dimecres, 6 de febrer de 2008

"La veritat no te preu!" (Ovidi Montllor: Ni dies ni metres)


De menut al meu poble, Alcoi, recorde paraules com: «calaix», «petit», «alga» (forma dialectal), etc. Quan vaig preguntar què volien dir aquelles paraules em varen dir que alló era català i que en valencià l’equivalent era: «caixó», «xicotet» i «auia» (forma dialectal). Després ja vaig comprendre que a Alcoi, per qüestió eminentment de la indústria del tèxtil, hi havia un gran contacte amb els catalans, i també, una gran afinitat en molts costums i maneres de ser d’ells. (Potser ara molts diran que m’ho invente. Tant se val.)
Jo vaig començar a gaudir del futbol als deu anyets, a l’època del Barça de les cinc copes. Lògicament tots els meus companys i jo érem del Barça. Jo anava al col·legi, en aquells moments, dels Salesians, i la major part dels capellans-mestres eren catalans sortits del Martí-Codolar d’Horta. Després vaig treballar a la indústria tèxtil i els muntadors de maquinària eren catalans. Vaig anar a classes de Mestratge Industrial Tèxtil a l’Iinstitut d’Ensenyança Mitjana d’Alcoi, i tenia alguns professors catalans. A les festes del meu poble, quan els catalans que, o bé estaven de pas o estaven treballant allà, recorde que els alcoians que ixien a la festa els mig vestien de Moros o de Cristians amb capes i barrets i deien molt de veres: «són germans nostres». (Potser ara molts diran que m’ho invente. Tant se val.) Als divuit anyets, i per contactes «subversius» amb amiguets meus vaig començar a llegir, en la llengua que sempre havia parlat (fent molts esforços, això és cert), Joan Fuster, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, i comedietes valencianes (començava el meu interès de fer d’actor seriosament). Quan dic comedietes valencianes és per fer ús de la veritat en tot moment. Ja que eren comedietes costumistes del meu poble publicades abans de la guerra i guardades a casa pels meus pares. Tot i així, em costaven d’entendre. Poc temps després ja coneixia més escriptors, poetes i cantants que parlaven, escrivien i cantaven en la mateixa llengua que jo parlava. Hi havien diferències, és veritat; diferències dialectals com ara, però era l’idioma més pròxim a mi i per tant l’idioma amb el qual jo em sentia identificat. Tot ple d’una ingènua ignorància, vaig haver ter la «mili» a Palma de Mallorca, i va resultar que ens enteníem mallorquins i valencians (passat un temps breu, per acostumar-nos a les diferents fonètiques). Els oficials i suboficials mallorquins, que eren molts, ens donaven les ordres marcials en mallorquí; això va ser una altra descoberta que em va deixar molt sobtat. De retorn del servei militar, i per qüestions de supervivència (Alcoi passava una gran crisi tèxtil), vaig venir a viure a Barcelona (lògic per a mi: a Barcelona hi havia una indústria tèxtil; il·lògic, però, vaig començar a treballar de cambrer). Arribat ací, a Barcelona, jo sempre he estat el valencià, cosa que m’omple de satisfacció, però mai no he tingut ni un bri d’animadversió. Al contrari, sempre entre els moltíssims catalans que els considere amics, d’altres no coneguts, d’altres catalans coneguts d’un moment, companys de diverses professions que he hagut de fer, patrones de pensions, veïns del barri, etc., sempre he trobat en ells un gran interès per moltes coses referents al País Valencià, i una hospitalitat com enlloc de fora ma casa he trobat. Comence a fer cançons i a cantar i sóc de casa tant al País Valencià com a Catalunya, i a les Illes. A d’altres indrets de l’Estat espanyol sóc un cantant respectat en uns certs cercles i considerat valencià que s’expressa en la seua llengua i cultura: la catalana.
Tot això, fins fa quatre dies, per a no donar massa importància, en què resulta que tota la meua història anecdòtica, per no dir popular, és falsa. Que jo sóc valencià, i que no tinc res a veure amb els catalans. Als trenta-sis anys, aquesta broma no l’accepte. L’única cosa que no la considere broma és la d’aquells polítics de cultura i idioma germans, de menys, igual o més edat que jo, i per descomptat de molta més preparació en tots els terrenys, els quals no sols accepten la broma sinó que la segueixen. I alguns fins tot fan ganyotes. Bon profit, doncs, ja que la meua història, com la de moltíssims més no té cap importància. De tot això que he dit només em queden llibres per a seguir vivint, i pensar que les paraules primeres que no sabia què volien dir ara les puc dir i comprendre de tres o quatre maneres diferents, i això em dóna la gran riquesa de poder descobrir a cada moment la cultura d’uns Països germans, i els germans d’uns països.

(Ovidi Montllor: Dels meus primers contactes amb Catalunya fins ara. Molt breument, de Nous Horitzons: Fet nacional i Països Catalans, 1978)

3 comentaris:

Striper ha dit...

Molt bonic lo de germans dels països germans.

Rut Solés i Gargallo ha dit...

Potser ara molts diran que s'ho inventava. Tant se val.
En el fons (o no tan fons) tothom sap que era així, i que és així. Tothom.

rosa ha dit...

i els espanyols no ho veuen que aprendre idiomes enriqueix?