Com la dona va caure de l'escambell (II)

La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (II)

Però, a qui pertanyia aquesta nova riquesa? Indubtablement, en el seu origen, a la gens. Però molt aviat s'hi deu haver desenvolupat la propietat privada dels ramats. És difícil de dir si, per l'autor de l’anomenat primer Llibre de Moisès, el patriarca Abraham era propietari dels seus ramats per dret propi, com a cap d'una comunitat familiar, o per raó de la seva condició de cap hereditari efectiu d'una gens. Comsevulla, el cert és que no hem d’afigurar-nos-el com a propietari, en el sentit modern de la paraula. I és segur a més que en el llindar de la història fidedigna trobem ja arreu els ramats com a propietat particular dels caps de família, amb el mateix títol que els productes artesanals de la barbàrie, els estris de metall, els articles de luxe i, finalment, el bestiar humà, els esclaus.
Ja que ara també es descobreix l'esclavatge. Pels bàrbars de l'estadi inferior, l'esclau no tenia cap valor. Per això també els indis americans es comportaven amb els seus enemics vençuts d'una forma del tot diferent de com es fa en l'estadi superior. Els homes eren morts o adoptats a la tribu dels vencedors com a germans; les dones eren preses com a mullers o adoptades, amb els seus fills supervivents, de qualsevol altre forma. La força de treball humana, en aquest estadi, no produeix encara cap excedent apreciable per sobre dels seus costos de manteniment. Però amb la introducció de la ramaderia, el treball dels metalls, el teixit i, finalment, l’agricultura, tot canvià. Especialment després que els ramats esdevinguessin definitivament una propietat familiar, amb la força de treball passà el mateix que havia passat amb les mullers, tan fàcils d'obtenir abans i que ara tenien ja el seu valor de canvi i eren comprades. La família no augmentava tan ràpidament com el bestiar. Ara calia més gent per tindre'n cura; per això podia emprar-se el presoner de guerra, que a més es podia reproduir, tan bé com el ramat.
Totes aquestes riqueses, tan bon punt convertides en propietat particular de les famílies i augmentades després ràpidament, suposaren un cop ben fort a la societat fundada en el matrimoni de parella i en la gens basada en el matriarcat. El matrimoni de parella havia introduït un nou element a la família. Al costat de la mare vertadera havia posat el pare vertader, probablement més autèntic que molts “pares” actuals. Segons la divisió del treball en la família d'aleshores, pertocava a l'home el proveïment d'aliments i dels instruments de treball necessaris per això; consegüentment, era, per dret, el propietari d’aquests instruments i en cas de separació se’ls emportava, igual com la dona es quedava amb el seus estris domèstics. Per tant, d'acord amb els costums de la societat d'aleshores, l'home també era propietari de la nova font d'alimentació, el bestiar, i, més endavant, del nou instrument de treball, l’esclau. Però segons el costum d’aquella mateixa societat, els seus fills no el podien heretar, ja que, en això, les coses anaven de la següent forma.

(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)

Continuarà