Per què Epicur? (II)

"Els éssers feliços i incorruptibles no pateixen trastorns en si, ni els provoquen en els altres; de manera que no estan sotmesos a indignacions ni a agraïments, ja que coses com aquestes són pròpies dels éssers febles" (Epicur: Màximes capitals, 1)

La mort d’Alexandre el Gran, les guerres dels seus generals per la seva herència imperial i els intents de les ciutats per desfer-se del jou macedònic i recuperar les seves llibertats van tenir conseqüències nefastes en les societats del vast imperi alexandrí: guerres, inseguretat i misèria.

Amb l’anorreament del gran descobriment ciutadà grec, la polis com a ideal i model de col·lectivitat i de convivència humanes, s’iniciava l’època hel·lenística, i en aquests moments de crisi en els quals la política semblava realment ben ineficaç, Epicur s’abocà a la recerca de la felicitat humana universal: el seu Jardí, paradigma de la igualtat en un món especialment classista, i doncs desigual, fou, contràriament a les altres escoles filosòfiques, un espai de llibertat, de reunió i de convivència, fins i tot, en contra dels prejudicis vigents, per als incultes, els esclaus i per a les dones. Entre els deixebles, Leontion, amant del mestre, prostituta o dona lliure que la misogínia de l’època intentà desacreditar com a prostituta pel fet de dedicar-se a una activitat que el masclisme considerava cosa d’homes.

Radical en el seus plantejaments teòrics i pràctics, l’epicureisme sofrí una gran manipulació i deformació ideològiques i una tergiversació i falsificació interessades dels seus principis per part d’altres escoles filosòfiques, estoïcisme i cristianisme sobretot, fins al punt que hom bescantava i caricaturitzava els seus conreadors com a “porcs de la trujada d’Epicur” _en el sentit de llibertins, preocupats només dels plaers sensuals_ i que al segle IV la filosofia epicúria ja s’havia extingit completament, els llibres d’Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat esmorteïda per l’auge del cristianisme i del neoplatonisme.