els angles, que per això hi són i cobren. Els eclesiàstics poden fer d’interlocutors, com van fer en èpoques de l’individu Aznar, per buscar la pau amb ETA i tornar l’ovella descarrilada a la cleda.
Un individu arquebisbe, no sé si cardenal, penso que de Granada, va dir en una declaració: el laïcisme acabarà amb la democràcia. ¿Què vol dir això, que l’Església tornarà a beneir un aixecament armat com el de Franco? D’altra banda, si els governants ho fan malament, el mateix poble que els ha votat ja farà la feina de canviar-los, però qui pot votar i canviar els bisbes i els arquebisbes si ho fan malament? Que jo sàpiga, no sé de cap moment en què les comunitats cristianes hagin elegit democràticament els seus més alts representats.

Davant d’aquest il·lustratiu missatge d’en Jordi gironí-caçanenc, a mi només em queda això:
Pocs dies després del 23-F de 1981, en una entrevista a un membre de la jerarquia eclesiàstica española:
Periodista: -¿Qué hizo la Iglesia durante las horas del intento de golpe de estado de Tejero, que estuvo tan callada?
Obispo: -Estuvimos todo el día reunidos, rezando por España.
Manuel Vázquez Montalbán en una revista: ¿Por qué España rezaban los obispos, por la España uniformada que se levantaba violentamente y secuestraba, armas en mano, el Congreso de los Diputados o por la España representada por los diputados apuntados por los pistolones de los uniformados?
La societat española, i la catalana, encara desconeix quin era el sentit de les seves pregàries aquell fatídic dimecres 23 de febrer de 1981 en què forces de la guàrdia civil conxorxades amb comandaments militars i civils ultradretans, i amb la “inoperància” dels serveis d’espionatge, casolans i CIA, van posar greument en perill la continuïtat de la recent democràcia española.

Y rezando, su España no ganó, porque diós es el hombre que nunca existió. Por eso ahora prueban la vía democrática, aunque con tanta sinrazón y tanta mentira que se nota que el sistema democrático les va un poco grande.