dissabte, 23 de febrer de 2008

En record de Josep Palau i Fabre


Josep Palau i Fabre, poeta marginat que avui ha mort, va provocar, amb aquest poema, l'enrogiment i l'enemistat de més d'un poeta de renom abonat als cenacles burgesos oficials.

LA SABATA (1943)


He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

2 comentaris:

Striper ha dit...

Bonic homenatje.

Gemma ha dit...

"La Rosa" tampoc té pèrdua. Quina llàstima, quan va morir jo encara no n'havia sentit a parlar mai... Ni tampoc havia sentit la seva veu, fins ara. Gràcies!