Com la dona va caure de l’escambell (I)
La transició entre la parella matriarcal i la monogàmia actual: origen del patriarcat (I)
La família sindiàsmica [o de parella] aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l'estadi superior del salvatgisme, i només en alguns llocs en l'estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia estable, li calien unes causes diferents d’aquelles l’acció de les quals hem trobat fins ara. En la família de parella, el grup havia quedat ja reduït a la seva unitat darrera, a la seva molècula biatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seva tasca amb la reducció progressiva de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant, si no haguessin entrat en joc unes noves forces impulsores d'ordre social, no hi hauria hagut cap base perquè de l'aparellament sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.
Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permeti concloure que s'hi desenvolupés una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia estable. A diferència del Vell món.
Ací, la cria d'animals domèstics i la cura de ramats havien obert fonts de riquesa fins ara insospitades i creat relacions socials del tot noves. Fins a l'estadi inferior de la barbàrie, la riquesa duradora es limitava si fa no fa a l'habitatge, els vestits, ornaments primitius i les eines per a l'obtenció i preparació dels aliments: la barca, les armes, els estris casolans més senzills. Els aliments s'havien de guanyar novament de dia en dia. Ara, amb els seus ramats de cavalls, camells, ases, bous, xais, cabres i porcs, els pobles de pastors, en contínua expansió —els aris al País dels cinc rius [el Panjab] i a la vall del Ganges, com també a les estepes, encara riques en aigua, de l'Oxus [Amu-Darja] i el Jaxartes [Syrdarja], i els semites de l'Eufrates i el Tigris—, havien aconseguit riqueses que només exigien vigilància i una cura del tot elemental per reproduir-los en nombre cada cop major i obtenir-ne una alimentació abundant en carn i llet. De llavors ençà, tots els mitjans anteriors d'obtenció d'aliments passaven a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.
La família sindiàsmica [o de parella] aparegué en la frontera entre el salvatgisme i la barbàrie, la majoria de vegades en l'estadi superior del salvatgisme, i només en alguns llocs en l'estadi inferior de la barbàrie. És la forma familiar característica de la barbàrie, així com el matrimoni grupal ho era del salvatgisme i la monogàmia de la civilització. Per desenvolupar-se fins a una monogàmia estable, li calien unes causes diferents d’aquelles l’acció de les quals hem trobat fins ara. En la família de parella, el grup havia quedat ja reduït a la seva unitat darrera, a la seva molècula biatòmica: un home i una dona. La selecció natural havia realitzat la seva tasca amb la reducció progressiva de la comunitat matrimonial; en aquest aspecte ja no li restava més a fer. Per tant, si no haguessin entrat en joc unes noves forces impulsores d'ordre social, no hi hauria hagut cap base perquè de l'aparellament sorgís cap forma familiar nova. Però aquestes forces impulsores entraren en funcionament.
Deixarem ara Amèrica, el terreny clàssic de la família de parella. No hi ha cap indici que permeti concloure que s'hi desenvolupés una forma familiar superior, que abans de la descoberta i de la conquesta hi hagués hagut mai enlloc cap monogàmia estable. A diferència del Vell món.
Ací, la cria d'animals domèstics i la cura de ramats havien obert fonts de riquesa fins ara insospitades i creat relacions socials del tot noves. Fins a l'estadi inferior de la barbàrie, la riquesa duradora es limitava si fa no fa a l'habitatge, els vestits, ornaments primitius i les eines per a l'obtenció i preparació dels aliments: la barca, les armes, els estris casolans més senzills. Els aliments s'havien de guanyar novament de dia en dia. Ara, amb els seus ramats de cavalls, camells, ases, bous, xais, cabres i porcs, els pobles de pastors, en contínua expansió —els aris al País dels cinc rius [el Panjab] i a la vall del Ganges, com també a les estepes, encara riques en aigua, de l'Oxus [Amu-Darja] i el Jaxartes [Syrdarja], i els semites de l'Eufrates i el Tigris—, havien aconseguit riqueses que només exigien vigilància i una cura del tot elemental per reproduir-los en nombre cada cop major i obtenir-ne una alimentació abundant en carn i llet. De llavors ençà, tots els mitjans anteriors d'obtenció d'aliments passaven a un segon terme; la caça, abans una necessitat, esdevenia ara un luxe.
(Friedrich Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat, 1884)
Continuarà
.jpg)
Entrades
1 comentari:
Quins nervis!!!! 10 minuts fotent-li faves i no ha acabat de tocar a terra... Divertit, però...
Publica un comentari a l'entrada