On està escrit que la “família cristiana” és l’última família possible? (i II)

On està escrit que la legislació d'un país o d'una societat, dinàmics i canviants i amb diversitat i pluralitat, ha d'estar sotmesa als postulats, creences, dogmes, etc, estàtics, tancats i excloents d'una religió, en aquest cas la cristiana? Idòlatres com són d'amors divinals i, per tant, fàcils, contra l'amor terrenal i les seves mil i una formes, s'estavellaran, si no s'han estavellat ja.

Morgan, que passà gran part de la seva vida entre els iroquesos _establerts encara actualment a l'estat de Nova York_ i fou adoptat per una de les seves tribus (la dels seneca), hi trobà en vigència un sistema de parentiu que es contradeia amb els seus vincles familiars reals. Entre ells dominava aquella mena de matrimoni, fàcilment dissoluble per totes dues parts, que Morgan anomena “família sindiàsmica”. La descendència d'una parella conjugal així era palesa i reconeguda per tothom; no podia haver-hi cap dubte sobre a qui calia aplicar els apel·latius de pare, mare, fill, filla, germà, germana. Però l'ús real d'aquestes expressions ho contradiu completament. L'iroquès no tan sols denomina fills i filles als seus propis, sinó també als dels seus germans, que, al seu torn, també li diuen a ell pare. Per contra, anomena nebots i nebodes als fills de les seves germanes, els quals li diuen oncle. Inversament, la iroquesa denomina fills i filles, alhora que als propis, als de les seves germanes, i aquests li diuen mare. Però anomena nebots i nebodes als fills del seus germans, i ella n'és la tia. Igualment, els fills de germans es diuen entre ells germans i germanes, i igual els fills de germanes. Els fills d'una dona i els del seu germà es diuen mútuament cosins i cosines. I no són noms merament, sinó expressió de les idees que hom té de la proximitat o la llunyania, de la igualtat i la desigualtat en el parentiu de consanguinitat; idees que són el fonament d'un sistema de parentiu completament elaborat i capaç d'expressar molts centenars de relacions diferents de parentiu d'un únic individu. Encara més, aquest sistema no tan sols és en plena vigència entre tots els indis d’Amèrica (fins ara no se n'ha trobat cap excepció), sinó que també es troba, gairebé inalterat, entre els aborígens de l’Índia, les tribus dravídiques del Dècan i les tribus gaurs de l'Hindustan. Les expressions de parentiu dels tàmils del sud de l'Índia i les dels senecairoquesos de l'estat de Nova York concorden encara avui en més de dues-centes relacions de parentiu diferents. I en aquestes tribus de l’Índia, com entre els indis d’Amèrica, les relacions de parentiu derivades de la forma familiar vigent es contradiuen amb el sistema de parentiu.
Com s'explica aquest fet? Atenent al paper decisiu que la consanguinitat té en el règim social entre tots els pobles salvatges i bàrbars, la importància d'un sistema tan difós no es pot explicar només amb paraules buides. Un sistema prevalent a tot Amèrica, existent a Àsia entre pobles de races completament diferents, i que en formes més o menys modificades acostuma a trobar-se a tot arreu de l’Àfrica i d’Austràlia, demana de ser explicat històricament i no amb paraules buides, com ho provà de fer, per exemple, MacLennan. Les denominacions de pare, fill, germà, germana no són simples títols honorífics, sinó que, al contrari, acompanyen tot un seguit de serioses obligacions mútues perfectament definides i el conjunt de les quals forma una part essencial de l'organització social d'aquests pobles. I hom va trobar l'explicació del fet. A les illes Sandwich (Hawaii), hi havia encara en la primera meitat d'aquest segle una forma de família que contenia aquests mateixos pares i mares, germans i germanes, fills i filles, oncles i ties, nebots i nebodes que contempla el sistema de parentiu dels indis americans i dels aborígens de l’Índia. Però, ves per on!, el sistema de parentiu que era vigent a Hawaii tampoc no es corresponia de fet a la forma familiar allí present. En concret, en aquest país tot els fills de germans i germanes són, sense excepció, germans i germanes entre ells i són tinguts per fills comuns, no tan sols de la seva mare i les germanes d’aquesta o del seu pare i dels germans d’aquest, sinó que també de tots els germans i germanes dels seus pares i mares sense distinció. Per tant, si el sistema de parentiu americà pressuposa una forma de família més primitiva, que ja no hi és a Amèrica, però que encara trobem a Hawaii, el sistema hawaià, per la seva banda, ens remet a una altra forma de família encara més primitiva, que, encara que no trobem avui enlloc, ha d'haver existit, perquè, si no, no hauria pogut sorgir el sistema de parentiu que li correspon.
“La família _diu Morgan_ és l'element actiu; no roman mai estacionària, sinó que avança des d'una forma inferior a una forma superior, en la mesura que la societat es desenvolupa d'un estadi inferior a un de superior. Els sistemes de parentiu, contràriament, són passius; únicament després de llargs intervals registren els progressos que ha fet la família i no experimenten una modificació radical sinó quan la família s’ha modificat radicalment”.
“El mateix _afegeix Karl Marx_ passa en general amb els sistemes polítics, jurídics, religiosos i filosòfics”. Mentre que la família sobreviu, el sistema de parentiu s’ossifica, i mentre aquest subsisteix per la rutina del costum, la família depassa el seu marc. Però, amb la mateixa certesa amb què Cuvier va deduir, pels ossos d’un didelf trobats prop de París, que l’esquelet pertanyia a un didelf i que allí existiren en altre temps didelfs, avui extints, podem concloure, pel sistema de parentiu llegat històricament fins als nostres dies, que va existir una forma de família, avui extingida, que s’hi corresponia. (Friedrich Engels: L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat, 1884)